BarcelonaAssumpta Bou ens rep a la seva botiga-taller a tocar de la plaça Sant Felip Neri. És un matí tranquil i hi ha molt poques persones pels carrerons del barri. L'escenari quasi buit és un privilegi del qual Bou gaudeix cada matí quan va a treballar. Fa dos anys que està instal·lada en aquest espai que comparteix amb altres artistes i des d'on atén els clients que venen a buscar les seves peces fetes amb materials històrics.

Què és la joieria arqueològica?

— De joieria n’hi ha de molts tipus, però l'arqueològica és un corrent mundial que va sorgir a partir del 1920, en l'època en què es van començar a fer els descobriments arqueològics d'Egipte. També ve de la voluntat de recuperar tècniques del passat. Però per ser joier arqueològic has de complir dos requisits: has d'usar objectes antics –el que coneixem com a artifacts, que són objectes petits, com ara una moneda, un botó... però són importants perquè hi ha molta simbologia darrere i significaven molt per a les persones que els portaven– i, a part d'això, s'han d'usar tècniques antigues. Són tècniques especials i complicades, com per exemple la granulació d'etrusca, que ve de Mesopotàmia.

Per tant, és una joiera més complexa, tècnicament parlant?

— Sí. És més complexa. Aquesta tècnica de granulació, per exemple, és complicadíssima. Portes el límit al metall i el pots arribar a fondre perquè la granulació es basa en unir sense soldar. És una tècnica antiquíssima que nosaltres a Occident havíem perdut, però com que a Orient l'havien conservat i mantingut, ara ha arribat fins als nostres dies.

I d'on surten aquestes peces, els 'artifacts'?

— En el cas de les monedes hi ha un corrent numismàtic totalment legal. Però cada país ho regula de forma diferent. Per exemple, Grècia no vol que les monedes surtin del seu país, ara. En canvi, a Itàlia els és igual. Hi ha tot un circuit de compravenda de monedes, fires numismàtiques, etc. Hi ha gent que busca monedes del segle XVII i hi ha gent que vol les arqueològiques. A mi personalment em fascinen. Crec que són autèntiques obres d'art.

Quants diners poden arribar a costar?

— Depèn de la quantitat de monedes que es conserven, de l'època, de la seva peculiaritat... Pots trobar monedes que valen quinze euros o monedes que en valen quinze mil.

I més enllà de monedes, quines altres coses fas servir?

— Jo faig servir pedres cornalines, normalment de la civilització de la vall de l'Indus, que estan pintades amb pols de perla. Això vol dir que són pedres que tenen 2.300 anys. Eren molt importants i es feien servir com a peces d'intercanvi. És la demostració dels dos vessants de les joies.

Quins són els dos vessants?

— La joia té dos camins: per una banda, representa estatus i diners, però alhora també és simbologia i és objecte de poder. La cosa més primitiva del món és fer objectes que tinguin un significat, un valor. Per això dic que tots els joiers són una mica alquimistes i una mica artistes. Alquimistes perquè volem dotar un objecte d'una mica de poder. Es diu que l'home va ser home quan va començar a enterrar els seus morts. Perquè li va semblar que hi havia alguna cosa més, una ànima. I en el primer enterrament ja hi havia objectes al costat, objectes petits, coses penjades... objectes simbòlics.

Hi ha molts més joiers especialitzats en joieria arqueològica a Catalunya?

— No, no. Som molt pocs. Aquí a Catalunya no vull dir que soc l'única, però no conec ningú més que s'hi dediqui. I en el món sencer els que ens dediquem a això ens coneixem quasi tots. Imagina't si som pocs! És una cosa molt específica. Per dedicar-te a això, primer de tot has de ser un apassionat perquè, si no, no ho aguantes. Jo no he escollit això com una estratègia per vendre més o fer diners, és que soc incapaç de fer una altra cosa, m'encanta.

Ara hi ha moltes més dones joieres.

— Sí, i tant. Això ha canviat molt. Abans era un ofici totalment masculinitzat. Hi ha alguns tallers antics, que jo havia visitat, i eren com tallers de mecànic. Ara, en canvi, ens agrada cuidar els espais, fer-los agradables i acollidors. No té res a veure. Aquell vell perfil de joier està desapareixent.

Suposo que també desapareixen maneres de fer antigues?

— Sí, una cosa que té l'ofici de joier és que abans hi havia molts secrets. No m'agrada gens això, m'agradaria trencar-ho. De fet, tots els oficis on hi ha –o hi havia– una remota possibilitat de guanyar diners són oficis amb molts secrets. Hi havia molts joiers que no traspassaven la informació, se n'anaven a la tomba amb les seves tècniques, els seus trucs, no ho compartien. Sobretot era la gent que va començar als anys cinquanta, seixanta, setanta... i que van fer molts diners en aquest sector. Jo això ho trobo trist, perquè suposa una gran pèrdua de coneixement. Crec que ara hem de fer el contrari, compartir, i així no es perdrà.

I tu com acabes fent joieria arqueològica? Quina és la teva trajectòria per arribar fins aquí?

— Bé, jo soc una persona de tall artístic, però també molt filosòfica. Vaig estudiar dos anys de filosofia, ho vaig deixar i vaig començar belles arts, però també ho vaig deixar. I llavors vaig començar a fer d'aprenent amb una joiera i vaig descobrir que m'hi volia dedicar. Però vaig haver d'anar a Itàlia a estudiar perquè les tècniques antigues no són fàcils de trobar aquí, no s'ensenyen, no hi ha ningú que estigui ensenyant això. Barcelona, i Catalunya en general, té una joieria molt contemporània, però ens hem oblidat de la història.

A Roma, en canvi, la tenen més present?

— Sí, sí, absolutament. Potser és perquè Bàrcino no va ser una ciutat superimportant. Va ser molt més important Tàrraco. Jo crec que cada ciutat agafa el millor de la seva història, i per això nosaltres hem agafat el Modernisme i Gaudí com les nostres icones. Però tenim moltes capes, hauríem de valorar-les i reivindicar-les totes.

Què vas aprendre a Itàlia?

— Allà vaig anar a una escola de joieria on hi havia un professor que es deia Antonio Antonelli, que era un apassionat de la joieria egípcia. Vam connectar moltíssim i vam treballar molt junts. Vaig aprendre molt amb ell. Un grup de companys de Sardenya em van introduir en la tècnica de la granulació etrusca que ells dominaven i més endavant em vaig traslladar a Florència per estudiar amb el maestro Giovanni Corbaj, que és una eminència. Un paio simpatiquíssim i molt humil. I a partir d'aquí vaig seguir cursos per aquí i per allà... I m’he anat formant.

Des de quan estàs aquí a Barcelona?

— Fa dos anys que estic en aquesta botiga-taller. Quan jo vaig tornar d'Itàlia era el 2010 i vaig enganxar la crisi. Llavors vaig començar a demanar feina, volia seguir aprenent, però costava que t'agafessin com a aprenent. I això és un ofici. Per aprendre necessites hores, hores i més hores per aprendre les coses bé. I llavors em vaig veure abocada a estar sola i no em sentia segura. Després vaig estar deu anys en un taller i anava fent els meus encàrrecs i seguia estudiant i treballant, i també tenint fills, que en tinc tres. Vaig haver de fer molts malabarismes. I de cop i volta, fa dos anys vaig trobar aquest local, i vaig dir, endavant. La meva il·lusió, la meva obsessió, és la història i la meva ciutat. A Roma vaig veure que ells tenen un amor absolut per la seva terra i per la seva ciutat i em vaig voler emportar això a Barcelona. Jo soc una amant de la ciutat.

Però estar al centre també vol dir viure amb la massificació turística i totes les seves conseqüències.

— Totalment. Mira, avui he pujat pel carrer Ferran i he comptat divuit botigues de souvenirs. Això no pot ser. I vull que l’Administració ens ajudi. Per això formo part del grup del Call, amb altres comerços de la zona, i volem reclamar i parlar amb l’alcalde, perquè les coses han de canviar. Ens estem carregant tot allò que dona valor a la ciutat. No pot ser. I hi ha alguna cosa que no quadra: Nosaltres, que som botigues amb ànima, no sobrevivim. I, en canvi, un senyor que ven souvenirs, sí. Doncs no m'ho crec. Però jo necessito, i reclamo, protecció. Ajuda. Per part de l'administració. Però ajuda de veritat. Perquè hem de tenir clar que el turista valora el que les botigues com la meva està oferint. Posem per exemple el turista americà que ve aquí, però l'americà culte i amb diners, que li agrada molt que la ciutat li ofereixi aquesta botiga perquè això no ho trobarà a cap altre lloc. En canvi, la botiga de souvenirs se la trobarà aquí i a tot arreu. L'essència de la ciutat són els comerços diferents, amb ànima. És el que busques quan viatges. Hi ha molts turistes que venen aquí i sempre parlen de decepció quan parlen de Barcelona, em diuen que es troben amb botigues que hi ha a tot arreu. Però llavors quina és la diferència si aquí trobes el que també hi ha a París, a Londres o a Milà? Això em fa molta pena.

Et fan perdre les ganes d’estar aquí?

— No, no. Jo em quedo aquí. A més, estem forts. Hem unit forces amb els comerciants de la zona i estem fent moltes accions. Volem que ens deixin cuidar les nostres botigues, que destaquin. Per què creus que ve la gent aquí? A comprar un souvenir d'un toro? No. Una samarreta de l'Escobar? Tampoc.