"Soc en Roger Puigdevànol; el vostre gestor personal. Us volia comentar una oferta per a la vostra hipoteca que millora, de llarg, la que us han fet a l’altre banc. El director i el cap de zona hi estan d’acord, només cal que acabem de mirar alguns detalls. Si veniu un dia a l’oficina us ensenyo els números i us ho explico tot. Ens hauríem d’espavilar per poder enviar el taxador perquè us valori el pis i engegar tot el procés. No sé si us podré mantenir aquestes condicions durant gaire temps. Ja sabeu, l’Euríbor, la pujada de la inflació, la basculació del mercat. Feu-me cas. No us vull pressionar, la decisió final la teniu vosaltres".

Al cap de quatre dies, l’Adam i la Geòrgia estan asseguts al despatx de la directora de l’entitat bancària. Les coses importants sempre passen entre aquelles quatre parets amb moqueta a terra i un quadre de Tàpies a la paret del fons resant la llibertat al 74. Ell ha agafat la primera cadira, just davant d’ell a l’altra banda de la taula. Ella ha tardat una mica més i està una mica desplaçada del centre, en un cantó amb la jaqueta posada i el bolso damunt la falda. Ell es precipita a contestar totes les preguntes que en Puigdevànol els fa i va anotant amb la tauleta corporativa: ingressos, domiciliacions de nòmines, productes associats, capital demanat, altres préstecs pendents i "l’alarma que amb els temps que corren i amb l’amenaça de les grans ciutats, jo, sempre recomano sense dilacions". L’ Adam assenteix. Fa una cara d’horror d’imaginar-se el seu pis nou, blanc i impol·lut ple de grafitis i okupes. L’Adam contesta a totes les preguntes en primera persona del singular. "Jo, jo, jo", diu al principi de cada frase. Ella només assenteix al costat i quan intenta dir alguna cosa, ell la corregeix en un to foteta que busca la complicitat del seu congènere. Sospira, com qui està en procés de transferir coneixements a algú que no està a l'altura. Llavors, ella abaixa els ulls i s’estira un repel dissident del dit cor que ja li ha fet ferida i li cou. En Puigdevànol se’ls mira, i no pot evitar fer-ne una radiografia a l’instant. La seva feina té un component psicològic similar al de les perruqueres o els osteòpates. Veure allò que no es diu i interpretar els silencis. I fer-se present i necessari sense ser intervencionista. Pensa que si no tingués uns objectius tan marcats, si no hagués de col·locar un número concret d’hipoteques al mes, mai els faria firmar una operació com aquella. No perquè no sigui bona –que ho és, i molt!– sinó perquè aquell tio no li ha caigut gens bé. Però d’això no en pot retre comptes ni al director ni al cap de zona. A tots els cursets a què ha assistit sempre hi plana la idea que els números són incompatibles amb les emocions. Que ells només han d’aconseguir un bon tracte amb el client i, alhora, el millor benefici per a l’entitat, sobretot.

Però en Puigdevànol es remou a la cadira, presenciant la prepotència amb què l’Adam tracta la seva parella, la manera com la minimitza. En un moment de l’exposició en Puigdevànol i la Geòrgia es creuen la mirada. Ell li sosté durant més segons dels que tocaria. Si pogués li diria "Surt d’aquí! Ni se t’acudeixi comprar-te una casa amb aquest paio; et mereixes alguna cosa millor". Però no és el seu amic, ni el seu germà, ni el seu amant, ni el seu veí. És simplement el seu gestor personal. I ara està a punt d’abocar-la a firmar un contracte que la condemnarà durant els pròxims trenta anys a viure amb un home que la tracta com si fos una propietat més, amb càrrega hipotecària inclosa.

En Puigdevànol s’atabala tant amb tot plegat que diu que els demanarà que tornin un altre dia pel tema de les assegurances de vida i la signatura del contracte. Que ho farà per separat i així no els farà perdre el temps a cap dels dos.

El dia que la Geòrgia va a l’oficina, el sorprèn que ella parli pels descosits. A en Puigdevànol li agrada la seva veu, la seva salut. Cap malaltia destacable; cap càries, cap embaràs; cap contratemps. Ni tan sols problemes d’insomni. Una genètica immaculada, una salut de ferro. El somni de qualsevol assegurança de salut: cobrar i que estigui tot bé. En Puigdevànol li diu si vol un cafè. Ell diu que sí. Parlar de la salut és parlar de la intimitat. Una hora més tard, senten com si es coneguessin de fa molts anys. La Gèorgia pensa que amb els set anys que fa que està amb l’Adam, mai han parlat amb aquell nivell de profunditat. 

L’endemà l’Adam rep una trucada d’en Puigdevànol. Li diu que hi ha hagut un contratemps i que hi ha una partida que no havien previst i que la quota mensual acabarà pujant més de la meitat i que ha vist que no pot millorar les condicions de la competència. Ell li respon que són uns impresentables i que es mereixen tots els 15-M del món. En Puigdevànol somriu mentre pensa que la ironia no és incompatible amb els números. Potser al contrari.

Dos mesos més tard veurà que aquell pis que encara no té alarma segueix a la venda en un dels portals immobiliaris més populars. Mentre sopi amb la Geòrgia en el restaurant on han quedat li proposarà si vol anar a visitar-lo.