La primavera. Els panellets. El primer dia l’any. La nit de Sant Joan. La revisió de la caldera. El concert de la Filharmònica de Viena. La declaració de la renda. La vacuna de la grip. L’inici del curs escolar. El ball dels estornells quan emigren. La mamografia anual. L’orxata inaugural just encetar l’estiu. La nevada preliminar. El sopar de final de temporada. Els Oscars. La neteja dental gratuïta de la mútua. L’arribada dels tres reis mags de l’Orient. Un eclipsi de sol total.

Hi ha coses que només passen una vegada a l’any. Dues, a molt estirar. Potser la revisió de la caldera si és que han baixat molt les temperatures o l’eclipsi, si els astres es conjuren perquè sigui així, però la resta té el mèrit de l’excepcionalitat d’allò que és únic però necessari per donar ordre i sentit a l’univers. I, malgrat tot, s’han aficionat a fer llistes de coses anòmales, rareses, singularitats amb l’objectiu de sentir el delit per l’espera i la incertesa que acabi sent. El desfici.

A mesura que s’acosta la cita en el calendari, les seves llistes mentals creixen. Els nervis, també, com si cada un dels centímetres de les seves pells es preparessin al llarg de dotze mesos només per aquell precís moment. El que tots dos han pactat. El que tots dos esperen com s’esperen bona part de les coses de la llista que els ocupen les dèries. Les bones i les no tan bones. Al llarg de l’any miren de no pensar-se gaire, l’un amb l’altra. Però tots dos se saben com una raó que té prou pes per tenir ganes que el temps avanci a cop de calendari. No hi ha ningú a la terra que celebri íntimament i en secret, tant com ells, la neteja dental anual o la gala dels Oscars. Perquè cada una d’aquestes coses és un check a la llista. Cada una d’aquestes banalitats perpetua la normalitat. 

Un dia abans de retrobar-se confirmen la presència i les ganes gens disfressades amb un mínim missatge de Telegram. "Fins després". Ja n’hi ha prou.

Quan es troben al vestíbul de l’hotel, dissimulen. També ho fan a l’ascensor fins que arriben a la sisena planta d’esquena al gran mirall del fons. És una posada en escena digna dels millors intèrprets. El joc és excitant i a cada versió sempre hi ha alguna variació de la mateixa partitura. Però quan entren a l’habitació –la que reserven d’un any a l’altre just sortir-ne per postergar-ne les hores i les ganes–, no necessiten passar desapercebuts ni encobrir-se. Tornen a ser ells en essència. S’abracen, primer de tot. Llargament i a consciència. Es miren i s’expliquen. Només les coses importants, perennes. No hi ha temps per a les banalitats. Els pares. El nen. La feina. L’última mamografia. Ell l’escolta a ella. Ella el mira a ell. El grau de compenetració i d’entesa entre els dos és absolut i sense escletxes.

Després, fan l’amor amb urgència.

Es veuen només un cop a l’any, des de fa vuit anys. No ho han pactat mai, simplement va passar així, ben semblant al que succeeix amb els eclipsis. Malgrat l’explicació científica del fenomen hi ha un punt d’estranyesa, de màgia, de creure en el buit. Això seu també té a veure amb tot això. Mai, cap dels dos, ha pensat que no valgués la pena. Per això des de fa vuit anys el “fins després” és invitació i litúrgia i el que dona sentit a tot plegat. De la resta de les seves vides no en saben res. Van deixar simultàniament les xarxes socials de mutu acord després de la primera vegada. Escodrinyar-se les habituds els feia més mal que bé. Deuen ser dels pocs mortals que se salven de les teranyines digitals. El seu motiu és prou important. Si al llarg de l’any tinguessin més informació de la que tenen, segur que patirien. Voldrien trencar el pacte tàcit, construir una vida diferent. Ella no sap si ell està casat, ni tan sols si té fills. Només que els pares són grans i estan malalts. Ho sap perquè una de les vegades va arribar tard a la cita i ell li va explicar el motiu. Ell sap d’ella que té un fill i que treballa en una productora audiovisual i que va tenir un càncer de pit fa molts anys i que s’ha de fer controls que la fan patir molt perquè mai se sap. No saben res més i, tanmateix, saben molt.

Es veuen un cop a l’any i el vincle que tenen és immens com la vida. No són parella, ni amics, ni amants. Però se senten l’un de l’altre com un secret, com un tresor. No ho han dit mai a ningú perquè ningú ho entendria i tot serien preguntes que ni ells mateixos es fan. Ells tenen una nit cada any. Se la regalen. L’esperen.