HISTÒRIA
Diumenge 26/06/2016

Guardians de bombes atòmiques

Louis Réard va decidir batejar la seva explosiva creació amb el nom de ‘biquini’ en al·lusió a les illes Bikini, que aquell any, el 1946, eren escenari de proves nuclears

Pere Antoni Pons
4 min
United States Department of Defense

En una entrevista que li van fer quan ja era vell, Robert Oppenheimer va explicar com havien reaccionat, tant ell com la resta de científics que havien treballat en el projecte Manhattan, en assistir a la detonació de la primera bomba atòmica de la història, que va tenir lloc –era una prova– al desert de Nou Mèxic el 16 de juliol del 1945. “Sabíem que el món mai no tornaria a ser el mateix. Alguns van riure, d’altres van plorar... La majoria vam quedar en silenci. I jo vaig recordar aquella frase del Bhagavad Gita que diu: “M’he convertit en la Mort, la destructora de mons”.

Els efectes devastadors de les dues bombes atòmiques que els dies 6 i 9 d’agost van arrasar Hiroshima i Nagasaki van portar Oppenheimer a dedicar els últims anys de la seva vida a alertar sobre l’amenaça nuclear i els perills de destrucció global que podia comportar la cursa atòmica entre els EUA i l’URSS, aleshores immersos en una guerra freda que sovint feia inquietants conats d’escalfar-se infernalment. Setanta-un anys més tard, les d’Hiroshima i Nagasaki continuen sent les úniques bombes atòmiques que s’han usat en una guerra, però la possibilitat d’un atac atòmic i d’una posterior escalada nuclear encara configuren la hipòtesi bèl·lica més esgarrifosa en l’imaginari de bona part de la població mundial.

En l’actualitat, són vuit els estats en possessió d’armament nuclear. D’aquests, els EUA, França, el Regne Unit, Rússia i la Xina són signants del Tractat de No-proliferació Nuclear. Aprovat el 1968, aquest tractat es va presentar com una eina de control de l’armament nuclear i del foment pacífic de l’energia nuclear, i al llarg dels anys s’hi han adherit prop de dos-cents estats més. Sud-àfrica és l’únic país del món que, havent desenvolupat un arsenal nuclear, va desmantellar-lo per poder formar-ne part. Naturalment, l’aprovació del tractat també va ser una manera d’assegurar el monopoli compartit d’un poder terrorífic i de fer que es mantingués en mans d’un pocs estats, els quals pertanyien a bàndols diferents (democràcia contra comunisme) i, per tant, es neutralitzaven –o es cohibien– mútuament.

Amb tot, durant la Guerra Freda sovint va anar d’un pèl que no se n’anés tot en orris. Tothom sap què va passar durant la coneguda com a Crisi dels Míssils de Cuba. El que no és tan conegut és que nou anys abans, el 1953, els EUA ja havien estat a punt de llançar un atac nuclear preventiu contra Moscou i altres ciutats russes. Informat per la CIA que l’URSS estava a punt d’aconseguir la bomba, el president Eisenhower va estar temptat d’atacar amb tota la potència, però va fer-se enrere perquè va adonar-se que un atac com aquell comportaria el final de l’American Way of Life. La sensata contenció d’Ike va tenir més mèrit del que sembla, ja que molts dels seus col·laboradors, paranoics i agressius, l’animaven a atacar sense manies.

Els tres estats en possessió d’armes nuclears que no formen part del club atòmic oficial són Corea del Nord i els arxirivals Índia i Pakistan. Els mitjans de comunicació i els caps d’estat de les més poderoses democràcies occidentals solen parlar de manera recurrent i amb creixent preocupació del cas de Corea del Nord, que va formar part del Tractat de No-proliferació entre el 1985 i el 2003, i que el 2006 va anunciar que havia desenvolupat un programa nuclear propi. Però el cert és que més enllà del totalitarisme pintorescament sinistre del règim de Kim Jong-un, que el converteix en un blanc atractiu i còmode de les crítiques occidentals, són diversos els experts que assenyalen l’històric conflicte entre l’Índia i el Pakistan com la màxima font de preocupació en relació a una possible catàstrofe nuclear.

Després de dècades d’amenaces i hostilitats obertes, la relació entre l’Índia i el Pakistan va augmentar sobtadament de temperatura durant el maig del 1998. L’11 d’aquell mes, l’Índia va fer explotar, en una prova, la seva primera bomba atòmica. Disset dies després, el 28, el Pakistan va replicar fent el mateix. Des d’aleshores, no ha parat l’intercanvi de retrets i acusacions mútues sobre les intencions atòmiques de cada país.

A pesar dels discursos i les xifres oficials, en realitat no són vuit sinó nou els estats en possessió d’armes nuclears. El novè estat atòmic és Israel. Cap representant dels seus governs no ho ha reconegut mai explícitament, però és de domini públic que l’estat hebreu compta, segurament des dels anys 60, amb un notable arsenal nuclear. Els EUA han contribuït, sistemàticament, a estendre un vel de misteri sobre l’assumpte, però fa dècades que es considera “el secret més mal guardat d’Israel”.

Centenars de pel·lícules i de llibres –de ficció, però també documentals i assaigs històrics– ens han mostrat els aspectes més vistosos i trepidants del tema de les armes nuclears, amb històries (increïbles però reals) sobre programes de recerca secretíssims, científics morts o desapareguts misteriosament i espies que es jugaven la pell infiltrant-se en territori enemic. Quan es parla d’armes nuclears, però, en última instància només queda l’espant lúcid d’Oppenheimer i la seva crida a escollir entre la responsabilitat i el terror.

stats