Li diu a un amic seu que molt probablement la seva història no sortiria mai a la secció Amor i pebre del diari ARA. L’amic li respon que provi d’enviar-la, que probablement van curts de material i que tot el peix sempre s’acaba venent. I si no, la periodista que els escriu ja hi posarà "pebre" a l’assumpte. Diu pebre entre unes cometes que llança a l’aire amb un gest que remarca la metàfora de la cosa. Ell riu de la sortida de l’altre i de les cometes, però fa que no amb el cap mentre assegura que sap de què parla.

"La meva història no ven, és grisa, sense conflictes, sense alts i baixos. A mi m’està bé, però ¿quin interès puc tenir per als altres? No tinc una pel·lícula, ni una novel·la, ni tan sols un article en una columna de diari". L’amic insisteix que totes les històries tenen alguna mena d’entrebanc, de gir inesperat, de forat fosc, de secret amagat; com la vida, que sempre també és així. "No m’expliques mai res; sempre tan callat, tu. Segur que hi ha hagut potser un dubte, alguna vegada que has volgut marxar corrents del lloc on estàs instal·lat; alguna discussió que ho hagi estat a punt d’engegar tot a la merda. Sovint els motius que ho acaben dinamitant tot són el menys important".

En Julià hi ha començat a pensar com un joc, però no sap ben bé per què aquells pensaments han acabat pesant més quilograms del que preveia. De sobte ha pensat que la resta del món sencer té unes històries molt més apassionants que la seva, infinitament més substancials, més interessants, més publicables, més compartibles. Potser és que mai s’havia aturat a calibrar la seva relació, a analitzar-la, a cavil·lar-hi gaire en tot plegat. Ho hauria d’haver fet? És el dubte el que el desgavella. I no qüestiona el que sent per la seva dona, sinó la seva vida, que no hi hagi emoció en el sentit d’aventura, de risc; que tots els dies siguin un igual que l’altre, que ja li estigui bé, que no tingui res especial a explicar als amics. No és que sigui poc enraonador, simplement que no té res d’interessant a dir-los. Que no hi hagi conflictes. Que l’única aspiració que tingui a la seva vida és que tot segueixi igual. Falta d’ambició, comoditat o covardia. Però ell no vol una altra cosa.

"Va bé?"

"Bé va".

Mai ha trobat a faltar res; mai ha aspirat a tenir una altra cosa que no fos la que té. S’hi sent a gust, allà on està; la Mariana és casa seva, l’indret més segur, l’espai confortable. El cos conegut. Els peus i el cul gelats que li agrada escalfar entre les seves cuixes fortes i peludes. Els consells honestos. La complicitat i l’equilibri. L’admiració mútua. Les converses llargues al pedrís de l’entrada amb una cervesa artesana de les que fa en Miquel quan el dia es pon. Les estones al sofà mirant una sèrie junts. Quan ella s’adorm sempre abans dels deu primers minuts sense treva. Com a ell li agrada notar el pes del seu cap sobre l’espatlla quan Morfeu ha vençut sense gaire resistència. La seva poca traça a la cuina, que el converteix a ell en un xef de categoria que ella sempre li valora de manera exagerada. L’olor d’animal que fa la seva pell quan arriba de la consulta i que a ell l’excita de mala manera. La seva rialla. Com li riu tots els acudits que mai sap explicar del dret. Com és ella. Què és ella. Com és ella quan està amb ell. Com és ell quan està amb ella. Sembla poca cosa, però per a ell és molt.

Es coneixen des que anaven junts a l’institut del poble. Van seguir junts quan ella va anar a estudiar veterinària a Barcelona i ell va fer un mòdul de FP i va posar un negoci d’electrodomèstics al mig de la plaça Major, en un local heretat de son pare. Es van casar de seguida. No han tingut fills. Ell mai s’ha mirat cap altra dona; pensa que té la millor mossa del poble i part de l’estranger. Mai li ha preguntat a ella si s’ha enamorat d’algú altre. Prefereix no saber-ho.

A en Julià no li han interessat les xafarderies que corren pel poble. Si aquell té una història amb aquella altra o si la de més enllà s’ho fa amb la veïna del costat. Per a ell la vida és més senzilla: tornar a fer girar els tambors de les rentadores encallades per la calç; combatre l’obsolescència programada dels televisors, o allargar la vida del túrmix de la Maria de la pastisseria, que li regala una Sara cada vegada que li torna l’electrodomèstic com si fos nou. A en Julià li agrada arreglar les coses i fer-les durar. No ha entès mai per què la gent es cansa tan aviat de tot i ho llença per comprar-se’n un de nou, un de millor.

A en Julià el fa feliç trobar la peça adequada, fer anar, posar en marxa, cuidar-se del manteniment. També fer un bon caldo i esperar la Mariana que arribi esgarrinxada de les mans i amb aquella ferum que tant li agrada.

Això és la seva vida grisa que ell ha triat i tria cada dia.

I potser –pensa– no sortirà a cap article d’Amor i pebre –que aquests del diari només busquen històries amb batusses i marro–, però la seva és sens dubte la més genuïna, silenciosa, original i bella, sobre les que mai s’hagi escrit.