Sant Cugat del VallèsHi ha la memòria oficial, la que surt a tots els llibres o la que pregonen els polítics, i que varia segons el seu color o el moment, i hi ha les múltiples memòries que salvaguarden els arxius. Sense aquestes altres memòries seria molt més fàcil manipular la història i no podríem sentir moltes veus que sovint han quedat arraconades. El 1995, ara fa 30 anys, l’Arxiu Nacional de Catalunya es va traslladar a Sant Cugat del Vallès. Són 12.625 metres quadrats i fins a 60 quilòmetres de prestatgeries amb documents. Allà s’hi guarden tant documents privats com públics que ens permeten accedir a la història més remota i a la més recent.

La primavera del 2018 la família Fortuny, barons d’Esponellà, va ingressar el seu ingent patrimoni arxivístic a l’Arxiu Nacional de Catalunya. Les diferents nissagues d’aquesta família han viscut molts episodis de la història a la seva pròpia pell: la Revolució Catalana de 1640; l’exili el 1717, després de la Guerra de Successió; un avalot popular a Lleida durant la Guerra del Francès, el 1809... El document més antic d’aquest poderós llinatge, i també de l’Arxiu Nacional, és un pergamí carolingi de l’any 954. Documenta la venda per part d’una dona anomenada Engòncia d’una vinya i una peça de terra que havia rebut en herència en temps de Borell II. El comte de Barcelona, Girona, Osona i Urgell sempre va intentar mantenir unes relacions cordials amb els seus dos poderosos veïns: els francs, al nord, i els musulmans, al sud. Cansat d’haver de fer front tot sol a les ràtzies del cabdill andalusí Al-Mansur, va trencar el pacte de vassallatge amb el rei francès i va instaurar la independència de facto dels territoris sota el seu poder.

2. La compravenda d'una esclava d'origen rus (1432)

Entre els molts pergamins que conserva l'arxiu hi ha el document que acredita la compravenda d'una esclava d'origen rus entre dos mercaders catalans el 1432. Als anys 20 del segle XV, entre el 8,3% i el 14,3% de la població de la ciutat de Barcelona era esclava. Hi havia esclaus tàrtars, circassians, grecs, balcànics, sards, nord-africans i subsaharians. Era un negoci molt legislat. Entre el 1301 i el 1521 es van escriure més de 200 disposicions relacionades amb l’esclavitud. De fet, la capital catalana era un dels principals mercats d’esclaus de la Mediterrània.

3. Les indulgències papals (1450-1518)

Durant l’Edat Mitjana i principis de l’Edat Moderna, l’Església podia atorgar el perdó pels pecats i penes temporals amb el cobrament de diners i béns o amb accions de fe. Posteriorment, aquestes concessions també van derivar en favors que l’Església feia sobre peticions diverses. L’abús en l’atorgament d’indulgències papals va ser un dels motius pels quals el 1517 Martí Luter, a través de les seves Tesis de Wittenberg, va iniciar la Reforma protestant. Òbviament, només els més rics podien permetre's les indulgències. A l'arxiu en conserven alguns exemples d'otorgades a llinatges barcelonins.

4. Pioners en la reclamació de drets (1495)

Les Corts de Barcelona, reunides el 1413, van decidir que s’havia de sistematitzar i traduir del llatí al català tots els elements del dret que s’havien anat acumulant durant segles i estaven dispersos. El seu contingut va passar íntegrament a la primera compilació impresa, datada el 1495. A l’arxiu se’n conserva un exemplar. És un document que interessava molt als estaments per tal de consolidar el dret del Principat. En canvi, al rei, Ferran II el Catòlic, li era bastant indiferent. De fet, aquesta primera compilació mai va tenir ni l’acceptació ni la promulgació oficial del monarca. Era un text força modern, perquè incloïa limitacions i separacions de poders o la previsió de la seva pròpia reforma. Entre altres coses, volia evitar l’abús de poder i donava dret a una defensa gratuïta als més pobres.

5. Les cartes íntimes d’Estefania de Requesens i Roís de Liori (1533)

Nascuda el 1504, Estefania de Requesens i Roís de Liori tenia tan sols vint anys quan es va convertir en hereva única d’una de les famílies més rellevants del país gràcies al seu patrimoni però també a la devoció a la dinastia dels Trastàmara. La jove Requesens va haver d’entomar la responsabilitat de mantenir un llinatge i un important patrimoni i això va marcar la seva personalitat: era capaç de supervisar assumptes de naturalesa molt diversa. Les seves cartes, d’un estil viu i acolorit, són d’un alt nivell literari, però sobretot són un important testimoni, perquè Estefania de Requesens era a primera línia. El seu marit, Juan de Zúñiga, va ser el preceptor de Felip II, i tots dos van viure a la cort de l’emperador Carles V. A més, un dels fills d’Estefania, Lluís de Requesens, va ser enviat a Flandes, on els flamencs lluitaven contra la monarquia hispànica. A les seves cartes, la majoria adreçades a la seva mare, parla de conflictes europeus, com el divorci d’Enric VIII, però també de les malalties que assotaven el país. Estefania de Requesens va ser mare d’onze fills, dels quals només van sobreviure quatre, i es va implicar molt en l’orde dels jesuïtes. Abans de morir no només va deixar tot el que tenia a veure amb el patrimoni i el llinatge molt ben lligat, sinó que també va donar consells morals al seu fill. Entre altres coses, li deia que no es deixés portar pels altres i que tractés bé els seus vassalls: "Perquè s’ho mereixen i perquè estem obligats a tractar-los bé", va escriure.

6. La capitulació del castell de Cardona (1714)

Els resistents del castell de Cardona, malgrat el llarg setge que van patir a finals de 1711, van resistir fins al final. Quan Manuel Desvalls, el governador militar del castell, va saber que Barcelona havia caigut davant les tropes de Felip V, va pactar la rendició a canvi que no hi hagués represàlies. La capitulació del castell va tenir lloc el 18 de setembre de 1714, una setmana després que la de Barcelona. Va ser el final de la guerra de Successió. A l’arxiu hi ha la còpia de la capitulació, signada pel comte de Montemar i Desvalls. Tanmateix, no es van complir les promeses. Van poder marxar molts oficials i membres de la guarnició a l’exili, però alguns, com el general Moragues, van ser perseguits.

La imposició del servei militar obligatori als catalans ha provocat fortes convulsions al llarg de la història. L’ordenança general de quintes del novembre de 1770 va establir que Catalunya havia d’aportar 2.400 soldats, que serien obligats a servir vuit anys. Hi va haver un intent de fer-ho voluntari, però ningú s’allistava. Quan es va imposar l’allistament obligatori, molts van refugiar-se arreu del país per evitar-ho. Al final, les autoritats van decidir escombrar casa per casa buscant joves candidats. Havien de fer-ho el 4 de maig de 1773. Aquell dia els joves van plantar cara i van sortir en massa al carrer, proveïts de bastons i maces que havien aconseguit als tallers de fusters. La situació es va acabar desbordant. Al llibre miscel·lani hi ha documentació de la Diputació de Col·legis i Gremis de Barcelona sobre l'oposició i la resistència a les milícies i les conseqüències de l’avalot.

Una de les primeres representacions conegudes de l’activitat al Liceu és un diorama. Es tracta d’un procediment experimental que es va utilitzar abans de la fotografia i que intenta introduir la llum real en la representació i transmetre sensacions de dimensió i moviment. El diorama és considerat com un exemple capdavanter d’aquesta mena de procediments, però se’n desconeix l’autor.

L’industrial xocolater Antoni Amatller i Costa va encarregar a Josep Puig i Cadafalch la reforma d’un edifici que havia comprat al passeig de Gràcia 41, que es va dur a terme entre el 1898 i el 1900. L’arquitecte i decorador va tenir cura de tots els elements. Tot l’edifici és un exemple de fins a quin punt les formes del modernisme s’inspiraven en la tradició. La forma exterior també és una lectura personal del gòtic.

10. L’expedient de la mestra Rosa Sensat (1891)

Rosa Sensat (1873-1961) , filla d’una brodadora de puntes de coixí i d’un mariner del Masnou, es va tirar de cap a l’aventura de crear una escola nova i, malgrat els entrebancs de tota mena, no va defallir. Tenia fe en el seu ideari renovador. Ella es definia com una "mestra pública de la ciutat de Barcelona". A l’arxiu guarden l’expedient laboral d’aquesta dona que de manera tenaç va emprendre una tasca demolidora de tota pràctica o disposició escolar que tingués regustos de l’antiga escola autoritària i repressora.

11. El discurs de Prat de la Riba com a primer president de la Mancomunitat (1914)

“I posant dins la fredor obligada de la fórmula reglamentària tota la vibració, tots els anhels i esperances del nostre sentiment de pàtria, declaro constituïda la Mancomunitat de Catalunya”. Així acabava el discurs que Enric Prat de la Riba va fer un dilluns a la tarda. Era el 6 d’abril del 1914. Poques hores abans havia començat la primera sessió constitutiva de la Mancomunitat de Catalunya. A l’arxiu es guarda el manuscrit del discurs. La gestació de la Mancomunitat va ser complexa, i la institució va tenir una vida breu, ja que va desaparèixer amb el cop d’estat de Primo de Rivera el 1923. Molts dels seus projectes van quedar guardats en una carpeta. Altres, però, han sobreviscut a dues dictadures i avui són el vaixell insígnia de la cultura, com la xarxa de biblioteques.

El 1920 van sortir de la Vall de Boí mules carregades amb les pintures murals de les seves esglésies. El document de la Junta de Museus, que n’havia promogut l’arrencada i el trasllat a Barcelona, detalla com va ser la campanya de salvaguarda del patrimoni romànic del Pirineu, que va durar del 1919 al 1923. El destí de totes aquestes pintures va ser el Museu d’Art de Catalunya (l’actual MNAC). Es va fer amb la intenció d’impedir l’espoli, ja que algunes obres catalanes havien acabat als Estats Units.

Un dels grans fotògrafs catalans del segle XX, Josep Brangulí, va captar Antoni Gaudí a la processó de Corpus Christi com a membre del Cercle Artístic Sant Lluc, davant la catedral de Barcelona, el juny de 1924. És una de les úniques fotografies que existeixen d’un dels genis de l’arquitectura, i l’immortalitza només dos anys abans de la seva mort.

14. La primera Constitució catalana de la història contemporània (1928)

El 2 d’octubre de 1928, sota la presidència de Francesc Macià, es va aprovar al Casal Català de l’Havana (Cuba) el Projecte de Constitució Provisional de la República Catalana. El text és el primer projecte modern de carta magna d’un estat català. Entre altres coses, declara un estat independent i sobirà i adopta, com a forma de govern, la República tècnic-democràtica-representativa, i especifica que són considerats catalans tots els domiciliats a Catalunya.

15. El consell executiu de la Generalitat republicana (1931)

El 15 de maig de 1931 es va celebrar el primer consell executiu de la Generalitat republicana. Amb la II República es van crear unes institucions i es va iniciar un procés que perseguia la democratització de la política i la societat. De fet, es va definir com la república democràtica de treballadors de totes les classes i es va voler empoderar dones i treballadors. La seva vida, però, va ser efímera. A l’arxiu hi ha els documents d’aquella primera sessió que va comptar amb Francesc Macià, Ventura Gassol, Manuel Carrasco i Formiguera i Amadeu Hurtado, entre d’altres.

16. La primera alcaldessa de Catalunya (1934)

El 1934, Nativitat Yarza Planas es va convertir en la primera alcaldessa de Catalunya escollida per sufragi universal. La seva trajectòria inclou un fort compromís amb el republicanisme, el feminisme i l'educació laica. Després de la Guerra Civil, va viure l'exili a França, on va morir en l'oblit el 1960. A l'Arxiu Nacional de Catalunya conserven la fotografia oficial de la recepció del president Companys a l’alcaldessa de Bellprat (Anoia), pocs dies després de ser elegida.

El Comissariat de Propaganda de la Generalitat (1936-1939), en molts aspectes, va ser pioner i visionari. Un dels cartells més populars que va editar i un dels més famosos de la Guerra Civil és el del fotògraf publicitari Pere Català Pic en què apareix una espardenya esclafant una creu gammada. La fotografia es va fer de nit, al passeig Colom, i el fotògraf Francesc Català-Roca va ajudar Pere Català, que era el seu pare. Van mullar les llambordes i hi van posar un focus per fer-les més brillants. El motlle de l'esvàstica es va fer amb fang i hi ha polèmica sobre de qui era el peu que calçava l'espardenya. Hi ha dues versions: hi ha qui defensa que era d'un mosso d'esquadra i hi ha qui diu que era de Pere Pi-Sunyer.

Unes ulleres, un rellotge i una portacigarrets. És el que duia a sobre el president Lluís Companys poc abans de ser afusellat, el 15 d’octubre del 1940, al fossar de Santa Eulàlia. Ho va donar a les seves germanes durant la seva darrera visita. A l’arxiu es conserven aquests objectes, així com la documentació sobre Companys. Tant la pública com la privada. Un dels documents més emotius són les cartes que va escriure a la seva dona, Carme Ballester, la vetlla de la seva execució.

19. La història del futbol català (1940-1945)

La Federació Catalana de Futbol (FCF) té els seus orígens en l’Associació de Clubs de Futbol de Barcelona, creada l’11 de novembre de 1900. Fent front a un risc greu de desaparició el 1939, acabada la Guerra Civil, la Federació va ser capaç de superar l’absència per mort i exili de molts dels seus directius i de tirar endavant nous projectes. A l’arxiu se’n conserva tota la documentació, fins i tot els dibuixos dels vestits.

El 24 de setembre, el dia de la Mercè, de 1957 es va inaugurar el Camp Nou, un estadi icònic del futbol i també de l’arquitectura. El Nou Estadi del Barça –a qui el règim no va deixar posar el nom de Joan Gamper, per suïcida– va ser concebut amb uns criteris de modernitat que el van convertir en modèlic. Permetia reunir fins a 90.000 espectadors per veure un partit de futbol, 30.000 més que abans. A l’arxiu es conserva la invitació número 6 a aquell dia històric. Ara, més de mig segle després, el camp torna a mudar de pell.

El 1944 el jove industrial Pere Permanyer va decidir donar un rumb diferent a l’empresa familiar, dedicada a vendre i fabricar gasogen. Amb l’enginyer industrial Francisco Xavier Bultó van decidir fundar un any més tard la marca de motos Montesa. El 1958 van decidir separar els seus camins. A l’arxiu conserven els plànols d’algunes de les icòniques motos que es van dissenyar. La Impala, i més tard la Cota, van disparar el culte al motor. Aquestes motos catalanes van passar a ser reconegudes fins i tot en àmbits que eren aliens al motor, com la literatura.

Poques personalitats i pocs noms assoleixen un consens tan general com el de Pau Casals. El van elogiar des d'Albert Einstein fins a John Fitzgerald Kennedy, passant per l'escriptor Josep Pla o el violinista Eugène Ysaÿe. El 23 d’octubre de 1971 va fer el seu famós concert a les Nacions Unides, on va estrenar l’himne que havia compost, amb lletra de W.H. Auden, per a l'organisme internacional. L’acte es va celebrar a la seu de l’Assemblea General a Nova York, i el mateix dia Casals va rebre la Medalla de la Pau de les Nacions Unides. El seu discurs d’agraïment, que va ser totalment improvisat, perquè no sabia que li donarien la medalla, continua emocionant. Va començar dient "I am a Catalan" i va recordar que Catalunya havia tingut el primer Parlament democràtic, molt abans que Anglaterra.

El dissabte 2 de març del 1974, quan faltaven cinc minuts per a tres quarts de deu del matí, el govern franquista va executar Salvador Puig Antich. Tenia 26 anys i era militant del Moviment Ibèric d'Alliberament (MIL). Aquell març, un règim amb ganes de venjança per l’assassinat de Carrero Blanco va decidir executar-lo de la pitjor manera, amb el garrot vil. Fins a l'últim moment la família va esperar un indult que no va arribar mai. A l’arxiu es conserva l’expedient personal que es va elaborar mentre va ser a la presó Model.

24. Els pamflets dels policies antifranquistes (1971-1978)

Malgrat la repressió ferotge, sempre va haver-hi gent que hi va plantar cara. Fins i tot, dins de la policia. El març del 1971 circulava un full de mà firmat pel Cos de Policia Armada de Barcelona que criticava obertament i amb contundència el govern feixista: "Els últims mesos, els nostres problemes han augmentat. El servei és esgotador: hores i hores seguides, sense dormir i en les pitjors condicions. I el que és molt pitjor: menyspreats pel poble, sobretot per la joventut, que no ens veu com a guardians de l’ordre, sinó com la força repressiva d’un govern que per mantenir-se en el poder no dubta a enviar-nos a assassinar, com a Granada i altres llocs. Quina autoritat representem, que ens ordena reprimir amb violència els desitjos de llibertat del nostre poble, en nom d’una llei tantes vegades violada per ells, a través d’estafes i robatoris a gran escala, com Matesa, Confecciones Gibraltar...?" Totes aquestes veus de l'antifranquisme també tenen el seu lloc a l'arxiu.

25. Pau Riba llegint la mort de Franco (1975)

El dia que va morir Franco al llit, el 20 de novembre de 1975, oficialment, molts ho van celebrar amb eufòria. El règim dictatorial va ser llarg, i la repressió, ferotge. Una de les moltes víctimes de la dictadura va ser la cultura. A l'Arxiu Nacional de Catalunya conserven una fotografia de Pau Riba, l’artista únic i irrepetible que va obrir el camí contracultural de la cultura catalana amb discos com Dioptria i Jo, la donya i el gripau, al metro de Barcelona amb un diari a les mans on es llegeix un gran titular: "Franco ha muerto".

26. El manuscrit original d’una obra de Montserrat Roig (1976)

Montserrat Roig va ser una de les escriptores més versàtils i prolífiques de les lletres catalanes del segle XX. Amb El temps de les cireres va guanyar el premi Sant Jordi l’any 1976. Estava a punt de fer trenta anys quan es va decidir a explicar la història de la família Miralpeix a partir del retorn a Barcelona de la Natàlia el març del 1974, pocs dies després de l’execució de Salvador Puig Antich.

27. La lluita feminista: "Jo també sóc adúltera" (1976)

El 12 de novembre del 1976 centenars de dones es van plantar davant del Palau de Justícia de Barcelona sota el crit de “Jo també soc adúltera” per protestar contra una ordre judicial que obligava María Ángeles Muñoz a entregar la seva filla de sis anys als avis paterns. La decisió del jutge es basava en l’article 449 del Codi Civil, que condemnava el delicte d’adulteri, però de manera desigual: mentre que als homes només se’ls podia sancionar, a la dona se la podia condemnar amb fins a sis anys de presó per qualsevol infidelitat. Va ser un capítol més de la lluita feminista que va sortir al carrer i que tan bé va fotografiar Pilar Aymerich.

28. La legalització del Front d'Alliberament Gai de Catalunya (1979-1981)

A l’arxiu es pot seguir pas a pas com es va gestar la legalització del Front d’Alliberament Gai de Catalunya, perquè es conserven les notes d'Armand de Fluvià sobre els acords presos en la reunió entre els advocats i els membres de l’entitat. El 26 de juny de 1977 més de 4.000 persones van desfilar per la Rambla de Barcelona. Era la primera manifestació gai de Catalunya. Sense l’autorització del govern, centenars de persones LGTBI+ van cridar consignes per la derogació de la llei de perillositat i per l’amnistia política. Va ser un pas molt important cap a la legalització d’aquest moviment.

29. La maqueta de l'Arxiu Nacional de Catalunya

Una maqueta tàctil, instal·lada al vestíbul de l’edifici de l’arxiu, inaugurat el 23 d’abril de 1995, deixa entreveure la importància de la visibilitat. És un edifici obert a tota mena de persones, també les que pateixen deteriorament sensorial (especialment visual), cognitiu o físic.

La Comissió de la Dignitat va néixer el 2002 per reclamar una documentació confiscada durant l’ocupació militar de Catalunya, el gener del 1939, i amb el temps ha aconseguit gran part del seu objectiu. El retorn de la documentació ha estat llarg i tortuós, però amb comptagotes s'ha anat tornant i avui és a l'Arxiu Nacional de Catalunya.