NACIONS UNIDES
Christiana Figueres, Secretària de l’ONU per al canvi climàtic
La costa-riquenya Christiana Figueres -experimentada negociadora a la delegació del seu país- va succeir Yvo de Boer el 2010, després del fracàs de Copenhaguen. Ferma defensora d’una responsabilitat diferenciada entre països desenvolupats i països pobres, està decidida a evitar un nou fracàs.
UNIÓ EUROPEA
Miguel Arias Cañete, Comissari d'Acció climàtica i Energia
La Unió Europea va liderar les negociacions de Kyoto i el compliment del seu Protocol. Però la crisi econòmica i l’adhesió d’alguns països més reticents a abandonar els combustibles fòssils, com Polònia, li han fet perdre terreny com a abanderada de la lluita contra el canvi climàtic. El seu compromís de retallar un 40% les emissions el 2030 respecte del 1990 és encara dels més ambiciosos, i a nivell intern, fins i tot es proposa retallar el 90% el 2050. Un negociador ambiciós però que ha anat perdent pes.
FRANÇA
Laurent Fabius, Ministre d'Afers exteriors i president de la COP-21 / Laurence Tubiana, Ambaixadora COP-21
El ministre de Medi Ambient o el d’Exteriors (com en aquest cas) del país amfitrió de la cimera és el president de la trobada. Com a tal, té prerrogatives especials sobre la negociació, que li permeten fer jugades tàctiques a l’últim moment. La ministra mexicana Patricia Espinosa, per exemple, va aprovar l’acord de Cancún el 2010 amb el rebuig de Bolívia, al·legant que s’aprovava “per consens” però amb un vot particular, una fórmula inèdita fins llavors. Però a les reunions preparatòries de París diversos països del G-77 han explicitat ja el seu rebuig a un pla B, una manera d’advertir que no acceptaran un text diferent d’aquell en què s’ha treballat els últims mesos ni cap altre que es pugui treure de la màniga el president de la COP-21, Laurent Fabius. COP és el nom tècnic d’aquestes cimeres de la Convenció Marc de l’ONU per al Canvi Climàtic (Conferència de les Parts).
JAPÓ
Shinzo Abe, Primer ministre
El Japó és el 5è gran emissor mundial de CO2 (6è si es té en compte la UE com un sol emissor) i forma part del G-7, el grup de països industrialitzats que s’ha compromès amb la descarbonització a finals de segle. Però després d’incomplir el tractat de Kyoto i reclamar un nou acord que comprometés a tothom (al·lusió sobretot a la Xina i l’Índia), la seva implicació en la negociació és més aviat discreta.
ESTATS UNITS
Barack Obama, President / Todd.S.Stern, negociador
Todd Stern va ser el negociador de la Casa Blanca durant la preparació del Protocol de Kyoto i Hillary Clinton el va recuperar a la secretaria d’Estat de cara a Copenhaguen. Poca gent coneix tan bé com ell els detalls de la negociació climàtica. Però aquest cop té més màniga ampla que altres vegades. Després de sortir per la porta del darrere a la cimera danesa, Barack Obama està decidit ara a fer del compromís climàtic un dels seus llegats presidencials. Però necessita que l’acord no sigui vinculant, perquè no hagi de passar pel sedàs d’un Congrés republicà.
G-77 + XINA
Macky Sall, President del Senegal
El Senegal és portaveu del G-77 + Xina, un grup format per 134 països en desenvolupament i emergents. Dins hi ha també el bloc dels països menys desenvolupats (LDC). Exigeixen finançament per adaptar-se al canvi climàtic. La Xina els dóna poder, però només s’hi suma quan li interessa.
Un acord que no comprometi la Xina i els EUA és paper mullat: si els dos principals contaminants del món no frenen les seves emissions serà impossible no abocar-nos més enllà dels 2ºC. Però si bé a Copenhaguen -on Xie Zhenhua es va estrenar com a negociador- la Xina es negava en rodó a deixar de créixer a costa del carbó, aquest cop per fi està disposada a parlar-ne. De moment, s’ha compromès a deixar de créixer en emissions el 2030. Poc, però millor que res. La pol·lució i la reestructuració econòmica han forçat el gegant asiàtic a moure’s.
LIKE-MINDED
Najib Razak, Primer ministre de Malàisia
Els autoanomenats Like-Minded són un grup sui generis de països que en les negociacions climàtiques fan pinya. Des d’emergents com la Xina i l’Índia fins a productors de petroli com Veneçuela i l’Aràbia Saudita, passant per països ambiciosos en matèria climàtica com Bolívia.
AOSIS
Abdulla Yameen, President de Les Maldives
L’Aliança de les Petites Illes Estat (AOSIS), juntament amb les Petites Iles Estat en Desenvolupament (SIDS), fa pressió per un tractat al màxim d’ambiciós. S’hi juguen l’existència. Reclamen que es fixi un objeciu màxim d’1,5ºC perquè amb 2ºC moltes d’aquestes illes desapareixerien.
XINA
Xi Jinping, President / Xie Zhenhua, negociador
SUD-ÀFRICA
Jakob Zuma, President
El fallit acord de Copenhaguen es va forjar en una reunió a porta tancada entre Obama; el primer ministre xinès de llavors, Wen Jiabao; el del Brasil, Lula da Silva; el de l’Índia, Manmohan Singh, i el president de Sud-àfrica, Jacob Zuma. Tots ells amb els seus respectius negociadors a cau d’orella. Van voler imposar un acord de mínims i el rebuig de països com Cuba, Bolívia i Nicaragua el va tombar (els acords a les cimeres del clima han de ser per consens o unanimitat). Una de les herències d’aquella cimera va ser el bloc anomenat BASIC, format per la Xina, l’Índia, el Brasil i Sud-àfrica. Des del 2009, els 4 grans emergents fan front comú en la negociació climàtica.
ÍNDIA
Narendra Modi, President
RÚSSIA
Vladímir Putin, President
BRASIL
Dilma Rousseff, Presidenta
El grup de pressió dels BRICS (els 5 emergents) no funciona en matèria climàtica. Rússia en aquest cas va per lliure, amb una posició equidistant que busca salvar la cara. De fet, la incorporació de Rússia al Protocol de Kyoto és el que va permetre que entrés en vigor. A París, Moscou se segueix comprometent a retallar emissions sempre que al còmput de reduccions hi consti el que absorbeixen els seus boscos.
