25 anys sense Carles Sabater: "Tenia l'autèntica voluntat de ser una estrella"

Barcelona9 de juliol del 1992. Són les deu de la nit tocades a la plaça de toros de la Monumental quan Carles Sabater, bell com un adonis, de cabells rinxolats i vestit de cuir, surt a l'escenari fent un saltiró. Mira a l'horitzó, palpa el micròfon i mou el maluc. Al davant té 10.000 espectadors i al darrere, entre bastidors esperant el seu torn, llegendes de la música com Robbie Robertson, de The Band i Phil Manzanera, de Roxy Music, que, per casualitats de la vida, han acabat acompanyant Sau en aquest concert. Comença a sonar Tu encens el meu foc i tothom embogeix. Serà el moment de més èxit de tota la seva carrera.

Aquest febrer es compleixen vint-i-cinc anys de la mort de Carles Sabater. Icona pop, actor, ídol juvenil i, per damunt de tot, l'etern cantant de Sau, amb qui va formar una de les cinc potes del rock català i va ser una de les bandes més populars de la història contemporània del país. Nascuts una mica per casualitat, a Vic, fruit del feeling comú entre un actor a qui li agradava cantar -Sabater- i un guitarrista i compositor -Pep Sala-, la seva història es resumeix en dotze anys d'activitat, set discos d'estudi i centenars de concerts. El vocalista, nascut a Barcelona, va morir amb només 36 anys a causa d'una aturada cardiorespiratòria. Feia pocs minuts que havia baixat de l'escenari del teatre Casal de Vilafranca del Penedès, on havia començat una nova gira. Se n'anava el cos i es quedava el mite. Amb la seva desaparició prematura engrossia el club dels músics maleïts i deixava orfes milers de seguidors de les seves cançons.

El Rock Català

Per entendre la llegenda ens hem de transportar en el temps i viatjar a finals dels anys 80. Llavors la música nacional exportava algunes de les bandes pop en castellà més multitudinàries i estimades de l'època, amb noms com El Último de la Fila, Los Rebeldes i Loquillo y los Trogloditas. I, de cop, com si estiguessin coordinats per a un pla de xoc, van aparèixer una sèrie de nous grups que van prendre la decisió, quasi política, de cantar en català. Tots ells toparien amb un context històric favorable, marcat per l'eufòria preolímpica i un buit per omplir d'identitat nacional i lingüística, sobretot fora de Barcelona. Aquell moviment es va batejar com a Rock Català, malgrat sumar un batibull d'estils irreconciliables. 

De bandes, en van aparèixer a grapats, però els que seguirien un camí triomfal van ser Sopa de Cabra, Sangtraït, Els Pets, Lax'n Busto i Sau. Aquests últims van destacar, d'entrada, per les seves melodies, però sobretot per una inusitada professionalitat. "Tenien molt clar que volien tenir èxit i funcionaven d'una manera molt més seriosa que la resta. Amb el temps es van convertir en el primer gran referent de pop comercial en la nostra llengua", comenta Oriol Rodríguez, periodista i autor de Tocats de l'ala. Història oral del rock català (Contra, 2018).

En aquell context d'explosió del moviment cultural, Carles Sabater va sobresortir per ser el frontman per excel·lència. "Anava una o dues passes per davant perquè, a més de cantar, ser guapo i passar-s'ho bé, dominava l'escenari", explica el periodista Pep Blay: "Era actor i sabia comunicar-se amb la gent, però a més pensava en tot, des de la manera de captar l'atenció del públic fins a com s'havia d'il·luminar l'escenari o distribuir i vestir la resta de músics". Un fet que recorda Pep Sala, el seu company de batalles amb Sau: "A l’estudi manava jo, però a l’escenari ell. Era molt exigent, treballava com un condemnat i no deixava cap detall a l’aire. De fet, a mi m’escollia les camises que m’havia de posar als directes”.

La seva presència, carisma i perícia amb la veu -"va evolucionar moltíssim, entre el primer i l'últim disc semblen cantants diferents", recorda Sala- el van convertir en el gran referent de l'escena, compartint protagonisme amb Gerard Quintana, amb qui va competir per liderar simbòlicament el Rock Català. "Cadascú va seguir el seu camí, però només Sabater tenia l'autèntica voluntat de ser una estrella", diu Blai, periodista de referència sobre el Rock Català i autor, entre més llibres, de Cor trencat. Mort i vida de Carles Sabater (Navona, 2024).

Resseguint la seva discografia, el zenit artístic i també de popularitat es viuria entre 1989 i 1992. En aquell moment farien el seu millor disc -Quina nit-, concerts per tot el país, publicarien un àlbum doble -El més gran dels pecadors- i tancarien l'etapa amb l'espectacle de la Monumental, que posteriorment seria l'elapé Concert de mitjanit. Les millors cançons de Sau són de llavors: És inútil continuar, Tren de mitjanit, Encara que siguin de bar, Si un dia he de tornar, Això es pot salvar i l'arxiconeguda Boig per tu.

Va ser una etapa en què la maquinària funcionava a tot drap, amb Sabater consolidat com a centre del fenomen fan del pop nacional i Pep Sala com a perfecte hit maker. Tot anava sobre rodes i el grup cuidava amb esma el seu nodrit grup de seguidors, organitzats sota el nom de Clam Sau. "En una època sense internet, era el vincle entre ells i nosaltres. Ens escrivien cartes informatives amb tota l'actualitat del grup i l'agenda de concerts i nosaltres organitzàvem autocars per anar-hi", recorda Marta Pich, coordinadora de Clam Sau, associació que recorda Sabater cada any amb un homenatge a Llançà (Alt Empordà).

El triomf actoral

A mitjans dels 90 la febre pel Rock Català va baixar. Havien passat les Olimpíades, havia canviat el context i el suflé s'havia desinflat a poc a poc. Però també les prioritats del vocalista, que va augmentar la seva feina d'actor. Sabater volia ser com James Dean, l'actor que presidia la seva habitació amb un pòster, i ara se li obria la porta per emular-lo.

En el mateix moment de començar amb Sau, Sabater era un prometedor actor de vint-i-pocs anys al repartiment del Cyrano de Bergerac dirigit per Josep Maria Flotats. Durant els anys de màxima activitat amb el grup, la faceta com a actor va quedar una mica a banda, però el recolliment va durar poc. Ja sent una cara coneguda, l'any 1994 va participar a Arnau, una sèrie històrica que va marcar un rècord de pressupost a TV3. Alguns dels seus millors moments a la pantalla i a l'escenari arribarien acompanyat d'Àngels Gonyalons, amb qui va treballar a I ara què, Xènia? i va coprotagonitzar un musical molt emblemàtic, Tots dos. Es van convertir en un duet icònic dels 90. "Del Carles actor, només en puc dir meravelles -recorda l'actriu–. Tenia un gran sentit de l'humor i l'alta comèdia la feia de nassos. A més, era un molt bon cantant amb un registre molt ampli". Amb Els Pirates, de Dagoll Dagom i especialment una actuació brillant a Company, amb Calixto Bieito a la direcció, rebria l'anhelat aplaudiment unànime de la premsa especialitzada. "Va patir molta incomprensió de la crítica teatral només per ser el cantant de Sau. Fins que no va treballar amb en Bieito no es van treure els prejudicis de sobre i ell s'ho va prendre com un gran triomf", rememora Pep Blay. També recorda aquesta desconfiança Àngels Gonyalons: "El fet de ser tan atractiu tapava que tenia unes qualitats brutals, com jo no he tornat a veure".

Tot aquell èxit es va acabar de cop la fatídica nit del 13 de febrer del 1999. No es pot obviar que hi ha moltes llegendes al voltant de la causa de la mort. Ser jove, cantant i que se't pari el cor de nit és una combinació massa temptadora per treure'n conclusions, sovint precipitades. Pep Blay és qui més ha indagat en la qüestió i ho ha escrit a la biografia de Sabater que acaba de publicar: "En Carles patia un estrès crònic molt accentuat a causa de l'excés de feina i el cor se'n va ressentir. S'ha parlat molt sobre la seva relació amb el món de la nit i els estimulants, i és clar que no en quedava al marge, però com qualsevol altra persona corrent. Els metges que han pogut veure l'autòpsia determinen que no tenia cap mena d'addicció ni problema amb les drogues. En canvi, sí que patia arítmies i problemes de cor que no es van detectar". El cas és que el cantant de Sau es va desmaiar entre bastidors, tot just acabat el concert, i va arribar mort a l'Hospital General de Vilafranca del Penedès.

Envia’m un àngel

La desaparició de Carles Sabater va ser xoc per a la cultura del país. Se n'anava algú amb un talent desbordant, una presència descomunal i un futur més que prometedor. Per als seus amics, la figura pública es fonia i en quedava el record de la persona. "El Carles més íntim era el que feia colla i feia riure tothom. Sempre recordaré el seu somriure, era molt pallasso", recorda Àngels Gonyalons. D'ell se'n destaca el sentit de l'humor, la complicitat i professionalitat treballant i un incorruptible afany d'agradar, potser també per tapar les seves inseguretats. Perquè en tenia com tothom. "Era capaç de seduir el cambrer que et portava la pizza", riu Pep Sala, que amb la mort de Sabater no només va perdre una banda d'èxit, sinó també un amic insubstituïble. "La nostra amistat va anar sempre per davant de tot. Les persones tenim una sèrie de gent que són les realment importants a la nostra vida. En Carles en va ser un".

Ens en queden les sèries, les pel·lícules i les cançons, aquelles que van canviar la vida de tanta gent. "De petit plorava cada vegada que sentia Envia'm un àngel", recorda el cantant Joan Colomo. "Les cançons hi són i no deixaran de sonar, i mentre això passi la flama es mantindrà. Diuen que ningú no mor fins que no se l'oblida del tot i el llegat de Sau i el record del Carles és inesborrable", afirma Marta Pich, de Clam Sau. És interessant, i potser controvertit, determinar en quin punt col·loquem la música de Sau en la història de la música pop catalana. Oriol Rodríguez té clar que el seu catàleg "està al mateix nivell d'importància que Sisa, Riba o els Manel per a la música d'aquest país".

Ha passat un quart de segle i per als seus amics Carles Sabater continua present. "Quan ens ajuntem tota la banda apareix constantment, rememorant batalletes i recordant-lo. És estrany i maco a la vegada", explica Pep Sala. Els qui no el van conèixer sempre podran tornar a sentir sempre la seva veu, cristal·lina i melòdica, ideal per cantar pop, que va marcar una etapa musical del país imprescindible per a tot el que ha vingut després.