Director de la Fundació Apel·les FenosaApel·les Fenosa (Barcelona, 1899 - París, 1988) és l´escultor que agrada als poetes i als artistes. I això no és un aspecte menor de la seva obra, sinó essencial. Els uns i els altres han sigut els seus millors defensors i sovint els seus més curosos col·leccionistes, començant pel mateix Picasso, que el considerava com un fill. L’escriptor i crític d’art Pierre Cabanne es refereix a aquesta amistat amb aquestes paraules: “És curiosa l’atenció constant que Picasso va tenir per Fenosa. Tot i que va animar i ajudar molts compatriotes, el que va fer per Fenosa no ho va fer per cap altre. Al llarg d’anys, fins que l’escultor va poder realitzar-se dins l´estil que va triar, Picasso el va ajudar econòmicament i moralment amb una commovedora fidelitat... En l’actitud de Fenosa envers Picasso no hi va haver mai –tot i que l’hi devia tot– submissió, només un profund agraïment i un immens respecte”. Picasso va esperonar Fenosa d’ençà que el va conèixer a principis dels anys vint; li va comprar un conjunt més que considerable d’obra i, fins i tot, va crear escultures inspirades en les formes fenosianes. Picasso no va ser l’únic artista apassionat per Fenosa. A la seqüència podrien sumar-s’hi la pintora Maria Helena Vieira da Silva i el seu marit, Arpad Szenes, veïns del seu taller a Montparnasse, també Jean Pougny o Antoni Clavé. En molts casos més que una amistat va tractar-se d’una proximitat fraternal, com la que va mantenir amb els artistes de la seva joventut, l’escultor Josep Granyer, Manuel Humbert o el mateix Sisquella.

Val a dir que la personalitat de Fenosa colpia a l’instant, per la seva bonhomia i fidelitat. Primava la bondat a la intel·ligència. No gens presumptuós, considerava que la “glòria” consistia precisament a no tenir-ne. Allò que resultava més atractiu era, però, la seva convicció de dedicar-se a l’escultura. Resultava realment una vocació innata en ell que va acompanyar-lo fins a la mort. La seva preocupació constant per l’escultura que encara havia de fer el convertia en un artista totalment desinteressat pel mercat i per l’estratègia promocional. Els seus galeristes van ser també sempre persones especials, com André Level, Zborowski, Jacques Dubourg i els Gaspar. Level va exposar-lo a la seva galeria Percier com a carta de presentació a París. Zborowski, el gran Zborowski, promotor de Modigliani i de Soutine, va confiar en la seva obra quan just deixava entreveure una personalitat forta. Entre el 1927 i el 1931 Fenosa va construir una sèrie de caps que entren de ple en una ingenuïtat transcendent. Des del 1929 aquests rostres, de fang o de guix, l’identifiquen.

Jacques Dubourg –que s’ocupava de Nicolas de Staël– va ser el seu galerista parisenc de sempre, i els Gaspar –el Joan i el Miquel–, els de Barcelona. A més de Staël, la galeria Dubourg exposava regularment obres de Lapicque, Joan Mitchell, Jean Miotte, Jean-Paul Riopelle o Sam Francis, uns artistes que practicaven l’abstracció lírica o un expressionisme suau i cromàtic. Tot i així, Dubourg va exposar sis vegades l’obra de Fenosa, i això significa una mirada nova cap a la seva obra, que, en la seva textura i pell, coincideix amb l’expressió de la matèria pel seu fons poètic Un cas semblant vindria a ser la seva fidelitat a la Sala Gaspar de Barcelona, que exposava regularment l’obra de Picasso, de Miró i Tàpies, i d’Antoni Clavé. La primera mostra individual de Fenosa va tenir lloc el 1965, seguida de les dels anys 1969, 1975 i 1986, amb pròlegs de Perucho, Santos Torroella, Cortés, Carner i Éluard, Espriu i Corredor-Matheos.

Els col·leccionistes que adquirien les escultures de Fenosa eren del mateix ordre de sensibilitat que els artistes i els poetes: Jacques Guérin, Marie-Laure de Noailles, la família d’Albis, Jean Marais, James Lord, Coco Chanel… Per contra, els crítics d’art i els directors de museu no han sigut sensibles al veritable valor de Fenosa pel fet d’haver buscat una ubicació que la seva obra evitava. El desig d’acotar-lo generacionalment o estilísticament ha sigut la clau que justifica la miopia de la història de l’art del segle XX respecte a aquest artista. Aquesta absència de finesa crítica ha sigut salvada només quan crític i historiador han entès la força poètica de la vibració intensa de la seva obra. Hi ha casos excepcionals, com Alexandre Cirici i Pellicer: deia que Fenosa tenia una especificitat única i que era un artista diferent dels altres, i el considerava un solitari, amb la mateixa independència d’artistes com Nonell o Modigliani, o fins i tot com el profeta d’un nou flamíger en un destí semblant al d’altres solitaris del passat, com Odilon Redon o Antoni Gaudí. Joan Perucho considerava Fenosa com un poeta que esculpeix i modela les seves intuïcions sagrades, les seves relacions secretes amb el cosmos, com un líric sensible a les formes naturals. No podem deixar de referir-nos a un altre crític d’art fidel a Fenosa: Josep Corredor-Matheos, que ha dedicat textos a la vinculació de la seva obra als conceptes de la 'pau' i de la 'guerra'.

La valoració més reeixida i consistent de l’escultura de Fenosa ha sigut aportada, però, pels poetes. No es tracta de poemes ocasionals o esparsos, sinó que els principals poetes de la literatura universal del XX han dedicat intensos versos a desvelar la clau de l’escultura fenosiana. Espriu, per exemple, en la seva maduresa havia rebut l’encàrrec dels Gaspar de prologar el catàleg d’una mostra monogràfica de l’escultor. El que havia de ser un prefaci va esdevenir 'Formes i paraules', un llibre excepcional. Espriu connecta de manera entusiasta amb l’obra de Fenosa, una producció artística que considera ben arrelada a la terra, a la seva (i nostra) terra.