Des que va patir l’accident, res ha tornat a ser igual. No pel cop, ni tan sols per les cicatrius de les operacions, o la marca visible al braç que ara compleix la funció de tatuatge, sinó per la presa de consciència de totes les possibilitats que ha anat desballestant amb el temps. Tots els possibles, tots els condicionals que haurien pogut ser, començant per la mort i acabant per una deformitat del seu cos i, per extensió, de la seva vida. Hauria pogut quedar amb cadira de rodes; la seva autonomia s’hauria pogut esmicolar; hauria pogut tenir una afectació neurològica important; hauria pogut perdre moviment, funcions bàsiques. Perdre-ho tot. I amb l’absolut, també les ganes o les expectatives.

Però se sent un tio amb sort. De tot el que hauria pogut ser n’ha sortit amb dignitat. I no ha estat gràcies al seu esforç o persistència, sinó per una qüestió tan trivial, inconsistent i efímera com l’atzar. La gent es mor en els accidents, en les malalties. Cada dia, cada minut. La gent desapareix. I ell encara hi és, jugant la partida. La banca li ha donat un préstec. La vida li ha regalat una segona oportunitat i no està disposat a deixar-se-la perdre.

Des de l’alta mèdica ha visitat tres psicòlegs, un psiquiatre; ha fet ioga, acupuntura; ha realitzat quatre retirs de meditació a una masia del Montseny; s’ha apuntat a un curs d’escalada, i ha viatjat al Taj Mahal. S’ha obsessionat amb els claustres dels monestirs i a l'ordinador té un Excel on apunta les dades: de posició, característiques, fotos i les sensacions que li ha provocat cada lloc. Això també és una cosa nova per a ell, escriure sobre les seves emocions. Abans de l’accident, "aC", com ho anomena ell –que no ha estat mai religiós, però que ha començat a creure en la litúrgia–, ni tan sols se les permetia, les emocions. Menys expressar-les en veu alta o mostrar-les. Ell creu que des de "dC" s’ha tornat un tou, però ha descobert que li agrada aquesta manera de ser, aquest nou jo en què s’ha convertit. La línia del temps de la seva història també té un punt zero que separa, que marca dos espais. Un d'antic i un de nou. El passat i el present, que és l’única cosa que compta. Els evangelis, però, se’ls vol escriure ell. Ja ho diuen que t’han de passar coses grosses a la vida per prendre consciència d’allò que és realment important; tastar la vulnerabilitat en què estem tots abocats per tenir-la en compte en les nostres accions. No oblidar-nos de com som d’afortunats des que ens aixequem fins que ens n’anem a dormir, si en el transcurs del dia no ens ha caigut cap meteorit a sobre que ho ha deixat tot triturat.

Recorrent un d’aquests claustres és on va decidir emprendre el seu objectiu. Fer una llista de persones de la seva vida amb qui tenia converses pendents. Des de l’amic de l’institut amb qui no sap per què un dia van deixar de parlar-se; la psicòloga que va abandonar sense avisar-la que no es presentaria a la pròxima sessió; el soci que el va estafar i el va deixar a l’estacada just quan començaven, o el pare a qui mai li ha dit amb paraules que l’estima, ara que una demència ni tan sols li permetrà entendre què és el que el seu fill li diu. A la llista també hi posa la veïna gran del tercer segona que enraona sola i que sempre li retreu els sorolls i la música massa alta. I l’Aloma. L’Aloma, aquell nom de literatura trista que puny només de dir-lo en veu baixa, de pensar-lo. La seva primera nòvia, de veritat, de la facultat. La posa al final de tot de la llista, perquè sap de sobres que és la conversa pendent més difícil de totes. Està convençut que mai s’ha tornat a enamorar de ningú altre, ni una mica, perquè només ho ha estat d’ella. Hi somia sovint, quinze anys més tard, i des de "dC" de manera més habitual. S’aixeca engolit pel record. I la culpa. La va ferir amb tota l’artilleria pesant. Durant un temps va autojustificar-se amb excuses de manual: que si eren massa joves; que anaven massa ràpid; que estava atabalat. Que era massa bona noia, massa sensible. Que ell tenia ganes de més intensitat i de conèixer altres dones. Però, a ella, tot això no va dir-l'hi mai; va anar directe als fets consumats. De la nit al dia va deixar de parlar-li; se la va arrencar de la rutina i de la pell i es va embolicar amb la seva millor amiga perquè no hi hagués lloc a cap mena de dubte. I es va convèncer que feia el que tocava. La vida l’estirava massa i ell volia córrer sense cap límit a l’accelerador ni al velocímetre. Estampar-se contra el voral de darrere la corba de la carretera no entrava dins els seus plans.

Ni tan sols quan mesos després d’haver-la engegat va saber per l’amiga que l’Aloma estava ingressada en un centre de trastorns de conducta alimentària per una anorèxia, ell va canviar de marxa. No va intentar parlar-hi. No va voler que la culpa li rosegués un bocí de consciència, de penediment. La seva Aloma bonica, bona noia, tímida, discreta. L’Aloma que el feia tocar de peus a terra i el calmava i l’ajudava amb les assignatures quan ell no se’n sortia. Era massa bona noia, massa perfecta, l’Aloma per a ell. No la va merèixer mai, ni tan sols quan la tenia.

Fa unes setmanes n’ha aconseguit el telèfon. L’Aloma no té xarxes socials, però l’altre dia, amb motiu dels quaranta anys de la mort de la Rodoreda, la van entrevistar en un diari perquè n’acaba d’il·lustrar un llibre per a nens. Ell va quedar embadalit amb la fotografia que il·lustrava la notícia, va llegir tres vegades de dalt a baix l’entrevista i va anar a comprar-se el llibre infantil. Coneix algú que coneix algú que treballa al diari i ara als contactes del seu mòbil hi té escrit el nom d’Aloma seguit de nou xifres. Un fil directe cap a ella, quinze anys després. Una conversa pendent. Un deute ajornat. Fins ara, que la vida li ha donat dret a esmena.

"Aloma?"

[Silenci llarg] "Sí, soc jo"

"Aloma, soc l’Arnau. Ja sé que fa molt de temps. Necessito parlar amb tu. M’agradaria veure’t, fer un cafè. On vulguis, quan vulguis. Sisplau. Ho necessito. Et necessito".

Envia'ns les teves pròpies històries d'amor a aquest formulari

I escolta la banda sonora de la secció a la nostra llista de Spotify