18/04/2015

Qui forma la comunitat armènia a Catalunya?

3 min
gràfic 2 planeta 18 abril 2015

EL GRÀFIC, AMPLIAT EN PDF

Coordinada amb tota la diàspora, la comunitat armènia de Catalunya prepara la commemoració de l’extermini. “Recordar i exigir” és més que un eslògan o una consigna. És el crit del poble armeni en la commemoració dels 100 anys del genocidi. “Cal passar el record a les noves generacions. Tenim l’obligació que se sàpiga tot el que va passar a partir d’aquell 24 d’abril del 1915”, diu Sevada Sahakian, membre de la direcció col·legial de l’Associació Cultural Armènia de Barcelona, l’ACAB, coneguda popularment com la Casa d’Armènia. “No es tracta de fomentar l’odi ni l’hostilitat cap a Turquia però sí de continuar transmetent el dolor per l’extermini dels nostres avantpassats i l’exigència d’una reparació moral”. Sevada Sahakyan no pot evitar que a mesura que s’acosten les dates clau el record del genocidi el sacsegi: “Miro un documental o una pel·lícula i em sento tan afectat com la primera vegada que vaig llegir La casa de las alondras, d’Antonia Arslan”, explica sense amagar una certa emoció.

L’ACAB la va fundar el 2004 un grup de ciutadans, la majoria provinents de l’antiga república soviètica d’Armènia i alguns, molt pocs, de la diàspora. Té uns 150 membres i no és l’únic nucli cívic i cultural armeni que hi ha a Catalunya. També es mou amb força l’Associació d’Armènia a Catalunya, amb uns 500 membres, considerada la segona més important de l’estat espanyol. Sense perdre de vista l’autoritat moral que exerceix el consell de l’Església armènia, la complicitat entre aquesta entitat i els diversos nuclis de la diàspora va fer possible l’any passat la celebració a Barcelona dels Euroarmenian Games, en què van participar uns 600 esportistes de tot Europa.

ELS JOVES PRENEN EL RELLEU. Una de les activitats més apreciades a l’ACAB són les classes de llengua armènia que es fan cada dissabte i on van sobretot nens i adolescents com Margarita Badoyan i Alicia Karapetian. La Margarita té 17 anys, en fa 13 que viu a Barcelona i s’expressa en català, castellà i armeni, que parla a casa i perfecciona a classe cada dissabte. “La família va trigar a parlar-me del genocidi i em va sorprendre que no m’ho expliquessin abans”. De fet la Margarita se’n va assabentar quan va veure El destino de Nunik, de Paolo i Vittorio Taviana, precisament l’adaptació en cinema de La casa de las alondras. L’Alicia va néixer fa 15 anys a Barcelona. Va saber que havia passat alguna cosa horrorosa a la història del seu poble quan va veure fotografies: “Què havia passat i per què?, em preguntava. I m’hi vaig interessar i vaig fer un treball sobre el genocidi. I per això mateix vinc aquí a aprendre bé la llengua armènia. Quan vaig veure aquelles fotos em vaig sentir molt malament. De vegades penso que entre els assassinats hi podria haver avantpassats meus”.

Recordar i exigir: divendres 24 al matí un seguici d’armenis, i dels ciutadans catalans que s’hi vulguin afegir, travessarà en silenci el centre de Barcelona. Està previst passar davant del consolat de Turquia i després anar a missa a Santa Maria del Mar. Però, primer de tot, el seguici s’aturarà davant del monument a Rafael Casanova. Un gest d’agraïment pel suport que sempre han expressat les institucions i la societat catalana cap a la causa armènia. El Parlament de Catalunya va reconèixer el genocidi el febrer del 2010, però les iniciatives que s’han fet al Congrés dels Diputats sempre s’han estavellat contra un mur d’incomprensió, ignorància i interessos. “Els sectors polítics més reticents o contraris a les reivindicacions catalanes són també els que més els costa reconèixer el genocidi. Cal no oblidar l’estreta relació que hi ha entre Espanya i Turquia”, recorda Sevada Sahakyan. I tant Margarita Badoyan com Alicia Karapetian, membres de la nova generació armènio-catalana cridada a prendre el relleu en la reivindicació de la causa, ho tenen clar i ho proclamen: “Turquia haurà d’admetre que va cometre un genocidi. I haurà d’oferir reparacions”.