EscriptorComençaré pel final. Quan Jean Marie del Moral, un dia clar de primavera a París, em va proposar visitar la Maison Cocteau a Milly-la-Fôret vaig dir que sí tot d’una gairebé inconscientment. Però el motiu és ben senzill. M’entusiasma conèixer cases, tota casta de cases, trob que són el lloc més personal d’un individu, el seu retrat sense impostures ni retocs, i si per afegitó és la casa d’un escriptor hi ha un plus d’interès perquè des de la façana a l’interior puc descobrir tot d’indicis i de significacions que em poden enriquir la lectura de la seva obra. I si, per afegitó, la casa és d’un escriptor estimat com Jean Cocteau sé que tot element d’aquell lloc em posarà ales a la lectura, m’obrirà el cap a noves interpretacions dels seus textos i em farà descobrir un estol de signes suplementaris dels seus escrits.

Vaig descobrir Cocteau quan era un adolescent curiós i apassionat a la biblioteca de la meva mare amb tres llibres 'de poche' que vaig devorar a les totes: 'Les enfants terribles', 'Poèmes' i 'La voix humaine'. Allò va ser la revelació d’un poeta que em mostrava el món des de perspectives tan singulars i tan sensuals, que s’avenien tan bé amb el meu estat d’ànim, que es convertí en un escriptor adorat, recercat, llegit amb la fruïció dels descobriments vitals.

La seva llengua, aquella llengua desconeguda que sembla al principi obscura i críptica, misteriosa, com més la llegia més s’obria i em mostrava que aquella matemàtica superior, aquell llenguatge suprem d’un solitari profund, em contagiava d’una malaltia poètica de la qual no em volia guarir. Quan Cocteau escrivia dibuixava en una improvisació jazzística, i viceversa; això el convertia en algú que casava el conscient i l’inconscient en un exercici tan arriscat com creatiu: el d’un poeta fondo que trobava en la poesia de l’escriptura, en la poesia de la pintura, en la poesia del cinema i en la poesia del teatre tot de camins expressius per una creativitat que desbordava límits i fronteres.

Tots aquests pensaments em passaven pel cap quan en Jean Marie i jo ens acostàvem en cotxe per la bellíssima regió de l’Essonne, vora els boscs històrics i frondosos de Fontainebleau, cap a aquella casa, una dependència del castell de la Bonde del segle XV, que Cocteau havia comprat amb el seu amat Jean Marais l’any 1947, i on passava temporades. Era el seu refugi. Escrivia: “Aquesta és la casa que m’esperava. La visc com un refugi, lluny dels timbres del Palais Royal. Em dóna l’exemple de la magnífica obstinació absurda de les plantes. Hi retrob els records dels vells camps en què somiava des de París com vaig somiar més tard, a París, d’escapar. L’aigua dels fossats i el sol pinten en les parets de la meva habitació els seus marbres falsos i mòbils. La primavera gaudeix per totes bandes”. A partir dels anys cinquanta, amb el seu amat, fill adoptiu i hereu, Édouard Dermit, hi va viure i hi va escriure (i dibuixar i pintar i fer ceràmica i fotografia i cinema) fins a la seva mort, l’11 d’octubre de 1963. Aquell dia ho vaig saber per les notícies: Cocteau havia mort una hora després de saber que també havia partit la seva amiga, l’estimada Édith Piaf. Vaig plorar: de cop dos dels meus amors se n’anaven plegats. I com sempre que em passa això em vaig dedicar a escoltar les cançons de Piaf i llegir els poemes de Cocteau fins a l’esgotament. Embalsamat el 12, inhumat el 16, el poeta fou enterrat a l’interior de la capella de Saint-Blaise des Simples el 24 d’abril de 1964.

Quan arribàrem al casal vaig veure a través d’aquell llarg camí de pedra amb un mur a cada costat que entràvem en un domini de dues plantes i unes golfes amb una coberta de pedres vermelles molt punxeguda. El jardí de dues hectàrees amb un riuet que el travessa em semblà una festa: grans parterres amb rosers, llimoneres i tarongers i pegant a un mur del qual sobresortien gegantins plàtans un molí d’aigua vora un hort amb pomeres i, al fons, el parc amb un bosquet de pollancres tots alts i verds. Entrar a la casa, on dues dames divuitesques de marbre amb peus de lleona ens reberen a la porta, era com travessar un mirall i trobar-nos en aquella gran sala de la planta baixa on suraven entre els murs pintats, la gran ximeneia, les vitrines, les taules i els sofàs i tota casta de pintures, els records de Marcel Proust, de Coco Chanel, d’Erik Satie, de Francine Weisweiller, de Pierre Bergé, de Joséphine Baker, de Piaf.

I la cambra i el despatx del primer pis foren com a coves d’Alí Babà on no sabia com poder veure tot aquell conjunt de mobles, objectes de decoració, llibres, manuscrits, fotografies, cartes i diaris en el mateix estat en què Cocteau els havia deixat abans de partir per sempre: emocionant. En Jean Marie m’havia contat la relació de l’escultor català Fenosa i Cocteau, que es conegueren gràcies a Picasso. També em relatà que Cocteau li va comprar una escultura de David el 1923. I Fenosa va fer una 'tête' de Jean Cocteau el 1926. Això s’ha perdut, em digué, i mostrant-me un cap cocteauià afegí: “Aquesta 'tête' de Jean Cocteau 'à l’écharpe' és de 1939, i també n’hi ha una altra de petita, 'petite tête' de Jean Cocteau del mateix any, que Jean Marais es va endur dins la butxaca quan el mobilitzaren per anar a la guerra”.

Quan entràrem a la cambra i a l’estudi de la planta noble cada objecte, cada peça del mobiliari, cada tela, cada estora, cada traça, m’alleugeria la mirada i em convidava a una exploració senzilla de les coses quotidianes d’un artista que ens ensenya els seus llocs més secrets amb quadres, mobles, esquemes, fotos, manuscrits i fidelitats de tantes de persones com l’estimaren. Són espais on bufa l’esperit de qui els ha viscut per crear, i esdevenen portes d’entrada, belvederes de visions i dreceres íntimes per penetrar les obres, els treballs i els pensaments de Jean Cocteau.

Quan després d’ensumar aquella menta pebrebonada que hi ha davant la capella petita i estricta de Saint Blaise des Simples vaig veure la pedra sepulcral sota on descansa Cocteau em va impressionar i em va donar vida la inscripció: “Je reste avec vous”. Una veritat i una declaració de principis. Sí, en aquesta Maison de Jean Cocteau de Milly-la-Fôret s’hi troba l’energia del treball creatiu i la manera de ser i estar en la Terra d’un dels grans poetes del segle XX: és un ca nostra.