Periodista especialitzat en viatgesLa primera vegada que li vaig dir a un amic berlinès que havia d’anar a Kreuzberg, em va comentar que hauria d’agafar l’Orient Express. Em va estranyar, però ho vaig entendre quan em va aclarir que així és com ells anomenen la línia de metro número 1. El motiu de l’àlies és fàcil: al barri de Kreuzberg hi viuen molts turcs i hi abunden els restaurants amb gustos i olors orientals.

Kreuzberg és un món a part dins de Berlín, una gran ciutat on els edificis oficials de la capital d’Alemanya conviuen amb barris alternatius on es barregen immigrants i contracultura. Berlín canvia més de pressa que cap altra ciutat europea, però Kreuzberg continua mantenint la fama de barri amb personalitat.

La traducció de Kreuzberg és “muntanya de la creu”, i és per això que els joves solen escriure-ho “X Berg”. Fa més modern. Quan encara existia el Mur de Berlín, abans del novembre del 1989, tres de les quatre parts de l’est de Kreuzberg donaven al Mur. Te’l trobaves per tot arreu, com una barrera depriment. Això feia que els lloguers fossin baixos, cosa que va atreure immigrants, artistes i okupes, i va fer que Kreuzberg fos anomenat “el Bronx berlinès”.

Ara, més de 25 anys després de la caiguda del Mur, Kreuzberg ha canviat, però no ha deixat de ser un barri multicultural on viuen molts turcs i artistes estrangers, tot i que s’han de diferenciar les diferents parts del barri. A Oranienstrasse, que és el carrer Major de Kreuzberg, hi abunden les botigues i restaurants turcs. L’oferta és variada: al Kreuzburger hi serveixen hamburgueses i al Hasir menjar turc, mentre que Le Batteu Ivre proposa un cafè contracultural i els xiringuitos venen xauarmes o 'curry wurst' a bon preu. Aquest últim, per cert, és el menjar gairebé oficial de Berlín: una salsitxa servida en una safata de cartró amb un panet, quètxup, mostassa i un polsim de curri.

Les parabòliques als balcons i el metro elevat que passa per Moritzplatz atorguen al barri una identitat que es complementa amb els nombrosos cartells en turc, el vel de les dones i les parets mitgeres decorades amb murals. Quan cau la nit, el SO36, a la mateixa Oranienstrasse, concentra els joves àvids de marxa i d’evocar un passat punk amb els noms de David Bowie i Iggy Pop com a referència. L’altra banda del metro elevat, Görlitzer Park (Görli, per als locals), ofereix un ambient molt diferent, més airejat. A prop de l’antiga estació de tren abandonada s’hi poden veure els venedors de droga, mentre que els joves jeuen al parc gaudint dels avantatges de la zona verda.

Als edificis que hi ha al voltant, més tranquils que els del centre de Kreuzberg, la gentrificació és una amenaça des de fa uns anys, tot i que la gent del barri fa el possible perquè no triomfi. De tota manera, els preus del lloguer van pujant i són molts els artistes que han optat per anar a viure al barri veí, Neukölln, que per a molts ja és “el nou Kreuzberg” o “Kreuzkölln”.

Anaïs Senli, una artista catalana establerta a Berlín des de fa anys, m’explicava fa uns mesos que “les galeries van començar al districte de Mitte, per passar després als barris de Kreuzberg i Neukölln, que és on jo vaig muntar el taller, a l’avinguda Karl Marx. Kreuzberg continua sent un bon barri, però cada dia és més turístic”.

A Görli també hi ha bars i restaurants orientals i, des del 2011, un local diferent, el Raval, especialitzat en tapes. El propietari, l’actor Daniel Brühl, mig barceloní i mig berlinès, s’hi deixa caure de tant en tant, i ha aconseguit convertir-lo en un bar de moda on es pot tastar menjar mediterrani.

Des d’aquesta banda de Kreuzberg, val la pena creuar el riu Spree per l’antic pont Oberbaum, que data de finals del XIX i té aspecte de fortalesa. Ara és fàcil passar de Kreuzberg al barri de Friedrichshain, però abans del 1989 el Mur ho impedia. Llavors l’Est era l’Est, i l’Oest l’Oest, i les dues ciutats vivien sense que fos possible el contacte.

A l’altra banda del riu hi ha l’East Side Gallery, que és la part més gran que s’ha conservat d’aquell mur ignominiós. En els seus 1.300 metres es poden veure 105 pintures d’artistes internacionals, entre elles la del cotxe Trabant trencant el mur i la del petó entre Bréjnev i Honecker.

No gaire lluny, tenim la Karl Marx Allee, una de les grans avingudes del Berlín comunista, ideal per a les desfilades colossals, com les que ens mostra la meravellosa pel·lícula 'Goodbye, Lenin', protagonitzada precisament per Daniel Brühl.

Però tornem a Kreuzberg. La part oest del barri, amb centre a Bergmannstrasse, consta de carrers més elegants, amb una sèrie de botigues, bars i restaurants més sofisticats, i fins i tot amb un mercat com els d’abans.

A prop de Bergmanstrasse hi ha l’antic aeroport de Tempelhof, que data del 1923. Està tancat des del 2008, a l’espera de la inauguració d’un nou aeroport que mai acaba d’arribar. Mentre les autoritats de Berlín decideixen què en fan, la gent l’ha convertit en un parc molt especial on van a passejar els gossos, a provar les bicicletes per les antigues pistes d’enlairament, a fer atletisme o a practicar un esport molt més tranquil: el pícnic. L’antiga terminal, va ser reconstruïda pels nazis als anys 30, com a part dels plans d’Albert Speer per renovar Berlín. En els anys de la Guerra Freda, Templehof va ser clau per als avions militars nord-americans que van mantenir un pont aeri amb la ciutat. A les seves instal·lacions s’hi han fet últimament fires i festivals, però encara no està clar el seu destí final.

En aquesta part oest del barri de Kreuzberg hi ha també Mehringplatz, la plaça des d’on surt un dels carrers comercials més llargs, Friedrichstrasse. El tram més visitat pels turistes és sens dubte el que fa cantonada amb Zimmerstrasse, on hi ha el Checkpoint Charlie, l’antic punt de pas principal entre l’Est i l’Oest de la ciutat en els anys del Mur.

Avui els turistes visiten el museu i es fan fotos divertides amb gent disfressada de policies de l’Est, a prop d’una garita antiga i d’una pila de sacs que simbolitzen els controls dels vells temps, però tot és decorat. No queda res al Checkpoint Charlie actual del neguit que t’assaltava quan havies de passar pels estrets passadissos en ziga-zaga i per les sales on els 'vopos' (la Volkspolizei, la policia de l’Est) examinaven durant llarga estona el passaport, i t’escorcollaven a fons, abans de deixar-te passar.

A l’altra banda del Checkpoint Charlie et trobaves uns carrers buits i grisos que no tenien res a veure amb els de la part occidental. Eren les dues cares d’una ciutat dividida. Encara avui recordo una amiga alemanya de l’Est que als anys 80 em va dir: “Un dia el Mur caurà, però ni tu ni jo ho veurem”. Afortunadament, s’equivocava, el novembre del 1989 va desaparèixer el malson. Sense sortir de Kreuzberg, a prop del Checkpoint, hi ha un edifici que des del 2001 s’ha convertit en un dels més visitats de tot Berlín: el Museu Jueu. Tant per la seva arquitectura espectacular, obra de Daniel Libeskind, com pel contingut de les sales, en especial la Torre de l’Holocaust i el Jardí de l’Exili, aconsegueix encomanar al visitant l’horror d’una història terrible que, per culpa de la frivolització turística, ha desaparegut del tot al Checkpoint Charlie.

LES TAPES DE DANIEL BRÜHL

De pare alemany i mare catalana, Daniel Brühl ha assaborit des de petit les meravelles gastronòmiques del nostre país, que visitava amb freqüència per veure la seva família. Cada cop que l’actor tornava a Alemanya s’enduia al paladar el record de la suavitat del tomàquet sucat amb oli sobre una llesca i del feliç esclat que provoca una patata brava tan bona com les que fan al Bar Tomás de Sarrià, un dels llocs preferits de Brühl a Barcelona. Fa quatre anys, l’actor va decidir transportar totes aquestes sensacions gustatives a casa seva i obrir el seu propi bar de tapes, el Bar Raval, al barri berlinès de Kreuzberg, a prop de Görlitzer Park. Amb el seu soci Atilano González, dirigeix un restaurant informal i sense pretensions on es poden tastar delícies com un bon 'tataki' de presa ibèrica o una senzilla però molt gustosa truita de patates. www.barraval.de