“Sempre és meravellós guanyar un premi, tant és l’edat que tinguis”, va assegurar l’escriptora Alice Munro quan va rebre el premi Nobel de literatura el 2013. Aleshores tenia 82 anys, i abans de ser distingida amb el guardó literari més prestigiós del món, la comunitat de lectors de Munro era relativament modesta en comparació amb altres autors que acostumen a tenir plaça reservada a les llistes dels més venuts. Amb tot, els fidels a Munro són devots però exigents i entre ells hi ha els també escriptors Margaret Atwood i Salman Rushdie, l’actriu Mia Farrow o Pedro Almodóvar. Els contes de Munro són petites càpsules en què situacions quotidianes esdevenen estremidorament inquietants. Llegir-la és com tenir a la mà un putxinel·li de dos caps, que tant pot ser una tendra Caputxeta Vermella com un llop ferotge amb ganes de fer maldats. El Nobel de literatura, la Champions de les lletres, va néixer el 1901, i el poden rebre obres escrites en qualsevol llengua del món sempre que concentrin un interès universal. Potser per això el palmarès del Nobel reuneix autors que eren pràcticament desconeguts fins a haver sigut triats pel jurat suec. És el cas de Svetlana Aleksiévitx, molt seguida a Rússia i part de l’Europa de l’Est, però no gaire llegida a la resta del planeta fins a convertir-se en Nobel de literatura.

Seguint amb els premis literaris més prestigiosos del món, en les últimes dècades el Man Booker Prize s’ha erigit en un segell que garanteix la qualitat de les novel·les que acompanya. Entre els que l’han rebut hi ha escriptors tan diversos com Arundhati Roy, Coetzee i John Banville. Des del 2001 el premi Franz Kafka també s’ha fet un lloc en els guardons dedicats a distingir la ficció, i actualment la paraula Pulitzer encara és sinònim de text honest i ben escrit. No obstant això, l’aura que envolta els premis literaris és controvertida, com també ho és l’atmosfera que embolcalla els bons números de màgia. Quan la sala es queda a les fosques i el mag comença el xou hi ha espectadors que es passen l’espectacle buscant el truc, i d’altres que gaudeixen i es deixen seduir per la il·lusió representada a l’escenari. Però, màgies a part, l’evidència amb què compten els editors i llibreters és que els premis asseguren vendes i popularitat als autors que els guanyen.

A Espanya el premi literari més antic és el Nadal, concedit per l’editorial Destino des del 1944 a obres escrites en llengua castellana. Un premi que des del 1968 té el seu homòleg en català, el Josep Pla. L’última edició la va guanyar el periodista Lluís Foix amb 'Aquella porta giratòria', un llibre en què l’autor relata la seva experiència com a periodista i que es remunta a un temps sense telèfons intel·ligents, quan el periodisme es feia parlant amb la gent i sobretot als bars.

La nit dels Nadal és el 6 de gener, dia de Reis (una data màgica com poques). Per als mandarins de la literatura, per als membres del clan literari, la dels Nadal és una festassa en què el daurat dels salons de l’antic hotel Ritz, els intercanvis d’informació i les anècdotes tinten la vetllada. Un veterà d’aquestes convocatòries és el poeta, assagista i acadèmic Pere Gimferrer. Ell mateix va protagonitzar una anècdota quan es va desmaiar en una nit del premi Planeta, del qual és jurat. De fet, Gimferrer forma part del jurat de sis premis literaris i assegura que decidir l’obra guanyadora sovint és “complicat”. “Hi ha un cert tipus d’autors com Joan Perucho o Valentí Puig, de qui no s’enrecorda gairebé ningú, que tenen ambició literària. Però també passa que hi ha autors que desenvolupen una altra missió més d’'entertainment', com Néstor Luján. I, esclar, què es tria? Hi ha escriptors que reïxen amb les missions, i d’altres que presenten ambició però no l’aconsegueixen. Ara bé, no n’hi ha cap que es proposi una novel·la comercial sense cap pretensió literària. En canvi, sí que hi ha autors que es proposen una obra literària sense visió comercial”, argumenta Pere Gimferrer.

En llengua espanyola, el premi més ben dotat i el més envoltat d’aquella màgia controvertida és el Planeta. Un guardó acompanyat de tot tipus de rumors sobre els seus mecanismes i guanyadors. Per exemple, la presentadora de televisió Cristina Pedroche figurava a les travesses en l’última edició del Planeta, però va ser l’escriptora manxega Alicia Giménez Bartlett qui va merèixer el premi amb una novel·la sucosa i poc habitual sobre prostitució masculina.

Repassant els premis literaris en llengua catalana més importants ens trobem que, en la majoria dels casos, qui els empeny és el Grup 62, a través dels segells Proa, Columna o Edicions 62. El seu director, Emili Rosales, concep els premis com “una eina importantíssima de la dinàmica editorial”. Rosales assegura que l’obra guanyadora d’un premi, a més de destacar per la seva qualitat, necessita l’esforç de l’editorial per captar l’atenció dels llibreters i dels mitjans de comunicació. “No ens oblidem que són els lectors els que tenen la paraula”, remarca Rosales. I els lectors han acceptat de molt bon grat l’obra guanyadora de l’últim premi Ramon Llull, el més ben dotat de les lletres catalanes. 'La filla del capità Groc', de Víctor Amela, és una novel·la romàntica ambientada a l’època de les guerres carlines que recrea les aventures del capità Groc, una mena de Robin Hood local.

Si el Ramon Llull és el premi més ben dotat de les lletres catalanes, el premi Sant Jordi de novel·la és el més nostrat i el que arrossega una càrrega catalanista més potent. Creat per Òmnium Cultural i concedit per primera vegada el 1947, el Sant Jordi, primer anomenat Joanot Martorell, sempre ha tingut la missió de vetllar per la cultura catalana. L’escriptor Pep Puig amb 'La vida sense la Sara Amat', una història commovedora i addictiva, és l’obra mereixedora de l’últim Sant Jordi, un premi que es lliura en l’emblemàtica nit de Santa Llúcia. És important recordar que la Nit de Santa Llúcia va néixer en la clandestinitat i com a acte de resistència per protegir la llengua catalana i que el seu impulsor va ser Josep M. Cruzet, de l’extingida Llibreria Catalònia. De fet, la Nit de Santa Llúcia és la gran festa dels premis literaris en català, perquè, a més del de novel·la, també es lliuren premis de poesia, assaig, textos teatrals, narrativa juvenil, periodisme i contes. Aquest últim porta el nom d’una de les autores més universals de la literatura catalana, Mercè Rodoreda. La guanyadora d’aquesta edició ha sigut Empar Moliner amb 'Tot això ho faig perquè tinc molta por', un recull de contes sarcàstics i divertits sobre les misèries del dia a dia.

La protagonista d’aquest 'Rar', Donna Leon, enguany també ha sigut distingida amb un premi collita Barcelona, el Pepe Carvalho, un guardó creat per mantenir viva la memòria de Manuel Vázquez Montalbán i al qual opten els autors del gènere negre. 'Les aigües de l’eterna joventut', la novel·la amb què Leon ha guanyat el Carvalho, no defraudarà els amants dels investigadors que desafien la llei per fer justícia. En aquesta ocasió, el mític comissari Guido Brunetti ha de remoure les entranyes de Venècia per aclarir un tràgic accident que va capgirar la vida de moltes persones.

S’acosta Sant Jordi i, entre la multitud de títols que atapeeixen les llibreries, els llibres que a la coberta llueixen el distintiu d’un premi acostumen a tenir molts números de convertir-se en els més venuts. Però en aquest país, malgrat tenir el dia del llibre més sonat del món, llegim poc, així que tampoc resulta tan estrany que la indústria del llibre utilitzi els premis per allargar la vida dels seus títols. Pel que fa als escriptors guardonats, a part de la dotació econòmica que reben, en moltes ocasions els guardons els obren les portes de mitjans de comunicació i els faciliten la vida professional. Ja ho va dir Alice Munro: “Sempre és meravellós guanyar un premi”. Així que, als espectadors que busquen el truc de màgia, potser el que els cal és buscar un espectacle que els faci gaudir. Per xalar llegint només cal deambular per una llibreria o una biblioteca. I la conclusió és aterridora, falten moltes hores de vida per abastar totes les temptacions que els llibres ofereixen.