Se’l mira de reüll entre el pot de mel i el de xocolata negra de damunt el prestatge. Exhausta per la calor, s’eixuga amb el davantal brut de farina mentre remou la pasta amb cercles concèntrics que cou a foc lent perquè no s’enganxi a la paella vella. Potser pels efectes del sucre, però també pel sol de justícia que cau a principis de setembre, es deixa emportar per la dolçaina de l’olor i el moment. S’imagina alguna història tòrrida amb el ceramista barbut que està instal·lat just davant la seva creperia durant tot el cap de setmana i amb qui encara no havien coincidit en cap fira. Ell no la mira a ella, té el cap en algun altre lloc. En concret a l’esquerda del gerro que se li va trencar durant l’últim viatge. La seva peça preferida, que li va caure a terra quan la seva parella, de qui estava ben enamorat, va desaparèixer de la nit al dia amb un firaire holandès expert en sabons naturals. Ella va marxar i ell no es pot treure de dins del nas i més endins l’olor de farigola salvatge del sabó que portava l’últim dia, quan ell encara no sabia que seria l’últim.

Tres carrers més enllà, enmig d’una multitud, la Marisa i el Josep celebren que ja fa vint-i-dos anys que venen cada any a la fira. Són amics des de llavors, i només es veuen durant els quatre dies que dura el festival. Però molts mesos abans es truquen i s’envien correus, d’una punta a l’altra, per compartir excels de la programació i dels muntatges que veuran. Files i columnes, amb títols, arguments, horaris, durades, preus i una casella especial d’observacions on anoten el temps que tindran entre espectacle i espectacle, i si en tindran prou per anar al lavabo i fer una cervesa. Només reserven una habitació, amb un llit doble, en un hostal als afores de la ciutat. Cada any el mateix. Després de tant de temps, la mestressa ja els espera, i alguna nit allarga jornada i fa una copa amb ells, a la barra decadent del bar de l’entrada.

Al carrer, la Marisa i el Josep es creuen amb la Sheryl i l’Edu, que s’han allunyat nerviosos de la colla buscant algun racó mal il·luminat i amb olor de pixum. És la primera vegada que surten sols sense els pares, i a la plaça major s’han desviat dels altres i han començat a córrer agafats de la mà rient, àvids per tastar-se la pell tendra.

A la mateixa hora, també a la plaça major, dues nenes d’uns set anys miren embadalides l’artista que actua al peu de l’església enmig d’una gernació. És un home que balla mig nu, ensenyant el pit pelut i tocant-se les carns balderes. Elles no l’acaben d’entendre. Ni què fa, ni què vol dir, ni el seu art. Però no treuen els ulls d’aquell home que convulsiona a ritme d’una jota mentre una veu en off reivindica la dansa per a tots els cossos. Gairebé de manera imperceptible una de les nenes acaricia amb delicadesa el braç de l’altra. Després li toca els cabells amb la mateixa cadència lenta i suau. L’agafa per la cintura com ho faria amb la seva nina preferida. Mentrestant l’altra li demana, sense deixar de mirar l’artista, si aquell home es posarà el vestit de dona que té estirat a terra davant seu. Ella li respon amb seguretat que no, que és un home i allò és un vestit de dona. Però l’artista es posa el vestit, que l’abraça com una segona pell, mentre les nenes obren els ulls de bat a bat davant el sacrilegi. Llavors, la nena que ha dit que no, li demana a l’amiga si sap què és un sacsó. "Aquesta carn que ens penja d’aquí", diu mentre s'agafa allò que no té i assenyala amb el cap l’artista que balla i que els fa moure a ritme de la música. "Et creixen aquí –diu assenyalant-se la panxa– quan menges massa dolços".

"Anem a fer una crep de xocolata?", li diu l’altra, que de cop i volta li ha vingut la gana.

A poc més d’un quilòmetre de la plaça major, a les piscines municipals, una clown i ballarina francesa s’enfila dalt d’un arbre i hi planta un niu. Els seus moviments són tan lents com les paraules que trenen una poesia. Té els ulls grossos i verds, s’amaga els cabells amb un gorro massa gruixut pel temps que fa i amaga el seu cos dins un abric negre i gastat que li queda folgat. Es mou a poc a poc i mira un públic hipnotitzat per la història d’esperança i fragilitat que explica només amb gestos i mirades. S’enfila enmig del públic i agafa de la mà un espectador que porta un barret i el convida a participar en la litúrgia. Ell s’hi entrega amb l’ànima, emocionat, i balla i juga, i s’enfilaria a l’arbre de la clown si pogués i hi faria niu.

Fa molt de temps, potser vint-i-dos anys, que la segueix en tots els seus espectacles arreu dels festivals. Ella no ho sap, però l’ha triat tres vegades en alguns dels seus muntatges. Ja no ho farà més. Quan s’acaba l’actuació, ella anuncia al públic, sense micròfon, que aquell és l’últim. Té una malaltia que li crea dolor i li encarcara les articulacions. "M’estimo massa això que faig per fer-ho cada cop pitjor. Us estimo massa a vosaltres per no fer-ho prou bé".

Des del mig del públic, l’home del barret s’eixuga les llàgrimes que li cauen desconsolades. La clown el veu, s’hi acosta i, de dins el seu abric, treu el niu desmanegat.

"Crec que això és teu", li diu.