Cantonada pudent al centre d’una de les principals ciutats del Principat. Cartell real enganxat amb cel·lo al pal d’un senyal. Hi diu: “al costat de la rambla [negreta, subratllat prim]. Pis de disseny [negreta, subratllat gruixut] amb garatge i traster. tot reforma '(sic)' a estrenar [negreta, subratllat gruixut]. 247.000 € [cos de lletra enorme, negreta]”. I, al peu, un telèfon mòbil amb els números ben grans, també, però menys que els del preu, i la icona del WhatsApp. Just a davant, un pobre home amb un carro de supermercat remena els contenidors a la recerca de paper i metall.

Segur que a l’amic lector hipotecat li han preguntat: el pis (o la casa) és teu? La resposta curta que hauria de donar és: “Sí”. La llarga i més precisa, que té dues sagrades escriptures: una on consta que n’és el propietari legítim, i una altra on consta que deu ics calés al banc amb el bé immoble com a garantia en cas que deixés de pagar les còmodes quotes que li abona cada final de mes.

Comprar o llogar? ¿Llevar-se cada dia i sortir al carrer amb la motxilla d’un deute gairebé perpetu –impagable en bastants casos– a canvi d’una casa que algun dia, d’aquí dues o tres dècades, serà ben teva, o bé pagar cada mes un ull de la cara pel simple fet d’haver pogut disposar de pocs metres quadrats durant 30 dies? La dicotomia fa plorar i l’articulista, hipotecat, no en té la solució. Hi ha, certament, terceres vies innovadores (l’usdefruit, la propietat intermèdia, la temporal), tan lloables com insignificants en termes quantitatius, i, mentre no es demostri el contrari, gairebé utòpiques.

A l’'Espanyistan' d’Aleix Saló, l’habitatge ha sigut, és i serà patrimoni, inversió (paradoxalment, amb diners deixats que cal tornar), mentre que, a l’Europa rica, al nord ideal d’Espriu, és un simple bé de consum més. Aquí tenim allò que se’n diu cultura de compra: un 78,8% de les famílies espanyoles trepitgen rajoles pròpies, una dèria endèmica que permet al regne de Felip VI situar-se als primers llocs d’aquest rànquing, si més no. Tot i que el percentatge ha disminuït dos punts per la punyetera recessió, Espanya continua sent un país de propietaris, només superada, a la UE, pels de l’Est.

El lloguer proporciona llibertat de moviment i pau d’esperit, està bé, però suposa llençar els diners, no és més barat que una hipoteca i és propi d’estudiants, de bohemis i, en general, de gent poc recomanable. La compra, per contra, implica arrelar en unes coordenades de per vida (encadenar-s’hi) a canvi d’un simpàtic deute vitalici, els terminis del qual el van empetitint molt a poc a poc i l’amortització disciplinada del qual ja ni tan sols desgrava; sí, d’acord, però signar una escriptura –dues– forma part del pla de vida de qualsevol parella petitburgesa, atorga un cert estatus i permet assaborir la sensació que les quatre parets que t’envolten et pertanyen, que hi viuràs moments bons i dolents fins que et moris –no te les enduràs a la tomba–, que les llegaràs als teus fills si, de gran, no comets la indecència de vendre-te-les o de contractar una exòtica hipoteca inversa. Que són la casa de la teva vida: la república independent on, d’amagat de la resta de la humanitat, fas el que et dóna la gana. Que, fins i tot, sempre te les podràs vendre –sovint, traspassant-ne, també, el deute– si qualsevol contratemps tràgic ho fa necessari: es tracta d’una diguem-ne guardiola de totxo. Perquè, amic, fill, un immoble no es devalua: no ha passat mai; ai, no, que l’argument ja no cola.

Fa pocs anys, aquest article hauria sigut força diferent: des de finals de la dècada passada, amb el famós esclat de la bombolla immobiliària i l’ocàs de l’orgia del crèdit barat a probables insolvents o pel 99,9% del valor de compra –un disbarat amb què alguns s’han fet d’or i que ens ha costat molt car a tots–, les hipoteques ja no es concedeixen tan alegrement, tot i que, en una brometa del destí, els preus de bona part dels immobles hagin caigut en picat. Els hipotecats no ho sabem, però som uns privilegiats: “lloguer o compra?” és una pregunta retòrica en un país d’aturats i de precaris amb sous de merda que sempre algú estarà obligat a acceptar i pels quals encara s’ha de donar gràcies a Déu. Sense estalvis ni ingressos dignes, sense accés a un préstec, o tens la sort o la desgràcia d’heretar, o et toca la loteria, o 'decideixes' llogar. 'Lliurement'. Aquesta via 'voluntària' és l’única per a molta gent a qui una entitat financera mai no deixarà diners per comprar un pis, i, d’altra banda, els inversors hi troben una rendibilitat que ja no els donen altres fórmules. El mercat de lloguer no ha parat de créixer i créixer des de l’inici de la crisi: segons el Banc d’Espanya, menys d’un 10% dels habitatges habituals eren en règim de lloguer a principis de segle, una dada que ja supera el 15% i que segueix augmentant. Això, però, no implica que els lloguers siguin assequibles: continuen pels núvols. Ara bé: si esteu en condicions d’escollir, sentiu-vos afortunats (de poder endeutar-vos fins a les celles) i trieu entre aquestes dues opcions: patir per pagar la hipoteca o patir per pagar el lloguer.

¿La solució en un país on quasi tothom voldria comprar és, realment, incentivar que es llogui? No ho sembla pas. O sí, però de bracet d’una regulació real del mercat immobiliari per part de l’estat o de qui sigui perquè la ciutadania –la gent normal– pugui comprar en condicions raonables, sense grillons eterns. Un racó per poder caure mort no és cap luxe: és una necessitat bàsica, vital, i, per cert, un dret constitucional. I això, que sigui dit de passada, com qui no vol la cosa.