No tenia gens d’experiència en vendes per internet. De fet, no tenia ni compte a Amazon, no tant per una qüestió política –tot i que també— com per motius pràctics. I és que l’atabalava de mala manera aquella mena de supermercat gegantí on només podies entrar si tenies clar el que volies comprar, perquè si no estaves condemnat a perdre’t a la selva. I a ella no li agradava perdre’s per enlloc. I menys enmig de productes i marques que li interessaven més aviat poc. Però quan l’Andreu li va suggerir que la millor manera de donar-li una vida digna a aquell piano que ella s’estimava tant era buscar-li un comprador, ella va pensar que de totes era la idea que menys la disgustava, i que en aquell moment només volia que el piano acabés en bones mans.

Feia quatre anys i mig que vivia en aquell pis, que abans havia estat de la seva tieta àvia i que li havia passat el lloguer en herència quan es va morir. La tieta àvia, per la seva banda, feia molts anys que el tenia llogat amb una renda antiga a un propietari que se l’estimava com si fos de la família i que vivia amb la seva dona al principal de l’escala. Perquè d’alguna manera havia format part d’aquella família. Primer, de molt jove, com a serventa; després es va convertir en una mena d’assistent del matrimoni quan es van anar fent grans. Tant els anava al mercat a comprar-los la verdura com els feia d’infermera quan la dona del propietari va emmalaltir i va haver d’estar al llit durant molts anys. Però aquell matrimoni van morir-se sense fills i el nebot que va heretar tot el bloc dels propietaris tenia com a objectiu convertir l'edifici en pisos de disseny per als turistes amb les butxaques ben plenes. Només feia tres mesos que la Sira havia rebut un burofax dient-li que havia de deixar el pis en mig any. Al nebot li era ben igual la història familiar, així com els vincles emocionals, de qui havia estat la neboda de la serventa dels seus oncles. La Sira, per la seva banda, feia temps que esperava que la sentència arribés. Només era qüestió de temps i ja havia estat testimoni com, en els últims anys, els altres inquilins, tant els grans com les famílies amb menuts, eren esbandits de casa seva sense contemplacions.

A la Sira li agradava viure allà. Era en una de les millors places de la ciutat, pintoresca, lluminosa, alegre, i per tant en un dels barris més cobejats de tots els estrangers que venien per quedar-s’hi. Però el que li agradava més d’aquell pis a la Sira era la seva calidesa. Li recordava la seva tieta. Terriblement acollidora, terriblement amable. Per a la Sira era com la seva àvia. L’anava a veure cada setmana, s’hi quedava a dormir. Anaven totes dues a menjar un menú al bar de la plaça de sota. I després, quan pujaven, en comptes de fer migdiada la tieta li tocava el piano que li havien regalat els amos en agraïment a tota una vida de dedicació. I perquè els agradava sentir-la tocar. Era una altra manera de sentir-se acompanyats. Probablement, si hagués tingut prou diners hauria anat al conservatori a estudiar i potser hauria arribat a ser concertista i tot. Però no va poder i tot el que va aprendre va ser d’oïda. I tocava com els àngels. Aquell piano era l’única cosa d’aquell pis que la Sira volia endur-se, però en el pis compartit on aniria a viure d’aquí poc no hi havia prou espai.

Llavors va ser quan l’Andreu li va dir que el posés a la venda en una plataforma de venda de segona mà. La Sira s’hi va resistir al principi, però el temps se li tirava a sobre i no volia de cap manera deixar aquell piano allà. Així doncs, assessorada per l’Andreu, va fer fotos a l’instrument i va penjar l’anunci explicant la història d’aquell piano. Aquell escrit s’assemblava més a un dels posts que fan les protectores d’animals quan busquen un adoptant per a l’animaló que a un anunci amb objectius de transacció econòmica. Al final acabava dient que no en volia treure els diners del preu de mercat sinó que el que volia era que aquell piano trobés una casa i un propietari que el cuidés com voldria fer-ho ella si pogués.

Va rebre unes quantes peticions, però la que li va agradar més va ser la d’un professor de piano que, en comptes de demanar-li una rebaixa del preu o qüestions tècniques sobre l’instrument, li explicava també la seva història personal. Acabava de tornar al seu poble, la Garriga, després d’anys de viure a l’estranger. Havia estudiat al conservatori, però se n’havia anat amb un grup de circ francès a voltar pel món i, per tant, havia sortit dels circuits de la música clàssica. Però ara havia tornat al poble perquè els seus pares havien mort i tenia ganes de fer arrels. I volia muntar una escola d’arts escèniques per als petits on ell faria classes de piano.

Es van escriure un parell de vegades i ell la va convidar anar a visitar el poble i el local, als baixos de casa dels seus pares on instal·laria l’escola. Es van entendre a la perfecció. De fet, va ser ell qui la va ajudar a fer el trasllat de les quatre coses que tenia al nou pis compartit amb la seva furgoneta. En un altre viatge van portar el piano cap al poble i ell mateix el va afinar, perquè durant una època va treballar com a afinador a Holanda i hi tenia molta experiència. Es van fer tan amics que un dia van decidir que volien compartir junts tot el temps del món. La Sira va anar a viure a la Garriga, prop del piano de la seva tieta, que havia venut a través d'una plataforma de venda de segona mà. Amb un amor tan autèntic que només podia ser nou de trinca.