Fa dies que no dorm bé. S’aixeca entumit i amb un mal al cos que li dura tot el dia que, a més, el fa estar de molt mal humor. Ho ha intentat explicar a la feina, però ningú li fa cas. Tothom li diu que és el mal dels nostres dies això de no dormir, i encara més no dormir bé. Que ja se sap. Que cada vegada ens fem més vells i que, com més grans, més difícil és agafar el son i descansar. Que la mania de mirar el mòbil abans d’anar a dormir. Que l’estrès i les preocupacions. Que les llumetes dels aparells de casa. Que la falta de connexió entre el cap i el cos. Que potser és que no ho necessitem. "No ho deus necessitar tu, capdefava!", pensa ell per dins mentre se’n va de la zona dels cafès mastegant el renec. Perquè en el mal de tots és incapaç de trobar cap mena de consol. Ell vol dormir i dormir bé. I descansar. I trobar alguna solució màgica però eficient que ho faci possible.

Una companya de feina li parla d’una barrija-barreja especial que li prepara la bruixa del seu herbolari de capçalera i n'hi passa l’adreça. És la primera vegada que es fixa en aquella noia que és d’una altra secció i a qui dubta haver sentit mai la veu. De fet, allò de la bruixa i la recepta ella ho ha dit amb una freqüència de decibels tan summament baixa que ell no acaba de tenir clar si realment l'hi ha dit o ha sigut una mena d’interferència produïda per la falta de son que tragina. Un paperet dins el puny, mal doblegat i amb una adreça escrita amb lletra ràpida el treu del dubte. Pensa que no hi perd res. Quan surti de la feina hi anirà, que li ve de passada. Així tindrà una excusa per tornar a parlar amb aquella noia de la veu fluixa que ha aconseguit el que ell persegueix de fa massa temps: dormir bé. Ara com ara, la seva obsessió.

L’herboristeria recomanada fa olor de camamilla infusionada i la bruixa, de bruixa, només en té la saviesa de la idea preconcebuda. I una escombra estintolada a la paret de la rebotiga cap per amunt. No sap si és pel bàlsam amb fragància de flor o per unes expectatives que s’enfilen i fan castells amb les neurones desvetllades, però està disposat a creure’s absolutament tot el que aquella dona, amb pinta de fada sortida d’un conte punky modern, estigui disposat a vendre-li. Li diu que ve aconsellat i tan bon punt ho diu és incapaç de transmetre el nom de la companya de feina que li ha passat el contacte perquè, descobreix, no el sap.

La bruixafada l’escolta pacient, amb una mirada atenta, mentre va assentint amb el cap a cada una de les seves explicacions. Li diu que l’entén i que mirarà d’ajudar-lo. Mitja hora més tard, el Tomàs surt de la botiga carregat d’herbes dins de paperines lleugeres i un paper escrit a mà amb el percentatge de cada una per fer l’alquímia. I, tot i que la bruixafada li ha dit que mai és immediat, que hi ha una qüestió d’hàbit, de canviar-los, més aviat, ell té la sensació que va pel bon camí.

Es deu adormir pensant en tot això i en la veu fluixa de la companya de feina de qui no sap el nom però amb qui comparteix preocupació. Allà on són, en aquella ona cerebral on han fet cap tots dos fortuïtament, ella li xiuxiueja que tot anirà bé i així és com el Tomàs passa de l’endormiscament al somni reparador a ritme d’escombra voladora. Somia.

Somia que troba la companya de feina i que ell se sent lleuger i feliç i que li diu que és gràcies a ella i que li vol agrair. I ella li diu que sí. I ell li fa un petó, i després ballen junts i fan l’amor i tornen a ballar i tornen a fer l’amor. I ell en nota el gust i l’escalfor. El desig i el plaer. El Tomàs li demana com es diu i ella li contesta, però tan fluixet que ell no l’entén. I aleshores, quan ell li torna a demanar, un soroll eixordador, una mena de sirena ho trenca tot i el Tomàs perd de vista la noia. Però percep un paper dins el puny. L’intenta obrir, però els dits no s’obren. La segona vegada que torna a sonar la sirena, el que obre el Tomàs són els ulls i es troba al seu llit. Sol, esclar. I amb el rellotge que marca que passen deu minuts de l’hora en què cada matí es lleva.

Es dutxa, esmorza i es renta les dents, content i contrariat a la vegada. El somni que ha tingut ha sigut de campionat. El podria reproduir amb tot detall una vegada i una altra. Pagaria el que fos per reprendre’l en el punt just abans que sonés la primera sirena. Ha sigut tan vívid que està convençut que ha sigut real. Amb una sensació d’energia i felicitat difícil d’explicar.

El Tomàs és a la zona de cafès quan de sobte apareix la companya de feina de qui no sap el nom i li demana que com ha anat. Ell no pot evitar ni la vergonya ni l’enrojolament; la mira com si la conegués profundament, com si compartissin una intimitat secreta i sincera. Li respon que molt bé amb un èmfasi difícil d’entomar. Ella li diu que se n'alegra tan fluixet que ell no està convençut d’haver-ho sentit.

Ella se’n va i el Tomàs ni tan sols li ha demanat com es diu. Esperarà tornar a trobar-se-la, de nit, entre llençols, i ho tornarà a intentar.