Diumenge  /  Rar 08/05/2016

La gran sorpresa

Berta Marsé rememora per al ‘Rar’ l’episodi a partir del qual es va assabentar d’una part de la història del seu pare que ningú no li havia explicat

Berta Marsé
3 min
Fotografia de l’àlbum  familiar dels Marsé que data de principis dels 70. A la dreta,la Berta asseguda sobre el seu pare, Juan Marsé

EscriptoraEstava orgullosa de la meva idea, que se’m va acudir al cotxe, en una d’aquelles eternes caravanes de diumenge. Pels 50 anys del meu pare el sorprendria amb un àlbum amb totes les notícies de premsa (sobre ell, s’entén) aparegudes fins avui (finals del 1982). L’agència Carmen Balcells em va fotocopiar el material que tenien. Articles, ressenyes i entrevistes que vaig anar retallant i enganxant en dues llibretes amb espiral, adornant de tant en tant amb dibuixets i sanefes d’allò més cursis –tant blanc i negre em semblava insuls– i missatges intimidatoris del tipus: “T’agrada? Doncs és teu. T’agrada o no? Doncs ho he fet jo per a tu. Aquest és el meu regal, t’agrada o què?”

Ho duia a terme en secret, en tornar de l’escola a les tardes. Acabava de començar el curs 1982/83. Tenia 12 anys, encara no havia llegit cap novel·la del meu pare ni seguia la premsa escrita; encara que començaria a fer-ho (les dues coses) a partir de llavors. Llegia el gruix de les notícies només per damunt, més preocupada perquè no em descobrissin, o per retallar recte i que no se m’enganxessin unes pàgines amb unes altres. Em van cridar l’atenció coses com que, amb cinc novel·les publicades i dos fills, “encara no vivia de la literatura”. O el cognom mal escrit aquí i allà. “Marce”, “Mercè”, “Marset”. Però no les referències que trobava sobre el seu aspecte i caràcter. “Porta texans, calça sandàlies, fuma sense parar”. “És tímid, tranquil, cordial, descregut”. Sobretot, em va xocar un titular: “Perilla la vida de Juan Marsé?” Era del diari Excelsior, datat del 12 d’agost del 1973, de lletra tan petita i borrosa que vaig haver de fer servir una lupa per saber si perillava o no la vida del meu pare, i per què. Es tractava de la (exaltada) entrevista d’un periodista mexicà, via conferència telefònica (que vaig suposar exaltada també), al guanyador “absolut, sorprenent i imponderable” del I Premi Internacional de Novel·la Mèxic, Juan Marsé, de 34 anys, a qui entre altres coses preguntava si s’havia plantejat si la seva novel·la podria implicar-li “inconvenients”, i si no convindria anar pensant en la seva “sortida” del país. Però bé, vaig pensar, què ha escrit? Vaig continuar llegint. “Prepara un altre llibre” (bé, potser un altre premi…); “Va començar a treballar als 13 anys” (vaja, pobret, només un més que jo…); “Porta el cognom dels seus pares adoptius” (Com?... Què?) Estupefacta per la revelació, de la qual no sabia res fins a aquell moment, vaig seguir empunyant la lupa fins que vaig trobar els detalls de la història en les seves pròpies paraules. “Vaig néixer el gener del 1933. La meva mare va morir en el part i el meu pare em va abandonar a uns cosins perquè em cuidessin. Poc després, el meu pare, que era taxista, va recollir casualment uns passatgers a la mateixa clínica en la qual havia nascut jo i havia mort la meva mare. Era una altra tragèdia: esperaven un fill i havia nascut mort. Aquella parella són avui els meus pares”. (Que els meus avis, Pep i Berta, no eren els meus veritables avis? I qui eren?!) “La legalització no va tenir efecte fins que vaig començar a escriure, els meus pares són gent modesta i no podien sufragar les despeses d’adopció. Jo mateix ho vaig fer amb els diners que vaig guanyar de la meva primera novel·la”.

El dilema que em va plantejar un descobriment tan sorprenent, si dir-l’hi o no a la meva mare i al meu germà, em va arruïnar les festes de Nadal. Però al final vaig guardar el secret, vaig acabar la segona llibreta i, el 8 de gener del 1983, li vaig lliurar la gran sorpresa i em vaig mantenir callada i expectant fins que va sortir el retall en qüestió, i llavors el vaig assenyalar amb el dit.

–És veritat això?– li vaig preguntar.

–Ah, sí– va contestar el meu pare, i va seguir fullejant el seu àlbum, molt complagut.

stats