Surt remogut per primera vegada de la psiquiatra que el visita des de fa tres mesos i mig. És exactament el mateix temps que ha passat des que el va deixar la seva última dona, la segona ja, amb un cop de porta i mentre li cridava que era un "egoista impossible". En aquell moment, l’orgull i la vanitat el van portar a pensar que ella no podia estar més desencaminada. Tres mesos després de teràpia i, per tant, d’examen, un cop a la setmana, cinquanta-cinc minuts cada sessió, comença a creure que potser tenia una mica de raó, la dona, que ell es va tornar a equivocar. I li fa mal admetre-ho sense titubejar, però ja en són unes quantes, d’esguerrades. Aquells rampells de mala llet que no pot ni sap controlar resistents a qualsevol antiespasmòdic. No entén per què ho acaba fent, però sempre l’acaba cagant. El pot l’ambició i no sap tractar les persones. Les que té més a la vora, encara pitjor. Ara se’n comença a adonar. Per això avui ha sortit una mica trastocat de la visita. L’evidència ha estat massa eloqüent.

La psiquiatra —a qui va començar a anar a veure poc convençut, però amb la necessitat d’estar fent el que és correcte– li ha dit que això li pot venir de quan era petit i de la relació que tenia amb la seva mare, massa severa, a qui sempre li va fer por decebre i de la qual ell en reprodueix el model per protegir-se de la vulnerabilitat. Queda alleugerit de pensar que la culpa no és del tot seva, que hi havia una certa predestinació conductual que li serveix d’empara i justificació.

Ella li diu que el possible motiu és un aspecte a revisar per reconduir la seva actitud i no tornar a cometre els mateixos errors amb les pròximes parelles que puguin arribar, però sobretot per un compromís amb ell mateix. Que ha de mirar "d’arreglar-se una mica" —ho diu amb aquestes paraules com si fos un cotxe amb problemes als injectors, o un rentaplats que no desguassa com toca.

També li ha aconsellat que miri d’estar sol una temporada: per reorganitzar prioritats, per intentar treballar a fons les seves debilitats, per canalitzar els nervis, per aprendre a cuidar millor la gent, per cultivar l’empatia cap als altres. Està en procés.

Ella surt d’una relació molt complicada. Aquell tio li va deixar una ferida massa gran. El menyspreu, la dominació, l’aniquilació permanent. Ella, que sempre s’ha tingut per una dona autònoma, valenta, inquieta. Que no li ha agradat mai dependre de ningú, que amb setze anys ja vivia sola en una casa a la muntanya, que ha provat vint-i-cinc oficis diferents, que és inconformista. Que sembla tan segura d’ella mateixa. Tot i això, amb sis mesos, aquest individu n’ha tingut prou per polvoritzar-la i convertir totes les seves partícules en un residu d’autoestima minimitzada.

Per això ha tornat a anar a la psiquiatra que la va ajudar quan era adolescent i trobava que no encaixava en la convenció, perquè la torni a encaminar. Allà és lloc segur, terreny conegut. Un bon refugi per guarir-se de les ferides del llop.

Des de fa unes sessions coincideix a la sala d’espera amb un home amb qui han connectat des del primer moment. Parlen amb cautela, però es nota que se senten còmodes l'un amb l’altre. Fins i tot ella asseguraria sense dubte que hi ha una atracció sexual difícil de contenir. És amable, culte, sensible. Se’l veu una mica perdut. Ella intenta endevinar els motius que el porten a la consulta, descobrir-li l’esquerda, conèixer-ne els motius. Li agradaria molt, certament, però ara se sent sense forces. No vol tornar a ensopegar amb la mateixa pedra.

Hi ha alguna cosa en ella que a ell l'atrau profundament. Per primera vegada, que recordi, una dona el destarota, el fa sentir perdut, el fa sentir agradablement petit. Creu que se’n podria enamorar ràpidament, però la psiquiatra ha insistit molt en el fet que aprengui a estar sol abans de tornar-s’hi a posar.

Aquest cop no fallarà. Tindrà paciència. I, aleshores, l’anirà a buscar.