Sovint tendim a idealitzar alguns fenòmens culturals que, en el seu moment, van transgredir les normes i obrir el camí cap a nous models. Fets passats, alguns llunyans, que recordem amb nostàlgia, sublimant l’impacte real que van tenir en la societat. Amb tot, hi ha excepcions, i la Movida Madrileña n’és una: aquest terratrèmol artístic i creatiu amb epicentre a Madrid no només va tenir rèpliques a la resta de la Península, sinó que va fer aflorar talents que, 30 anys després, són figures centrals de la cultura popular espanyola actual –per exemple, Pedro Almodóvar i Olvido Gara, 'Alaska'.

La Movida va ser l’expressió plàstica, literària i (sobretot) musical de la llibertat recuperada després de quatre dècades de dictadura i repressió. El matí radiant que ve després d’una nit de forta tempesta. De fet, malgrat que la biografia oficial d’aquesta moguda fixa el seu naixement el 9 de febrer del 1980 –el dia en què l’Escola de Camins de la Politècnica de Madrid va acollir el Concert Homenatge a Canito, un músic mort en un accident de trànsit la nit de Cap d’Any–, els seus orígens es remunten al 77, quan el país encara no s’havia desprès de les rèmores del franquisme i avançava amb pas vacil·lant cap a la democràcia. Aquell any, Alaska i el músic i escriptor Fernando Márquez van formar Kaka de Luxe juntament amb Carlos García Berlanga, Enrique Sierra, Manolo Campoamor i Nacho Canut. Tret de Sierra, cap d’ells tenia gaire ofici, però sí l’audàcia de la joventut –Alaska tenia 14 anys i els altres no més de 20–, cosa que va esperonar-los a tocar un proto-punk (castís) inspirat en els Ramones. I, tot i que més tard van assegurar que Kaka havia sigut diversió i res més que diversió, les trajectòries posteriors dels seus integrants certifiquen que, rere l’audàcia, hi havia molt d’enginy i la decidida voluntat de revolucionar el pop espanyol: Alaska, Canut i Berlanga van fer-ho amb Pegamoides i Dinarama –els dos primers van coincidir després a Fangoria–, Enrique Sierra seria la guitarra de Radio Futura i Márquez va muntar Paraíso i La Mode, entre altres formacions. I això no és tot. Campoamor, que havia de fer carrera en les arts plàstiques i la videocreació, va afegir-se a Pegamoides amb Eduardo Benavente i Ana Curra, que passat un temps van formar Parálisis Permanente amb Nacho Canut fins que se’n va anar a Dinarama, quan no tocaven tots junts amb Almodóvar i Fabio McNamara (o Fanny, reina indiscutible de la nit madrilenya) o feien versions d’altres grups –com ara Zombies, liderat per un altre referent de l’època, Bernardo Bonezzi–. No hi havia lloc per a individualitats: la Movida va ser una bogeria col·lectiva.

Així, molts altres van apuntar-se a aquesta cursa cap a la modernitat iniciada per Kaka de Luxe: Ejecutivos Agresivos, Los Secretos, Radio Futura, Aviador Dro, Los Pistones, Golpes Bajos i Nacha Pop són només alguns dels grups que van compondre la banda sonora de la Movida, una banda que es va difondre gràcies a gent com Paloma Chamorro ('La edad de oro'), Carlos Tena ('Popgrama') i Moncho Alpuente ('Mundo pop' i, també, 'Popgrama'), a revistes com 'Madrid Me Mata', 'La Luna' o 'Madriz', a fanzins que recollien l’estètica cridanera i l’esperit irreverent dels músics. A cineastes com (altre cop) Almodóvar, que va retratar aquella eclosió a 'Pepi, Luci, Bom y otras chicas del montón' (1980) –amb Alaska i McNamara al repartiment– o a 'Laberinto de pasiones' (1982) –amb Santiago Auserón, Berlanga i McNamara, entre d’altres–. A pintors i fotògrafs com Ceesepe, Alberto García-Alix i Ouka Leele. A locals com Rock-Ola, El Penta i La Vía Láctea, el centre d’operacions de la Movida. I a un vell professor, Enrique Tierno Galván, alcalde de Madrid, que va connectar amb aquells joves rebels i els va posar la ciutat als peus.

La mort de Tierno l’any 1986 va coincidir amb la defunció de la mateixa Movida: els seus impulsors havien crescut, com també la societat que els havia emparat; el procés democràtic s’havia consolidat després d’una Transició convulsa, i el món de la cultura havia trencat amb la submissió del règim anterior, que censurava tot el que posava en entredit els seus fonaments. Sense caure en l’idealisme, es pot dir que la Movida va fer la seva funció, despertar una societat anestesiada. Si els hereus continuen ben desperts, és una altra història.