Un arxipèlag aïllat enmig de l’oceà Pacífic, a milers de quilòmetres de qualsevol costa civilitzada. Es podria afirmar, fins i tot, que és un lloc sense importància en el qual mai no passa res. Però un diumenge al matí, el dia 7 de desembre del 1941, l’armada imperial japonesa ataca per sorpresa la base naval de Pearl Harbor, a Hawaii, i força els Estats Units a entrar en la Segona Guerra Mundial. Aquest fet canvia la història: si no hagués passat, potser ara estaria escrivint aquest article en alemany. O en rus.

Hi ha moltes raons per visitar Hawaii. Busca la teva en aquesta llista: relaxar-te en algunes de les millors platges del món, prendre còctels al capvespre, fer surf, bussejar entre mantes, observar balenes, resseguir les passes del detectiu Magnum, participar en una Ironman, fer excursions a peu, a cavall o amb bicicleta, veure els estels, descobrir una cultura diferent, ballar, escalar un volcà, sentir la calor de la lava mentre flueix lentament al teu costat, navegar, veure passar el temps ajagut sota una palmera, remar en un caiac, perdre’t a la selva, dutxar-te en una cascada, fugir de l’hivern, estudiar història, astronomia o geologia, comprendre l’Univers…

Però també hi ha inconvenients per viatjar a Hawaii: és car i és lluny. Molt lluny. L’avantatge és que si voles des de qualsevol lloc de l’Àsia en comptes de des de la part continental dels Estats Units, guanyaràs un dia en creuar la línia internacional de canvi de dia. És a dir, si agafes un vol, per exemple, des de Hong Kong fins a Honolulu, la capital de Hawaii, arribaràs abans de l’hora que has sortit. Què n’has de dir d’això, Einstein? Jo, des de llavors, em sento un dia més jove.

Hawaii va ser annexionat pels Estats Units el 1898, després d’abolir la monarquia que tenien els nadius. No va ser fins al 1959 que es va convertir en un dels cinquanta estats amb plens drets. Està format per centenars d’illes, entre les quals en destaquen quatre o cinc per la seva grandària. Hawaii és, en realitat, una cadena muntanyenca els cims de la qual sobresurten per sobre de l’aigua. Alguns d’aquests cims, com el Mauna Kea i el Mauna Lloa, s’eleven més de 4.000 metres sobre el nivell del mar. Geològicament parlant es tracta d’un dels punts més actius del planeta, on es creen contínuament noves muntanyes i, per tant, noves illes. La que s’està formant en aquests moments, Loihi, fa 400.000 anys que creix, té una altura d’uns 3.000 metres des del fons del mar i s’estima que emergirà per sobre de l’aigua en uns 100.000 anys més. Bastant ràpid. O això diuen els geòlegs.

Hi ha dos idiomes oficials a l’estat, l’anglès i el hawaià, encara que aquest últim el parla molt poca gent. És una llengua propera a altres de la Polinèsia que es caracteritza per tenir només dotze lletres, les cinc vocals i set consonants: w, h, k, l, m, n, p. Molts dels llocs conserven el seu nom original en hawaià i, per tant, formen paraules molt llargues en les quals es repeteixen aquestes mateixes consonants: Kahakuloa, Malaekahana, Liliuokalani, Nawiliwili, Kealakekua, Waianapanapa, Kanalohuluhulu… Si en algun moment et trobes perdut, respira abans de preguntar res. Per cert, 'wiki' significa 'ràpid' en hawaià i d’aquí ve el nom de Wikipedia, l’enciclopèdia 'online' que pretén acostar-nos el coneixement com més ràpid millor.

Cadascuna de les illes ofereix un panorama molt diferent. Kauai, al nord-oest de l’arxipèlag, és una illa verda d’una punta a l’altra. Allà hi plou pràcticament cada dia. I molt. De fet, la muntanya Waialeale –sisplau, comproveu que no se m’ha escapat cap de les consonants prohibides– és el punt més humit de la Terra. Hi neixen set rius. Un ha anat excavant, ell solet, al llarg dels anys, un dels canyons més espectaculars del món: el Waimea –totes les consonants al seu lloc–, també anomenat Gran Canyó del Pacífic. Es tracta d’un lloc per contemplar la natura en el seu estat més salvatge: falgueres gegants gairebé prehistòriques, cascades, penya-segats… I per mullar-se, esclar.

Els paisatges exagerats que ofereix Kauai han sigut triats en nombroses ocasions com a escenaris per a sèries i pel·lícules. Si vas ser un dels fidels espectadors de les sis temporades de 'Perdidos' (enhorabona) i vas preguntar-te sovint on coi era aquella illa misteriosa, a la fi has trobat la resposta. Molts dels seus capítols van ser gravats aquí. Els directors de pel·lícules com 'King Kong', 'Parc Juràssic' o 'A la recerca de l’arca perduda' també van triar rodar a Kauai.

Oahu és l’illa més desenvolupada, la més poblada (gairebé un milió de persones) i on hi ha la capital de l’estat. També és la que compta amb millors infraestructures, transport públic i hotels. A més, és la més militaritzada. La majoria dels llocs que et poden venir al cap en pensar en Hawaii són aquí: Waikiki, Pearl Harbor, Honolulu, Sunset Beach. Els amants de les platges, el surf i el windsurf la solen escollir.

Però l’illa favorita dels nens, dels aventurers i, per descomptat, dels geòlegs és Hawaii, també anomenada Illa Gran per no confondre-la amb el nom de tot l’arxipèlag. És la més jove i la més gran de totes. Ocupa gairebé el doble de superfície de totes les altres illes juntes. I cada dia creix més. Els diferents climes que s’hi poden trobar poden fer que esmorzis en una zona tropical, que al migdia estiguis en un desert àrid i desolat i que acabis el dia amb temperatures sota zero envoltat de neu. Aquí, en el punt més alt de Hawaii, el Mauna Kea, s’erigeixen alguns dels observatoris astronòmics més importants del món, des dels quals es fa el seguiment de missions clau de la NASA. Els avantatges, difícilment igualables per cap altre lloc de la Terra, són la seva posició propera a l’Equador, la seva altura, amb la qual cosa eviten gran part de la distorsió produïda per l’atmosfera, i la seva absència de contaminació lumínica.

Perquè no hi hagi cap dubte sobre el seu contingut i la seva ubicació, les autoritats dels Estats Units han decidit posar nom a la zona protegida d’aquesta illa: Parc Nacional dels Volcans d’Hawaii. El nom, certament, no és original, però el lloc és únic. Al centre d’atenció al visitant ofereixen informació detallada i mapes, així com consells de possibles rutes en funció del temps, de l’edat i de l’estat de forma. Aquestes excursions travessen antigues calderes de volcans, formacions geològiques impressionants de les quals encara es pot veure sortir fum i túnels formats per la lava en el seu camí cap al mar. Però el millor de tot és que es pot veure directament la lava del volcà Kilauea.

Des de l’any 1983 ha estat contínuament expulsant-ne sense parar. I ho fa, afortunadament (els geòlegs no dirien que és afortunadament sinó gràcies al tipus de volcà i a la composició de la lava), de manera suau i sense grans explosions, cosa que permet acostar-se a la lava gairebé sense perill. Avui aquest és un dels tres llocs del món on està garantit veure lava cada dia. Els altres dos són al Congo i a Etiòpia. Es tracta de dos llacs de lava, més espectaculars, però sense un accés fàcil i segur. Estant allà dret, a pocs metres de la lava, pots sentir la calor que desprèn el volcà i veure com va avançant lentament (“geologia accelerada”, tal com diria algun dels meus antics professors). Passat un temps, i pel contacte amb l’aire, la lava se solidifica. De vegades ho fa afegint una capa més a la muntanya o, fins i tot, a sobre d’alguna carretera. D’altres, simplement, arriba fins al mar i es converteix en una roca sòlida de la manera més violenta: desprenent una gran quantitat de fum i afegint una mica més de superfície a l’illa.