Periodista especialitzat en viatgesSi Banyoles fos francesa, seria una plàcida població balneària, d’aquestes on la gent va a reposar, a passejar a poc a poc a la vora l’estany i a fer les paus amb la natura. Seria una d’aquestes localitats on Éric Rohmer rodava pel·lícules com ara 'Le genou de Claire'. Però com que Banyoles no és francesa, el balneari que hi va haver fa temps, el de la Font Pudosa, està en ruïnes. Pel que fa al cinema, no consta que Éric Rohmer hi hagi fet cap pel·lícula, però a Banyoles sí que hi va néixer Albert Serra, un cineasta molt valorat a França que no para de sorprendre els seus seguidors.

A Banyoles hi ha dos mons que estan gairebé separats: l’estany i la ciutat. A la ciutat mana la plaça Major, que Josep Pla considerava una de les més boniques de Catalunya, el Museu Arqueològic, unes quantes esglésies, en especial la de Santa Maria dels Turers, un tros de muralla i un monestir, el de Sant Esteve, d’on el lladre Eric el Belga es va endur el 1980 la famosa Arqueta de Sant Martirià, un preciós reliquiari gòtic del segle XV. Un cop recuperada, a partir del 2010, l’arqueta torna a lluir, encara que incompleta, en una sala del monestir amb mesures de seguretat.

L’arqueta és un dels actius de Banyoles, una ciutat que és també famosa per la Mandíbula de Banyoles, descoberta l’any 1887 i avalada pel farmacèutic Pere Alsius, i l’anomenat Negre de Banyoles, un boiximà que s’exposava dissecat al Museu Darder, dret i amb una llança a la mà. D’ençà que l’any 2000 va ser repatriat i enterrat amb tots els honors a Botswana, els veïns de Banyoles encara l’enyoren. El Museu Darder va ser fundat el 1916, quan el doctor Francesc Darder i Llimona (1851-1918) va donar la seva col·lecció al municipi de Banyoles. La història de Darder és de novel·la, o de pel·lícula. Aquest metge i veterinari, que va crear i dirigir el Parc Zoològic de Barcelona, va visitar Banyoles l’estiu del 1910 i va quedar encantat amb les possibilitats de l’estany. S’explica que quan el va ferir un lleó al Zoo de Barcelona, Darder va venir a Banyoles a “fer les aigües”. Agraït pel tractament rebut, el doctor va decidir donar al municipi la seva col·lecció, que incloïa el famós negre dissecat, el lleó que l’havia ferit (també dissecat), pells humanes esteses, una cabra amb dos caps i altres curiositats de la naturalesa. El doctor, fidel al seu esperit aventurer, va morir el 1918 per culpa de la mossegada d’una serp.

La Font Pudosa, coneguda des del segle XV per les seves propietats medicinals, és la que va portar el turisme a Banyoles el segle XIX, i la que va propiciar la fundació del balneari del mateix nom el 1862. Va estar obert fins als anys cinquanta, però l’únic que en queda avui és la placeta de la font, a la sortida de la població en direcció al Rocacorba, i uns murs inquietants que continuen en peu mig menjats per la vegetació. Hi ha hagut alguns projectes de recuperar-lo, però de moment no s’acaben de concretar.

Mentre el balneari no revifa, la gent es consola fent la volta a l’estany, que és una manera saludable de conèixer el territori. Són en total 6.280 metres, tot i que són molts els que es conformen a fer només mitja volta. N’hi ha prou per comprovar que l’estany també té dues cares: la del passeig amb plàtans que dóna a la població, on hi ha hotels, cases, bars i restaurants; i la banda més feréstega, on domina la vegetació de ribera i una natura sense retocs. Les dues cares són com el 'yin' i el 'yang' de l’estany.

A la banda més urbana criden l’atenció, entre el paratge dels Desmais i la Caseta de Fusta, les pesqueres. Són casetes privades que gairebé suren sobre l’aigua de l’estany. Es van construir entre mitjans del XIX i el 1931, quan l’Ajuntament va prohibir fer-ne més. En principi es van fer per poder-hi pescar, però amb el temps es van arreglar per banyar-s’hi i per fer-hi menjades. On ara hi ha la pesquera de l’Oficina de Turisme de l’Estany hi havia abans la pesquera d’En Lero, una mena de fira on s’exposava la carpa Ramona, un peix molt gros que menjava cacauets amb closca, tal com pregonaven els cartells escrits a mà pel mateix Lero. D’allà sortia una gran barca que passejava els turistes, però en els últims temps la navegació per l’estany, convertit en paradís de piragüistes, s’ha limitat molt. De tota manera, qui tingui nostàlgia de la Ramona pot contemplar-la, dissecada, al restaurant La Carpa, on també hi trobarà fotos antigues de la pesquera d’En Lero.

A més de les pesqueres, els recs que surten de l’estany obren camins d’aigua que s’endinsen a la població. A estones queden coberts, però hi ha ramals a cel obert en diferents llocs de Banyoles, fins i tot a la plaça Major.

Si es fa la volta completa a l’estany, crida l’atenció, dalt d’un turó, la preciosa església romànica de Santa Maria de Porqueres, una reproducció de la qual es pot veure al Poble Espanyol de Barcelona. No hi ha cap riu que desemboqui a l’estany, que s’alimenta bàsicament d’aigües subterrànies procedents de les muntanyes de la Garrotxa. Això ha fet que circulin nombroses llegendes, entre les quals la que assegura que el llac no té fons i que es comunica amb l’illa de Mallorca a través de misteriosos corrents subterranis. Una altra llegenda parla del drac que vivia en una cova propera i que tenia terroritzada la població. Afortunadament, sant Mer, disfressat de sant Jordi, el va aconseguir vèncer i va fer que Banyoles es convertís en un lloc de pau. Una altra història, aquesta confirmada pels arxius històrics, és la que explica que, durant la Guerra Civil, el 1938, s’hi va estavellar un avió Katiuska, i que els nanos del poble feien immersió per veure’l al fons de l’estany.

Si anem molt més lluny en el temps, el poblat neolític de la Draga, que s’aixeca a la ribera de l’estany, ens recorda que fa molts i molts anys aquí hi va haver poblaments d’agricultors i ramaders. A través de les reconstruccions que s’hi han fet, es pot veure com hi vivien, amb l’estany com a gran referència. És evident que l’estany és l’orgull de Banyoles, i dels pintors de cavallet, però es podria dir que té uns parents més discrets: els estanyols que hi ha a prop. Una mica més lluny, el misteriós paratge de les Estunes, amb unes esquerdes impressionants obertes a la roca travertina, torna a obrir de bat a bat la porta a la imaginació. Es diu que aquestes esquerdes són, de fet, les cases de les goges, unes misterioses dones d’aigua que vivien a prop dels estanys i torrents.

Si es vol tenir una visió gairebé aèria de la ciutat de Banyoles, i de l’estany, val la pena pujar fins al puig de Sant Martirià, on hi ha les ruïnes del convent vell i el mirador de la Creu, que permet comprovar la forma de vuit que té l’estany. A l’altra banda, les muntanyes de la Garrotxa, en especial la Mare de Déu del Mont, marquen els límits de la comarca. Els partidaris d’anar més enllà poden pujar al mirador de Puig Clarà, a 314 metres d’altura. És una excursió que no requereix gaire esforç i que permet arribar a una plataforma de fusta construïda dalt del puig. Des d’allà es té una vista encara més impressionant, amb l’estany i la ciutat de Banyoles als peus, la plana de l’Empordà al fons i la serra del Montgrí, les Medes i la taca blava del mar marcant el límit d’una terra plena de meravelles. A l’esquena comença el rebrec de muntanyes de la Garrotxa, tot un altre món.