Periodista (@carmecolomina)Diu George Steiner que “a Europa, fins i tot una criatura es doblega sota el pes del passat, com si portés una motxilla massa carregada”. És en aquests llibres d’història, en les paraules d’aquests pensadors d’ El món d’ahir, a les memòries de Stefan Zweig, o d’un món que “no se’n surt”, com el retrat que Tony Judt fa sobre els malestars polítics, econòmics o democràtics d’aquest món globalitzat, on ens toca tornar a “aprendre a pensar novament l’estat”, o amb la lectura d’ Una Europa alemana, d’Ulrich Beck, que intento comprendre les contradiccions d’aquest invent modern anomenat Unió Europea, nascuda de la voluntat de superar la barbàrie, i avui esquerdada pels efectes de les crisis actuals.

“La història europea ha sigut una història de llargues marxes” de població, diu Steiner a La idea d’Europa, una breu conferència de l’any 2004 convertida en un homenatge a la cultura com a base de la construcció europea. Europa ha sigut l’escenari de bestialitats sense precedents, a Auschwitz i al Gulag, als Balcans de la dècada dels 90 o avui al camp de refugiats d’Idomeni. Escenaris de genocidi, de tortura o de menyspreu als valors humanitaris d’aquesta Europa que, per a Steiner, s’havia de construir des de la cultura i el pensament.

La seva Europa és la dels grans cafès per on han passat filòsofs, escriptors, artistes i científics. L’Europa dels pensadors i de les ciutats que es poden recórrer, passejant per carrers amb noms carregats d’història, perquè tot és abastable, tot és d’escala humana al Vell Continent. Cadascú hi pot posar les seves taules, potser rodones i de marbre com les de L’Ascensor a Barcelona, columnes elegants com les del Café Central de Viena, amb Pessoa assegut a la terrassa d’A Brasileira al Chiado de Lisboa, o amb llar de foc encesa i vistes a la Grand Place des de Le Roi d’Espagne de Brussel·les. També és la Mitteleuropa dels paisatges d’ El Danubi, de Claudio Magris, un territori de fronteres canviants, de tensions, rivalitats i llengües, on la “identitat també està feta dels llocs, dels carrers on hem viscut i on hem deixat una part de nosaltres”. Rellegir ara les pàgines dedicades a Budapest, on Magris confessa la sensació de presenciar una Europa que té “com a destí irreparable aquest paper secundari de dama de companyia”, una “Europa després de l’espectacle”, és com si, en certa manera, retratés aquesta UE perduda d’avui, que s’allunya a marxes forçades d’allò que creia ser.

Ulrich Beck es declarava europeu per fugir dels errors del passat i trobar noves respostes als riscos del present. Però les respostes que ens ofereixen no són sempre convincents. Això li passa a Hans Magnus Enzensberger al seu assaig El gentil monstruo de Bruselas, on analitza una UE “il·lustrada”, que governa “no amb ordres sinó amb procediments”. Un poder tou que “no concep la seva missió com un exercici d’opressió als ciutadans sinó com un acte d’homogeneïtzació absolutament silenciosa de les condicions de vida del continent”. Enzensberger reclama diversitat. La diversitat de cultures i idees, de xarxes civils que s’escapen del control de Brussel·les. Mentre hi hagi cafès virtuals o reals, com a àgores de discussió, intercanvi i de relació entre europeus, la idea d’Europa tindrà contingut.