Quan la família va mostrar per primer cop als responsables de Vallribera Noray Arquitectes el solar on havia de créixer la seva nova llar, va expressar un dubte bastant inevitable. “Segur que hi cap una casa aquí?”, preguntaven. La parcel·la, de només 3,8 metres d’ample (amb 40 metres de llarg) i encaixonada entre dues mitgeres d’edificis molt elevats que són els seus veïns, semblava més un repte que una opció de futur. Però l’orientació era bona i també hi havia llum, un pati generós i, sobretot, la voluntat d’imaginar i de construir-se un estil de vida diferent.

La resposta als dubtes inicials és un habitatge unifamiliar entre mitgeres a Sabadell que ha aconseguit convertir la dificultat en virtut. L’estratègia clau de l’equip liderat pels arquitectes Llorenç Vallribera i Aleix Gil Noray ha estat crear un buit al cor mateix de la casa. Així, en comptes d’aixecar un volum compacte, han generat un gran espai vertical coronat per una claraboia. Aquesta operació, entre altres decisions estratègiques, fa possible que la llum natural travessi generosa totes les plantes i que la ventilació sigui creuada, cosa que dona respir a un espai que, per la pròpia configuració, podria haver resultat fosc i opressiu.

Al voltant d’aquest espai central, que fa la sensació de ser un pati interior, es distribueix la vida quotidiana. D’un costat, cuina, menjador, sala i estudi, en un àmbit diàfan que té pas directe al pati del darrere; de l’altre, sala de jocs, banys i altres serveis. Les habitacions s’han reservat a les façanes exteriors, però creant espais d’amortiguació que els donen quietud i també privacitat. Les terrasses i espais oberts s’han pensat majoritàriament com a galeries, amb parets de totxo vist i paviments de rajola que conviden a omplir-los de plantes, diluint els límits entre interior i exterior.

El recurs de les mitges plantes

Hi ha un altre recurs que han fet servir els arquitectes per guanyar espai i sobretot sensació d’espai gràcies a les visuals tan potents que han aconseguit. L’escala de fusta que s’enfila pel gran buit vertical a la cerca de les habitacions i l’estudi puja una planta en el primer tram (el que va al dormitori de la parella), però a partir d’aquest nivell les plantes són només mitges plantes, a banda i banda del buit. I així s’atura a l’estudi d’un dels fills, des del qual s’accedeix a la seva habitació, mentre que el de més amunt va fins al dormitori de l’altre fill, cadascun amb el seu bany.

La casa combina tècniques constructives tradicionals i tècniques innovadores. Els sostres de fusta massissa, muntats amb bigues encadellades, aporten calidesa a les estances i, a més, tenen l’avantatge d’una execució ràpida. Els murs de càrrega són de totxo, que en certs espais, com els que estan en contacte directe amb l’exterior, es deixen vistos. S’estableix així un diàleg curiós entre materials càlids i durs.

Més enllà d’allò més visible de l’arquitectura, aquest habitatge és també un exercici de sostenibilitat. El projecte respon a criteris de construcció passiva. A l’hivern, les obertures orientades al sud i la claraboia capten la llum i l’escalfor del sol, que les parets ceràmiques i els paviments emmagatzemen per alliberar durant la nit. A l’estiu, els ràfecs i les persianes orientables eviten l’excés d’insolació i reforcen la ventilació natural. Amb un bon aïllament i l’ús de plaques fotovoltaiques, la família ha eliminat la necessitat d’instal·lar sistemes convencionals de calefacció i refrigeració.

Amb 175 m^² de superfície, aquella casa que semblava impossible és avui un habitatge lluminós, espaiós i eficient. Els dubtes inicials han quedat enrere: on semblava que només hi cabria un passadís llarg i fosc hi ha ara una llar que respira, que s’obre a la llum i que converteix la voluntat d’una família en arquitectura.