SÈRIES
Diumenge 20/03/2016

Detectius televisius: sols i amb llet

El 10 d’abril del 1985 Televisió de Catalunya va emetre el primer capítol de ‘Magnum P.I.’ Convertit avui en icona, Magnum encapçala un llistat d’investigadors televisius que demostren que els crims perfectes no existeixen

Josep Maria Bunyol
6 min
Detectius televisius: sols i amb llet

Periodista especialitzat en cinema i televisióPer als que vam créixer a Catalunya als anys 80, el Magnum va ser un company de viatge. La sèrie es va estrenar a la CBS el 1980 i va arribar a Catalunya l’abril del 1985 (cinc anys d’espera, impensables actualment). El Magnum era un galtes simpàtic i seductor. S’ho havia manegat perquè Robin Masters, escriptor de 'bestsellers', li cedís una casa de convidats a Hawaii i un Ferrari 308 GTS (l’interior del cotxe es va haver d’adaptar a l’alçada de l’actor Tom Selleck). A Masters mai li vam veure la cara; com a molt li vam sentir la veu, que en la versió original va ser la d’Orson Welles. Afortunadament, no tot eren amics invisibles. N’hi havia d’altres que l’ajudaven en certes investigacions. Si coneixes algú com en T.C., pilot d’helicòpter, seria de ruc no demanar-li un cop de mà de tant en tant. Fins i tot el Higgins, l’administrador de la mansió Masters i propietari dels dòbermans Zeus i Apol·lo, accedia a entrar en acció per ajudar aquell hoste bigotut amb qui l’unia un afecte disfressat d’irritada indiferència. També hi havia el Rick, que treballava al Club King Kamehameha (el nom d’un rei hawaià del segle XVIII, curiosament homònim de la tècnica de combat més famosa de 'Bola de drac'). Tot i així, el personatge encarnat per Tom Selleck era més un Philip Marlowe solitari de camises hawaianes que no pas un Sherlock Holmes amb parella fixa. Molts altres investigadors televisius no tenen família, i si en tenen la mantenen en la intimitat, allà on Aznar parla català i el tinent Colombo sopa amb la seva dona. Estan sols i tenen la llet de resoldre casos complexos en uns 60 minuts.

Theo Kojak, tinent de policia de Nova York

“Se busca, que hay un caso y tiene tongo, al teniente Colombo”. La cançó satírica 'Los cuatro detectives', de Pepe da Rosa, és el termòmetre de la popularitat que van assolir alguns personatges als anys 70. Com aquest detectiu de la policia de Los Angeles: xerraire i aparentment despistat, famós per la gavardina tronada i per les referències a la dona, sempre invisible. La sèrie capgirava les expectatives: l’espectador sabia qui era l’assassí des de l’inici i assistia a les giragonses que portaven a l’acorralament del criminal. El rol del tinent Colombo va recaure en Peter Falk, en llargs capítols dirigits per joves talents com Steven Spielberg i Jonathan Demme.

“Robaron un camión de chirimoyas, aquí el teniente Kojak”. A l’altra banda dels Estats Units, al districte novaiorquès de Manhattan Sud, hi treballava Theo Kojak, el detectiu de policia més expeditiu, i més calb, fins a l’arribada del Vic Mackey de 'The shield'. Personatge i actor, Telly Savalas, no renegaven de l’origen grec. Sí que va acabar abdicant de l’addicció al tabac, substituïda per un hàbit que el va fer molt popular: el consum de xupa-xups.

“Acaban de robarme en el chalé, que venga Banaché”. Hannibal Smith no sempre va treballar en grup. Anys abans de comandar 'El equipo A', l’actor George Peppard va ser Thomas Banacek, un investigador de Boston d’origen polonès especialitzat en robatoris, amb un xòfer que el portava a tot arreu i una tendència a citar suposades dites del seu país, del nivell de “Que la gata tingui els seus gatets al forn no els converteix en galetes”. Peppard va abandonar la sèrie per impedir que la seva exdona s’emportés un percentatge dels guanys. Un cas que ni Banacek podria haver resolt...

“Un banco de Chicago han ‘atracao’, que busquen a McCloud”. Un policia de Nou Mèxic, agent rural amb barret de cowboy i jaqueta de pell d’ovella, es veu obligat a treballar a Nova York. Sam McCloud (Dennis Weaver) era un personatge vagament inspirat en el de Clint Eastwood de la pel·lícula 'La jungla humana' (Don Siegel, 1968). El contrast entre les seves maneres amables i un pèl ingènues i el cinisme de la vida a la gran ciutat van ser una excusa argumental constant.

Detectius televisius: sols i amb llet

Tranquils: la sevillana de Pepe da Rosa ja no dóna més de si. En van quedar fora 'Los casos de Rockford', un detectiu caigut en desgràcia que després de passar cinc anys a San Quentin per error havia d’acceptar casos menors per poder seguir vivint en una caravana a Malibú (a l’altre extrem de la cadena evolutiva si la comparem amb una luxosa mansió hawaiana). Va ser un paper tallat a mida per a James Garner, que havia sigut tafur de l’Oest a 'Maverick'.

En un panorama clarament patriarcal, la primera protagonista femenina, tota una pionera, va ser Angie Dickinson a 'La mujer policía', disposada a fer-se passar per ballarina o prostituta si era necessari, clara precursora d’investigadores posteriors. Pensem en 'La dona biònica' (Lindsay Wagner), una tenista a qui un accident de paracaigudes convertia en agent tunejada al servei del govern. I, evidentment, Jessica Fletcher (Angela Lansbury). La seva activitat era tan frenètica a 'S’ha escrit un crim', i la taxa de criminalitat de Cape Cod tan acusada, que t’acabaves preguntant quan tenia temps d’escriure.

.

Entrem als individualistes anys 80, l’època en què el Magnum ja s’exhibia al Ferrari de Robin Masters. Més que detectius tradicionals, en aquella dècada recordem alguns cavallers errants dels nous temps, amb les relacions socials estables reduïdes a la mínima expressió. El líder d’aquest grup, el primer dels cavallers ja des del cognom, seria Michael Knight (David Hasselhoff), el pilot d’'El cotxe fantàstic', si bé és cert que el Kitt es podria considerar un Sancho Panza de quatre rodes. Al representant de la Fundació per a la Llei i l’Ordre no li tocava fer grans deduccions, sinó actuar per capturar els malfactors de torn. Això sí, calia tenir molta destresa de ment i de mans per fabricar bombes amb un xiclet i una navalla multiusos. Aquestes habilitats pròpies de Rafel Vives o Christian Pielhoff van fer destacar 'MacGyver' (Harry Dean Anderson), un altre agent d’operacions especials que amb una mica de bricolatge desarticulava qualsevol xarxa terrorista.

Detectius televisius: sols i amb llet

Als agents de l’FBI, perfectament encorbatats, sí que els solíem veure actuar en grup. Havia d’arribar David Lynch per presentar-nos-en un, l’agent Dale Cooper (Kyle MacLachlan), amb molt poc suport al darrere. Ja li estava bé. Quan a l’agent Cooper el va venir a ajudar el mateix Lynch en forma d’agent clarament afectat de sordesa, devia pensar que estava millor sol. El gust pel pastís de cireres i el cafè negríssim eren els hàbits més convencionals d’un investigador tan excèntric com el poble de 'Twin Peaks'. ¿Què eren aquells parlaments gravats en el seu casset portàtil, adreçats a una absent Diane, sinó la plasmació audiovisual dels monòlegs en veu en off recurrents en el gènere? La tercera temporada que ha d’arribar 26 anys més tard ens revelarà el seu destí. Temem el pitjor.

En el nou segle un altre detectiu aconseguia que les neurosis de l’agent Cooper fossin un detall sense importància. Adrian Monk (Tony Shalhoub) era un expolicia de San Francisco que s’havia privatitzat a si mateix per ser assessor extern del departament. El Monk estava afectat per un TOC (trastorn obsessiu compulsiu) i patia una malaltissa fixació en els detalls, força útil per analitzar l’escenari del crim. I si es tracta de traumes, un que en va sobrat és el policia britànic John Luther, creat pel novel·lista Neil Cross, especialitzat en la persecució d’assassins en sèrie. El personatge encarnat per Idris Elba sap molt bé de què parlava Nietzsche amb allò de: “Quan mires a l’abisme, l’abisme et torna la mirada”. Luther mostra un detectiu descregut i indisciplinat, que sovint transgredeix les normes o esclata en tempestuosos atacs d’ira. Només li faltava que se li creués la pertorbadora i pertorbada Alice Morgan (Ruth Wilson), Watson i Moriarty en un sol cos.

Michael Knight  conduïa ‘El coche fantástico’

Jonathan Ames (Jason Schwartzman), un escriptor en hores baixes, publica un anunci al diari en què s’ofereix com a investigador privat, sense cap experiència prèvia. Aquest és el punt de partida de la comèdia de la HBO 'Bored to death'. Estar mortalment avorrit obre tot un ventall de clients al protagonista. No és pas l’avorriment, sinó l’assassinat de la millor amiga, el que empeny l’altra gran detectiva aficionada recent. És Veronica Mars, una estudiant que protagonitza un còctel d’humor negre, comèdia 'teen' i policíaca, convertida en personatge de culte. Cancel·lada al cap de tres temporades, fa un parell d’anys els fans van aconseguir recollir 5 milions de dòlars per rodar una pel·lícula que prosseguís la trama.

Finalment, una altra Jessica. Jessica Jones és un producte de la factoria Marvel per a Netflix que li deu més al gènere negre clàssic, als despatxos foscos amb persianes tancades, a les ampolles de whisky begudes a morro, al negoci de descobrir infidelitats... que no pas a les històries de superherois amb malles. Jessica Jones (Kristin Ritter, la nòvia de Jesse Pinkman a la segona temporada de 'Breaking bad') ha renunciat a fer servir els seus poders. Sobreviu en una oficina que perfectament li podria haver subrogat Sam Spade. És l’última d’una llarga nissaga de detectius... No estan sols en això d’estar sols.

stats