Està palplantat en una cantonada entre Gran Via i Aribau, esperant-la. Just damunt la vorera, però tant al límit que percep el rebuf dels cotxes que passen a més velocitat de la que és permesa. El seu cos llarguerut i prim es mou enrere una vegada i una altra contra la pressió exercida pels cotxes que tenen pressa per arribar a algun lloc. Com una mata de jonc. Sembla nerviós, inquiet. Ella coneix el seu desassossec perquè veu com es grata el naixement de l’ungla del dit gros amb el dit índex de la mà esquerra. De fet, potser no veu el gest precís, però li intueix. Li sembla que el coneix massa. A ell i a aquest moviment imperceptible però tan seu, habitual a classe també, davant de la pissarra digital. Allà, al mig de la Gran Via, engolit pel trànsit d’un dijous vespre d’hivern, sembla menys alt, més petit, més insegur. Té menys autoritat. Ja no és el professor. Ja no ho és, es repeteix. Torna a fixar-li la mirada.

Amb l’altra mà, sosté el mòbil que revisa unes quantes vegades. Porta els auriculars mini a les orelles. Sembla com si volgués trucar algú, però no acaba de decidir-se. Potser li vol trucar a ella per demanar-li on està, si tardarà molt. O potser està decidint si li escriu un missatge o no. En línia, llegeix ella a la pantalla del seu mòbil que ha mirat en un acte reflex. Lletres que desapareixen al cap de no res, i deixen el mòbil mut.

Va mudat. Porta americana de llana de color gris pedra i camisa de ratlles fines. I els texans, que li donen un aire més jovial. S’ha pentinat els cabells canosos cap enrere amb cera que li dona un toc més natural. Se li fan uns rínxols just sota les orelles. Ella està segura que fa olor d’aquella colònia tan bona i cara que gasta. I en aquell punt de pell, encara més.

Ho pensa des de dalt de l’autobús que està aturat en un semàfor des d’on el mira sense ser vista. Ella també està neguitosa, però és ell qui l’espera i ella qui arriba tard. Des de la seva posició s’han capgirat els rols. Ara és ella qui controla la situació, qui decideix, qui té l’autoritat, la responsabilitat. Aquest nou paradigma la fa sentir bé. Ja no és el seu professor, es repeteix per dins.

Ell espera i mira l’hora en el mòbil. Només durant un segon pensa que potser hauria de marxar, desaparèixer. Evitar el que fa tant de temps que espera. Però ha esperat massa per fugir precisament ara. I esperar ve d’esperança i ell n’hi ha dipositat unes quantes allà dins. Esperar té a veure amb confiar, pensar, refiar-se. I això és el que ha decidit que farà.

Ella prem el botó de stop del bus, el de la parada sol·licitada i s’aixeca del seient de darrere. Després es corda la jaqueta i es col·loca bé la faldilla. En el vidre de la porta que li fa de mirall es troba insolentment bonica, els ulls li brillen. Respira tres vegades a consciència. Com ho feia quan havia de sortir davant de tota la classe i fer una exposició. També la calmava sentir la seva veu convidant-la a començar: "Quan vulguis, Ferrer Ramon". Li agradava com deia els seus dos cognoms. Com se sabia els de tots i cadascun dels alumnes de primer de filologia. Des del primer dia, que els portava apresos de casa. Ella sempre va pensar que allò era un acte de compromís del professor amb els seus alumnes. Voler-los conèixer, tractar-los com a individus, saber-ne els cognoms i, per tant, una mica de la seva història, dels seus orígens. Del pare i de la mare.

Es va convertir des del primer dia en el professor preferit de la gran majoria. Per com explicava la literatura catalana del segle XX. Per la passió amb què analitzava els textos; pels diàlegs que establia amb els alumnes sobre els universos possibles dels autors. Fa temps que ja no és el seu professor, es repeteix.

A la cantonada de Gran Via amb Aribau, un dijous vespre d’hivern, ella es col·loca darrere d’ell i l’abraça per la cintura. Ell s’estremeix. No l’ha sentit arribar. Ell, es treu els auriculars de les orelles i li mira els ulls lluents. Ella li somriu i voldria sentir-li l’olor de colònia del coll. Però ell s’avança i li diu "anem?".

I tots dos es posen a caminar Gran Via enllà, de costat, amb els braços fregant-se com dos imants. Dos cossos que busquen la llunyania, la foscor, l’horitzó. Una distància amb prou perspectiva per deixar de pensar-se com a professor i alumna.