Director creatiu del 'Rar'Apareixia de cop, quan ja feia olor de primavera o just abans que comencés el fred. De vegades venia volant, estenent unes ales multicolors, blaves, verdes, grogues, no t’ho sabria dir, un plomatge bellíssim. Caminava amb seguretat, amb el bec llarg i punxegut, mirant molt de costat amb certa displicència. D’altres, se la veia arribar amb poderoses gambades, felina de pelatge negre, blanc, torrat, s’aturava de cop i, lentament, sense apartar mai la mirada, venia movent sinuosament el cos. En aquests moments, la fera o l’ocell, segons el cas, s’anava transformant, i les potes es convertien en llarguíssimes i interminables cames, o el bec llarg i punxegut, en un nas d’especial personalitat.

Eren dues ocasions assenyalades al calendari. Era el moment que tothom esperava i, per aquesta raó, també l’instant de màxim lluïment. Els millors fotògrafs eren convocats per les editorials amb l’objectiu de captar aquella presència tan esperada. Es feien portades sonades, més tiratge, més planes que mai, pressupostos més alts. El món estava pendent de l’esdeveniment, i la indústria depenia dels nous llançaments, de les noves tendències expressades sobre aquell físic camaleònic impossible de classificar. Eren els números especials de les revistes de tardor.

Aquest ésser que ens acompanya avui és Linda Evangelista, la protagonista del boom de les models a començaments dels anys 90. Com diu el fotògraf José Manuel Ferrater, entrevistat per Ivan Costa, retratar les models d’aquella generació era com conduir un Ferrari a 300 km per hora. Doncs avui ens situem al volant i, revolt rere revolt, descobrim la Linda i com es viu a tota velocitat. Seguirem recte fins a Henri Pinault i el seu entramat empresarial, coneixerem les cascades del Niàgara, que ens duran directament a la Marilyn, i després farem un descans per menjar algunes de les millors pizzes de Barcelona, abans de seguir amb George Michael i acabar amb els telepredicadors evangelistes, inspirats pel cognom de la nostra protagonista.