Nova YorkDesprés de la crisi del 2008 i les seves seqüeles, estem patint un retorn al proteccionisme. ¿Els països s’han blindat per protegir els seus productors?

El proteccionisme és un gos que borda molt, però que no ha mossegat tant. En els anys 2008 i 2009, just després de la crisi, vam córrer un risc molt greu de caure en una espiral proteccionista d’alta intensitat. Però el G-20 va prendre mesures per evitar-ho, i el que hi ha és un cert proteccionisme de baixa intensitat.

Això què vol dir?

Doncs que no s’han tancat fronteres a les importacions, però sí que s’han pres mesures per protegir un sector o un productor particular. No s’han elevat aranzels, sinó que s’han portat a terme mesures més sofisticades, com ara obligar l’inversor estranger a localitzar part de la producció en un país i limitar la prestació dels serveis més sensibles.

Tant en les eleccions nord-americanes com en el debat sobre les relacions entre els EUA i la UE es presenta el lliure comerç com a responsable de la pèrdua de llocs de treball.

A mi el que em preocupa és que es torna a demonitzar el comerç com a causant de tots els problemes econòmics, socials, estructurals i educatius dels països. Em preocupa el discurs aïllacionista tan de moda que consisteix a culpar el comerç internacional de tots els problemes que tenen acumulats els països per falta de voluntat política a l’hora de generar riquesa de més qualitat i més ben distribuïda.

Vostè, després de dedicar-hi tota la seva carrera professional, deu ser una fan del lliure comerç...

Sóc fan d’utilitzar el comerç per desenvolupar el creixement i l’ocupació, però reconec que és una eina que crea turbulències i que també destrueix llocs de treball. Obre sectors a la competència i els obliga a reformar-se i a passar per un procés d’ajust. És el que l’economista austríac Joseph Schumpeter qualifica com a destrucció creativa. No sóc dels que diuen que el comerç només genera beneficis, també genera molts perdedors. La fórmula que més m’agrada és la que utilitza el comerç per generar dinàmiques que porten a un millor creixement, però sempre que tinguem altres polítiques al voltant de la política comercial que ajudin a distribuir els beneficis més equitativament.

¿Aquesta por a la pèrdua de llocs de treball, i a la rebaixa d’estàndards de protecció, és el que alimenta l’oposició al TTIP en l’opinió pública europea?

La falta de confiança amb el TTIP a la UE és una mica interessada pels que ideològicament tenen al·lèrgia a la noció que el lliure comerç pugui ajudar al creixement i al desenvolupament. Hi ha parts de la societat que no accepten que l’obertura comercial sigui una bona cosa. És una posició legítima.

¿Però accepta que s’ha pecat de falta de transparència?

El que ha passat és que els negociadors comercials no hem entès que al segle XXI els acords no es poden negociar com es feia al segle XIX o al segleXX. Les negociacions s’han d’adaptar a un grau més alt de debat públic i transparència. I això ha creat ressentiment a l’opinió pública europea sobre l’acord transatlàntic, que veia que una part del debat se li escapava; a l’opinió pública, no al control polític, perquè sempre al final cal l’aprovació del Parlament. Ara hi ha d’haver un mandat públic, compartit amb el ciutadà, i un debat durant el procés de negociació, que no vol dir que tot sigui públic. També ha de quedar marge per a negociacions discretes, fora dels focus.

El multilateralisme està quedant arraconat. ¿Caldria reformar l’Organització Mundial del Comerç?

El problema de l’OMC és que l’art del consens, molt utilitzat als anys 90, ara és un bé escàs. Si la volem reformar els països han de buscar consens i presentar-se a negociar sense línies vermelles. És cert que ara el sistema multilateral no produeix acords, o els que aconsegueix són molt limitats, i que -i això és nou- els acords regionals no són entre actors petits, o entre grans i petits, sinó acords megaregionals que cobreixen parts molt importants del comerç mundial. Semblen una alternativa al sistema multilateral, però no ho són.