No-Do, 1963: “La cámara se vuelve loca y empieza a hacer cosas raras [l’objectiu enfoca noies somrients en biquini], es natural, resulta que en el largo y cálido verano benidormí la ciudad va a escoger a sus bellezas femeninas. La elección se las trae porque todas las que concurren están de un guapo subido [apareix una noia amb barret mexicà i unes celles de dos dits de gruix] dando envidia a más de una señora entrada en años y en quilos. La luna llena es como una plaza de toros blanca que nos invitase a entrar en la auténtica plaza de toros donde se celebra esta noche el Festival de la Canción. Por la mañana, en la gran playa de la ciudad se dan cita hoy veraneantes de todas las procedencias. Hasta hace pocos años Benidorm era una localidad alicantina dormida en su propia historia. Hoy es una población importante que hemos visto crecer por años y por días y que nos es dado contemplar con la animación de sus calles y el esplendor de sus edificios. Un municipio dinámico, con iniciativas, respaldado por sus propias bellezas del emplazamiento en la costa mediterránea que hizo el milagro. Sus playas, amplias y soleadas son una invitación a las vacaciones. En sus calles se estacionan coches de distintas procedencias. Cautivados por la belleza de las soleadas playas levantinas, ha pasado una semana en Benidorm una familia de lepones [sic], vistiendo su traje llamado de los cuatro vientos”.

Cinquanta anys més tard sembla que la descripció i el to carrincló del No-Do no hagin desaparegut del tot. I si hi ha una ciutat d’Espanya (o del món, més enllà de la Lapònia finlandesa) on un “lepón” pot passejar-se per una platja en ple dia, vestit amb l’uniforme “de los cuatro vientos” sense sorprendre ningú, és Benidorm, l’urbs que ostenta els rècords més histriònics, la bellesa més excèntrica i un estil 'kitsch' impossible de reproduir.

A principis del segle XX Benidorm era un poblet més de la costa i la seva economia es basava en la pesca, especialment després que l’arribada de la fil·loxera es carregués la vinya. L’any 1925 es va fer una primera ampliació del port i es van construir els primers xalets a la platja de Llevant. Una filera de cases que cabria en algun dels 'halls' dels hotels actuals. Després de patir durant la Guerra Civil, la pesca es va recuperar i es va tornar a situar com a activitat econòmica més destacada... fins al 1956. Va ser aleshores quan l’Il·lustríssim Sr. Alcalde Pedro Zaragoza Orts va aprovar el primer pla general d’ordenació urbana de la vila, amb la intenció de crear una ciutat dissenyada per al turisme. La idea era traçar carrers nous i àmplies avingudes seguint la configuració de les platges, hotels i apartaments per atraure el turisme d’arreu. L’alcalde tenia una idea de ciutat tan clara que fins i tot va arribar a agafar una Vespa, va conduir fins a Madrid i es va entrevistar amb Franco en persona perquè li autoritzés oficialment l’ús del biquini a les platges, ja que havia rebut milers de crítiques públiques i fins i tot una queixa oficial del bisbe de València. I així és com Benidorm es va convertir en la primera ciutat espanyola on les dones van poder banyar-se en biquini.

Els petits empresaris i treballadors locals van canviar la canya de pescar i els aparadors amb pernils per bars de karaoke, ballarines exòtiques i cervesa barata. Hotels amb noms com Hotel Don Pancho, Hotel Bilbaíno o Apartamentos Catalonia s’omplien de visitants nòrdics, anglesos i alemanys. Els inquilins, contents d’acollir-los, recorden el xoc quan van veure com vestien, les joies que portaven i la quantitat de cervesa que bevien, i l’estupefacció comentada en xiuxiuejos dissimulats quan es demanaven una paella a les cinc de la tarda.

La culpa de la seva singularitat la va tenir l’alcalde i els seus disset anys decisius d’explosió econòmica i turística del municipi. Quan Zaragoza va assumir el càrrec –encapçalant la llista de Falange Española y de las JONS– la ciutat tenia 1.750 habitants censats. És a dir, més o menys els que viuen a Alp (a la Cerdanya) avui mateix.

El més determinant d’aquella decisió dels anys 50 és el moment en què es va acordar que l’explosió hotelera no es faria cap als costats, sinó cap a dalt. Així, no només es permetria acomodar més estiuejants sense la necessitat d’ocupar la costa, sinó que totes les habitacions s’oferirien amb un balcó amb vistes al mar. I, de mica en mica, aquell poblet de pesca d’uns 2.000 habitants es va convertir en un fenomen social i arquitectònic únic, perfilat amb un 'skyline' sortit com un bolet en una costa mediterrània fins aleshores concebuda a base de terrats, buguenvíl·lies i carrers empedrats.

Avui 22 dels seus edificis superen els 100 metres d’alçada, i presumeix de tenir l’hotel més alt d’Europa: el Gran Hotel Bali, amb 52 plantes. També és on es beu més cervesa d’Espanya (hi ha bars que en venen fins a 4.000 litres a la setmana) i per a la mateixa audiència, amb la polsera del “tot inclòs”, han nascut ofertes d’esmorzar que inclouen el vodka amb coca-cola i un croissant. L’ocupació hotelera és del 80% tot l’any.

Però Benidorm també –i sobretot– és un grup de dones grans fent exercici en banyador de licra lila a la platja, al ritme de 'El cochecito leré' i cridant en veu alta “¡Esto es vidaaa, señores!” Benidorm és demanar una sangria i que el cambrer la porti dins d’un orinal mentre remena els talls de taronja amb una escombreta del vàter, i anuncia que els tovallons són el rotllo de paper de vàter de la punta de la taula. I que quan estàs fent la tercera mossegada de l’entrepà de calamars, i per fi has esborrat la forma de penis del pa, una model de tres-cents quilos es posa a ballar els 'Pajaritos' a l’escenari d’aquest restaurant escollit a l’atzar.

Benidorm també és la ciutat dels carrils per als carretons elèctrics, que han fet néixer empreses destinades a la seva recollida, a altes hores de la matinada, sense rastre del conductor ni de l’ocupant. Les mateixes que també recuperen cadires de rodes i cames postisses que s’han perdut en les situacions més rocambolesques. La ciutat de les manades de gent de l’Imserso ballant sevillanes sota els llums de neó i on pots viure 40 anys sense aprendre cap paraula d’espanyol, bé sí: 'servesa', 'fiestah' i 'aftersún'. Cartells que semblen arrencats de Las Vegas dels 70. Piràmides de botelles de licors amb banderes de països llunyans, limitats amb gomes de pollastre. Botigues plenes de perruques i bars nocturns a les 11 del matí. La remor constant de veus desconegudes, a tot arreu i a totes hores. Una sala de ball amb fotografies gegants de Montserrat, una altra amb paisatges de Ha Long Bay i la següent amb pedres de plàstic d’un castell medieval.

Benidorm encara està fet de platges boniques i de temperatures perpètuament tropicals. La ciutat que –de veritat– mai dorm. El Manhattan d’Espanya, que continuarà encara durant molts anys enlluernant la costa amb els seus llums de neó.