Diumenge Amor i pebre

"Com pot ser que en tres anys no hagis trobat un home?"

L'Iris ha tingut unes quantes parelles i n’ha acabat fins al monyo

Males companyies
3 min

És del tot conscient que forma part de l’estadística. D’aquesta massa impersonal de decisions que serveixen per explicar una tendència o una moda i sobre les quals tot de sociòlegs teixeixen diverses teories que només tindran sentit amb la perspectiva dels anys. En aquest cas, sobre el percentatge de persones que viuen soles com a convicció, com a tria vital, potser com a resignació. En aquest mateix diari, ara fa uns dies, llegia el titular: "Cada vegada n’hi ha més (i a molts els està bé): així és la solteria al segle XXI". I el subtítol: "El nombre de persones que fan vida sense parella estable es dobla en 40 anys i ja arriba al 20% de la població".

Doncs, molt bé. Com més serem més riurem. Millor sola que mal acompanyada, diu la saviesa popular. I és veritat i així ho ha constatat. Ella n’ha tingut unes quantes, de parelles, i n’ha acabat fins al monyo. Potser ha estat mala sort, una punteria maldestra, o —fent autocrítica— pensa que part de la culpa és d’ella i aquest coi de mania de pensar que tant el món com les persones poden canviar amb paciència, perseverança i una mica de fe. Però amb l’últim va dir prou. Prou homes, prou digestions de mal pair, prou patiment. Prous tapes del vàter sense abaixar. Ho va dir, ho va escriure en un paperet que va llençar a la foguera de Sant Joan improvisada un dia de tardor, ho va prometre a les amigues i ho va certificar a la psicòloga on va un cop al mes per mantenir les canonades desembussades. Avui dia pot dir, amb l’orgull del persistent, que ho ha mantingut fins a les últimes conseqüències.

I com més a gust se sent amb la seva decisió i la seva vida de soltera, més creix al seu voltant un moviment entestat a enderrocar qualsevol principi i voluntat. De manera persistent i sistemàtica. Sense treva ni descans.

La pitjor de totes: la seva germana gran.

"Com pot ser que en tres anys no hagis trobat un home, Iris? Comences a tenir una edat"

Seguit d’un: "Tinc un amic amb qui segur que us entendríeu tant... No és gaire guapo, però li encanta el jazz, com a tu, i fa un sushi... Vols que t’ensenyi el seu Instagram?"

Quan no és l’amic del jazz i el sushi; és un escriptor que ha conegut a la feina; o el veterinari del seu gat; o el cosí del cosí del cunyat que acaba de divorciar-se. El mostrari és divers i de tots colors i l’Iris ja pot dir amb totes les lletres que no vol conèixer cap home. Que té zero interès a eixamplar horitzons; que no li interessa gens ni mica l’altra meitat de la població, que els buits ja se’ls omple amb tot de coses ella sola i molt més nutritives per a l’ànima.

"Va, pesada, ensenya’m el coi d’Instagram! Però després deixa’m en pau". Li diu perquè calli. I cliquen sense voler el follow i dos segons més tard ja hi ha una petició d’amistat a l’altra banda. "Ara no el pots ignorar. És amic meu i fa un sushi..."

"És lleig a matar, tia. Almenys me’ls busquessis una mica decents".

Dos dies després, l’Iris agafa el bus de cada dia i tres parades després pugen dos nois que seuen just davant seu. Se’n queda mirant un dels dos, pensant que li sona, que a on l’ha vist, que potser en alguna sèrie de sobretaula, que li és molt familiar. Està pensant en tot això quan l’altre la crida: "Iris?"

És l’amic lleig de la seva germana, el del jazz i el sushi. L’Iris constata que li interessa zero el personatge, això es percep a l’instant; zero feeling, flow i mandangues, cap connexió, cap possibilitat de res, ni ganes. Escriurà un missatge a la germana perquè desactivi qualsevol mena d’esperança o d’intent fortuït. I a continuació marcarà un unfollow com una casa de pagès. Que en l’estadística que està instal·lada des de fa tres anys se sent a gust i prou ben acompanyada. I que ni el sushi ni el jazz, realment, li han agradat mai tant.

I a sobre, és lleig.

stats