Ella viu dos pisos més amunt d’ell. És una escala estreta de només dos habitatges per planta, exceptuant el darrer, que n’hi ha un. És difícil no trobar-se escala amunt escala avall, o en el vestíbul, esperant l’ascensor vell i minúscul. La resta de veïns són gent gran o alguna parella amb fills amb edat de córrer sols. Ell va arribar a l’edifici dos anys abans que ella. El pis era d’un tiet sense descendència que li va dir que si se’l quedava i el reformava li faria un bon preu, just perquè ell pogués pagar-se la residència on havia volgut anar a passar el que ell en deia "jubilació sense preocupacions". A ell, arquitecte de professió, no li va costar gaire tirar envans avall i arreglar aquell pis ben a gust. El va convertir en un espai ben aïllat, diàfan, ampli, i fet amb gràcia i estil. Poques parets, molt de blanc i una distribució ben aprofitada i pràctica. La veritat és que s’hi sent a gust, al pis i al barri. Troba que manté l’autenticitat del que és genuí. Aquest racó, la ciutat encara no l’ha convertit en el parc turístic en què està convertint tots els carrers i les places, plenes de restaurants i bars pensats només per als que venen de fora, tant per estètica com per la butxaca. Aquí els comerços són dels de tota la vida. Rònecs i gastats. Amb propietaris amb un grau d’expertesa en allò que venen perquè s’hi han dedicat amb cos i ànima. A la clientela fixa els diuen pels noms de pila i al migdia tanquen per anar a dinar, fer la migdiada i santtornem-hi. A ell ja el coneixen. Li guarden la fruita que li agrada; li truquen de la ferreteria quan tenen allò que ha demanat; fa una copeta de vi amb el Pere del celler abans que acabi la jornada; o xerra amb el Paco de la floristeria sobre llocs on anar a fer escalada.

Ella just fa un any que s’hi ha instal·lat. S’acabava de separar i va decidir anar a un barri ben lluny del que li havia ocupat la vida fins aleshores. Amb el preu desorbitat dels lloguers a la ciutat, aquell barri era dels pocs que es podia permetre i del pis se’n va enamorar a primera vista: la distribució de l’espai, el disseny, els acabats, com havia estat pensat. Li van dir que l’havia reformat un arquitecte que vivia al mateix bloc que ella quan l’antiga llogatera va morir. És un pis molt lluminós. Amb menys metres quadrats que la resta del bloc perquè davant seu ja hi ha la sortida al terrat comunitari que es menja part de l’última planta. Però és tan clar i acollidor que no li importa la mida del pis. A més, pot sortir a prendre el sol al terrat mig despullada, perquè ningú en fa ús més que ella i la del primer primera, que hi puja a estendre els llençols els dissabtes al matí, i la sent quan obre la porta metàl·lica.

Ha aconseguit sentir que aquell lloc és casa seva i que no necessita res més. Durant molts mesos va pensar que l’arquitecte en qüestió era el senyor del tercer segona. Ves a saber per quines idees preconcebudes li veia aires d’arquitecte, tan senyor, tan seriós, tan polit. Un dia que van coincidir a l’ascensor li va donar les gràcies i ell li va contestar amb un "de res, maca; però no sé ben bé què he fet".

Ella mai hauria pensat que l’arquitecte era el noi del segon segona; el dels tatuatges florits als braços i el pírcing gegant al cartílag de l’orella. I aquella pinta de Danny Zucco de Grease menjant xiclet amb la boca oberta, desmanegat i xulopiscines. No li quadrava la imatge d’ell amb l’harmonia del seu pis. De fet, li costava tant l’associació que quan se’l trobava li contestava de manera distant i esquiva. No sabia ben bé per què ho feia, però li sortia així. Li queia malament i no podia fer-hi res. Qüestió de pell, suposava. O potser és que John Travolta mai li havia fet el pes.

Fins que un dia que estava al terrat prenent el sol amb els auriculars posats, mig nua, ell es va plantar al seu costat amb una tovallola de platja i un llibre sota l’aixella. Quan va notar el calfred de l’ombra damunt seu va obrir els ulls i va veure que llegia A l’est de l’Edèn, de John Steinbeck. També anava mig nu, tenia l’esquena plena de pigues i un termo amb cafè americà. Li va dir "com va?" i es va posar a l’altra punta. Ella es va tapar i se’l va quedar mirant com qui es bat a duel amb l’enemic.

"Has profanat el meu temple", li va dir amb la mirada.

"Que jo sàpiga, senyoreta, això és comunitari", li va contestar ell amb el mateix silenci.

Ella es va aixecar per anar-se’n, però quan ho feia ell li va dir que es quedés una estona. Li va demanar per com estava al seu pis i li va explicar la reforma que havia fet. I si volia que li ensenyés el seu.

Des d’aleshores, fa dos mesos, que van d’un pis a l’altre (els dos tan semblants, tan bonics) i comparteixen alguna cosa més que amistat; molt més que veïnatge.