Jove model de cognom estranger establerta a la Barcelona preolímpica. És la descripció d’Olga Baxter, la protagonista de l’última novel·la d’Eduardo Mendoza: 'El secreto de la modelo extraviada'. Però bé podria haver sigut la de Tammy Donohoe, una de les reines de la passarel·la barcelonina dels 80. Afortunadament, ella no va desaparèixer en estranyes circumstàncies i encara és aquí per explicar-ho. La visitem a casa seva, una autèntica delícia de decoració 'boho-chic' en un carrer amagat de la zona alta, per rememorar una mica els vells temps.

Amb aquest nom tan exòtic, d’on surt Tammy Donohoe?

T.D. Vaig néixer a Anglaterra. Sóc mig britànica, però em considero producte nacional 100%. De petita vaig viure primer a Barcelona i després a Madrid fins als 18, quan vaig marxar de casa. Em vaig fer hostessa d’avió i vaig anar a parar a Mallorca, on em van descobrir. Jo coneixia un fotògraf que feia catàlegs i vaig començar a col·laborar-hi. Tot en clau amateur. Fins que un dia em va fer unes fotos i vaig acabar protagonitzant una campanya publicitària de calçat de repercussió estatal, sense que jo en fos del tot conscient. Sí, m’havia vist en un cartell gegant a l’aeroport de Palma, però no em pensava pas que fos per tot arreu.

I de les de l’aeroport a unes altres passarel·les...

T.D. Això mateix: d’hostessa a maniquí. Animada per un conegut, em vaig presentar a una agència de models de Madrid. Quan els vaig ensenyar la foto del cartell gegant van exclamar: “Per fi! Fa mesos que et busquem!” L’endemà vaig fer les primeres fotos de test, ni més ni menys que amb Javier Vallhonrat. Només aquell estiu ja vaig fer set anuncis. Al principi em vaig fer forta sobretot en publicitat i, de mica en mica, vaig anar-me consolidant també en passarel·la.

Com recordes aquells anys? Com era l’escena ‘fashion’ dels anys 80?

T.D. Una època decisiva, quan es va començar a gestar l’embrió de tot. La moda d’aquí, tal com la coneixem avui, encara té molt d’aquells 80. Tot es remunta a aleshores. Va ser una dècada pionera en modernitat. La moda sempre va a cavall dels moviments socioculturals i els 80 van ser un boom. Madrid tenia la Movida i Barcelona era la capital del disseny. La ciutat s’estava preparant per als Jocs i va anar agafant color fins a convertir-se en una icona arreu. Encara avui, si vas pel món i dius que ets d’aquí, les cares de la gent s’il·luminen.

Algun referent a destacar?

T.D. Toni Miró, Francis Montesinos, Manuel Piña... És difícil escollir-ne només uns quants, perquè es tracta d’una generació amb molts noms i tots amb molt de talent, però n’hi havia alguns que, si t’escollien, podien marcar un abans i un després a la teva carrera. En el cas de Piña, per exemple, totes volíem desfilar per a ell. Et convertia en top automàticament.

I llavors el salt a les passarel·les internacionals...

T.D. Exacte. La meva agent a Barcelona, la Natasha, va posar-me en contacte amb els seus col·laboradors internacionals i vaig començar a presentar-me a càstings i 'fittings'. Vaig desfilar sobretot a París i Itàlia, per a grans firmes com Chanel i Valentino, el que em va marcar més perquè em va escollir unes quantes temporades. Però també a Nova York, amb Carolina Herrera i Oscar de la Renta. I així em vaig consagrar...

Sona molt glamurós, però el món de la moda no té també un contrapunt sòrdid com el que recull la història d’Olga Baxter? O només és ficció i males llengües?

T.D. Sí que és un món procliu a l’excés. En segons quins cercles, hi havia alguns vicis que no estaven del tot mal vistos. També és cert que hi ha molta competència i a vegades era dur, però al final totes érem companyes. Pel que fa a les proposicions deshonestes, jo no puc dir que a mi em passés mai res semblant, ni en conec cap cas. Potser en divisions inferiors sí que hi ha gent que vol aprofitar-se de les il·lusions d’algú que comença. A les que havíem assolit un cert caixet, almenys, no ens feia falta. En el meu cas, va ser arribar aquell estiu i moldre...

Hi ha vida després de la moda?

T.D. Jo sempre hi he seguit vinculada d’una manera o altra. Vaig retirar-me pels volts del 92 i primer vaig treballar de directora de càsting i després de productora audiovisual. Però la meva vocació va acabar sent el disseny. Sempre m’havia agradat cosir, així que un dia vaig decidir llançar la meva pròpia marca de roba infantil. I no em va anar gens malament... És l’activitat que més m’ha omplert i potser la tasca per la qual he tingut més projecció, molt més que no pas com a model. Al final les coses no van rutllar del tot i vaig haver de deixar-ho. Però no em queixo, va ser una etapa molt gratificant.

Dius que has tingut més projecció com a dissenyadora que com a model. Per què les maniquins dels 80 éreu tan poc mediàtiques, comparades amb les que vindrien després?

T.D. Era una altra història, en aquest sentit. La professió de model no tenia la mateixa dimensió. No es tractava de ser les més conegudes, sinó les més reconegudes. Nosaltres no volíem ser famoses, només volíem fer bé la nostra feina. Sortir a les revistes del cor ens semblava cursi. La qüestió era ser una bona maniquí, un bon penjador: saber-te moure i lluir les creacions. Però la indústria es va anar fixant cada cop més en els rostres i la cosa va fer un gir. Després de Naomi, Claudia i companyia, l’únic que comptava era ser una cara mediàtica...

No trobes a faltar gens la teva etapa de model?

T.D. M’ho vaig passar molt bé, però no va ser la meva millor època. En el fons, quan ets model, et tornes una mica insegura. Quan el teu físic és la teva eina de treball, la pressió et pot fer entrar en una crisi d’edat absurda i prematura. En realitat, més que quan era maniquí, jo m’he sentit molt més esplèndida entre els 40 i els 50. Ara també, tot i que ja començo a tenir una edat...

Cirurgia estètica: sí o no?

T.D. Si és amb moderació i respectant una harmonia, en conjunció amb l’edat, per què no? No estic en contra de petits retocs que t’ajudin a sentir-te millor.

Últimament, l’elegància de l’edat cada cop cotitza més en alça i hi ha rostres madurs que triomfen a les passarel·les. Algun cop t’ha passat pel cap tornar-hi?

T.D. Ja vaig fer una petita incursió en una desfilada d’homenatge a Elio Berhanyer fa uns anys. Però ara em faria molta mandra haver-me de moure i tornar a fer càstings, etc. Si em vinguessin a buscar, potser sí. Una campanya de cosmètics per a madures per exemple... Tot i que, no t’ho creuràs, però no suporto que em facin fotos! Jo no m’he considerat mai fotogènica. Sí, vaig començar en publicitat, però m’agradava més en moviment, en espots televisius. Sóc massa expressiva, i això en un mitjà estàtic com la fotografia sovint és un entrebanc. Més que per la bellesa facial, trobo que he destacat més per una bona planta. Per això em va agafar Valentino! Per la presència... Aquesta ha sigut la clau de la meva carrera.