BarcelonaL’edició nord-americana de la revista Vanity Fair convida famosos a sotmetre’s a un interrogatori mentre estan connectats a un detector de mentides. Els van fent preguntes sobre la seva vida personal i el polígraf alerta si estan dient la veritat o no. Fa unes setmanes, l’actriu Dakota Johnson va participar-hi i van aprofitar-ho per confirmar un rumor. Li van consultar si era veritat que havia enviat una capsa plena de merda d’animal a un home. Concretament, un galó de femta que en el nostre sistema de mesurar volums equival a tres litres i mig de caca. El regalet, per tant, era d’unes dimensions considerables. L’actriu ho va corroborar, i va especificar que eren excrements de goril·la. Va confessar que ho va fer com a venjança perquè aquell home, el receptor de la merda, havia trencat el cor d’una molt bona amiga seva. La protagonista de 50 ombres d'en Grey va explicar amb naturalitat que hi ha pàgines web que es dediquen específicament a aquesta tasca.

És fàcil trobar-ho. Hi ha diversos portals amb aquesta finalitat. Els trobareu fàcilment posant enviar merda a un buscador. Són webs que combinen els termes poop, shit, send o express i que envien arreu del món. Pots triar la varietat que prefereixis: fems de vaca, tifes d’elefant, caca de cavall o merda de goril·la. Els més desesperats poden projectar la seva ràbia optant per la versió Premium: un combinat multiespècies, una mena de combo safari. Permeten escollir entre la mida grossa i la petita i, depenent de la web, els preus oscil·len entre els 15 i els 100 euros. La més cara és el megapack de merda barrejada, que, si fa no fa, té un volum que cabria en una galleda de fregar. Hi ha ofertes o descomptes si és la primera vegada que fas l’encàrrec. Deduïm, per tant, que hi ha clients habituals que ja tenen l’hàbit d’asseure’s davant l’ordinador per seleccionar els excrements que envien als seus enemics. La imatge és entranyable.

Les pàgines web asseguren garantir l’anonimat total del remitent. Només s’ha d’omplir un formulari amb el nom i l’adreça de la víctima perquè li arribi el paquet i pagar com es fa amb qualsevol altra compra online. S’hi pot afegir targeta amb missatge i, fins i tot, alguna temàtica decorativa en l’embolcall: aniversari, Nadal o despistar amb algun motiu romàntic per fer més inesperada la sorpresa posterior.

No detallen de quina manera s’envasa la merda per superar la normativa al voltant del transport de substàncies biològiques.

L’any 1961, l’artista Piero Manzoni va crear una sèrie de noranta llaunes metàl·liques. 30 grams de merda autèntica d’artista posava a l’etiqueta. Com que no es podien obrir, sempre ha existit el dubte sobre el contingut real de la matèria que hi va posar dins, un detall que encara feia més interessant l’artefacte. Amb els anys, alguns pots van patir fuites i explosions a causa de la corrosió interna, fet que va incrementar la paradoxa entre el valor econòmic de l’art i la fragilitat del contingut. A Manzoni li va servir per provocar el públic, ironitzar sobre el mercat de l’art i la sacralització de les obres. Ell va elevar la merda en conserva a categoria artística. I ara, la caca de goril·la o d’elefant és una amenaça low cost dels que no saben digerir, valgui la redundància, la frustració o la indignació. Manzoni va assumir un risc cultural mentre que enviar merda anònimament s’ha convertit en un atac per a caguetes venjatius. La caca de Manzoni era eficaç perquè estava signada, certificada i integrada en el circuit artístic. Ara bé, la merda seca i envasada que ningú no sap que s’ha enviat i que ningú no sap que s’ha rebut, té categoria de merda o només és la flaire d’un covard?