No s’hi cabia a les Rambles aquella tarda de divendres del mes de juny. A la Nora no li agradaven les aglomeracions, però li encantava caminar. Ràpid, sense rumb ni objectiu, amb el cap ple de pensaments i preocupacions que mirava d’ordenar i esclarir a ritme dels passos. Sempre li havia funcionat. Just anava Rambles avall, esquivant turistes emvambats; estàtues medievals o futuristes indistintament amb un salt temporal digne de la física quàntica; gàbies amb ocells i perfums densos de flors. Venedors ambulants projectant al cel una mena d’artefacte que tan bon punt tocava a terra s’il·luminava amb llums estroboscòpiques baldufejant en un radi d’acció. Enmig d’extremitats i entrebancs.

La Nora mirava avall per no ensopegar amb res mentre esquivava la carrera d’obstacles fins que un cop fort a l’espatlla que li va arribar del no-res li va fer aixecar el cap, amb una mala llet sobrevinguda mentre escoltava un "ho sento, ho sento, tia, no t’he vist". S’hi anava a tornar amb un reguitzell de blasfèmies, però no va poder. El va identificar. Deu anys més tard. O dotze, n’havia perdut el compte. Al mig de les Rambles. De tota la muntanya d’ànimes que transitaven en aquell moment, aquella tarda, en aquell punt de l’univers, ell va xocar amb ella. I es van reconèixer tant de temps després.

"Nora!"

"Cesc?", va demanar-li atordida, pel cop i la casualitat. "Com estàs? Què fas? Què és de la teva vida? Encara fas d’actor?"

L’estona breu que van estar parlant, al mig de la concurrència d’unes Rambles atapeïdes de vides que seguien al seu ritme natural, el temps es va aturar per a ells. La gent va desaparèixer, es va difuminar, com el que no interessa d’una fotografia quan enfoques o com si es tractés d’una pel·lícula. Van ser només uns minuts. Tots dos sentien l’alegria de la coincidència, del retrobament, de l’atzar, de l’oportunitat.

"Ara treballo en un projecte de La Cubana que fan al CCCB. És molt divertit. Vine un dia, t’encantarà. Fa anys vaig deixar de treballar a l’hotel Krüeger del Tibidabo. Sempre era el mateix. I la gent m’agobia. Cada vegada més".

"Doncs no ets al millor lloc..."

Somriuen alhora. Miren al seu voltant, però no hi veuen ningú més. S’han quedat flotant en aquella terra de ningú. Et vindré a veure. Que vagi bé. Fins aviat. Llocs comuns, frases fetes, excuses, fugides cap endavant. Tiretes de personatges infantils. Ridícules quan emboliquen dits adults.

La Nora segueix el seu trajecte amb un somriure enganxat a la cara; ha oblidat del tot les cabòries, no sap per on ha de seguir caminant. Sent que la criden de lluny. Es gira i torna a ser ell, corrents darrere seu. En Cesc li regala una rosa amb un gest teatral exagerat —talment un mim de les Rambles— que la fa riure i se’n va per on ha vingut fins a desaparèixer rere un teló fet de carn humana.

Es van conèixer fa deu, dotze anys, suficients anys per convertir-se en una anècdota de joventut o en un record desgastat. Va ser en una discoteca que ja no existeix. La Nora hi havia anat amb una amiga de la universitat. Allà, un amic de la seva companya li va presentar en Cesc. "Treballa a l’hotel Krüeger del Tibidabo". Li ho van dir com si fos un mèrit. A ella, li va semblar terrorífic.

Però es van perdre per la sala, junts tots dos i, enmig de la foscor, es van embolicar. Quan van sortir de la discoteca, van tornar caminant fins a casa. La que la Nora compartia amb unes amigues a l’Eixample. Ja tampoc existeix aquell pis. Ara són unes oficines. El temps esborra rastres per evitar nostàlgies banals.

Es van quedar a baix, asseguts davant de l’entrada de l’edifici. Ella no el va convidar a pujar. Ell li va dir que si volia anar a casa seva a dormir. Que la convidaria a esmorzar quan sortís el sol, va voler temptar-la. "Et faré un suc de taronja de veritat i aniré a buscar els millors croissants de xocolata de Barcelona". Ella se’n moria de ganes, però va pensar que no era el moment de començar res nou, ni tan sols d’intentar-ho. Això sempre se sap, va pensar. I una excusa fútil: "Em fas massa por míster Krüeger".

Han passat tres anys des que la Nora va retrobar en Cesc a les Rambles. Malgrat tot, hi ha tornat algunes vegades i no pot evitar aixecar el cap de terra i mirar els que van contra direcció, per si de cas. On no va arribar a anar mai va ser al CCCB a allò de La Cubana. Però un dia a la tele va veure en Cesc presentant un d’aquests programes que té tanta audiència. La seva simpatia, la seva mirada, la seva murrieria. El seu encant. Totes les seves possibilitats, el seu èxit. Haver-se’n sortit. Es va sentir contenta per ell.

La Nora es va empassar tot el programa fins al final. I li van entrar unes ganes irrefrenables de tastar el millor croissant de xocolata de la ciutat i beure un suc de taronja dels de veritat.

Envia'ns les teves pròpies històries d'amor a aquest formulari

I escolta la banda sonora de la secció a la nostra llista de Spotify