A Katmandú, entre els núvols de gas lacrimogen, centenars de joves aixequen una bandera pirata amb un barret de palla, símbol de la tripulació protagonista de la sèrie de dibuixos animats One Piece. A Jakarta, camioners, estudiants i artistes desafien el govern amb el mateix símbol. Allò que va començar com una sèrie japonesa sobre pirates s’ha convertit en un emblema global de resistència política. La cultura popular, sovint menystinguda com a entreteniment lleuger, s’ha filtrat en el terreny de la protesta i la dissidència. Com explica la investigadora Alba Torrents, professora lectora a la facultat d’Estudis de Comunicació de la UAB i experta en sèries d’animació japonesa “l’anime s’ha convertit en un llenguatge cultural global: ja no és només un producte d’entreteniment japonès, sinó un espai compartit on les noves generacions projecten valors, emocions i imaginaris comuns”.

La bandera dels Barret de Palla va aparèixer per primera vegada a Indonèsia el juliol del 2025. El país vivia un clima creixent de tensió política per noves regulacions del transport i denúncies de corrupció. Camioners, estudiants i artistes van començar a hissar la icona pirata com a símbol d’unitat i desafiament davant el govern. La seva difusió va ser fulgurant: en pocs dies, la Jolly Roger (que és el nom tradicional que rebien les banderes pirates, normalment amb un fons negre i una calavera amb ossos creuats) va passar de les xarxes socials als carrers, fins al punt que algunes autoritats la van qualificar d’amenaça a la unitat nacional. Malgrat intents de censura i advertiments oficials, la bandera es va consolidar com a llenguatge compartit de dissidència i creativitat política.

Al Nepal, el símbol va prendre protagonisme a principis de setembre, quan el govern va imposar un bloqueig de xarxes socials enmig d’un clima generalitzat de descontentament per la corrupció. Les protestes liderades per la generació Z es van concentrar a Katmandú, i la resposta policial –amb gasos lacrimògens, canons d’aigua i bales de goma– només va fer créixer la mobilització. Enmig del caos, la Jolly Roger dels Barret de Palla va emergir com a senyal de llibertat i resistència: una icona compartida que permetia reconeixement mutu entre desconeguts i una manera ràpida de dir “som aquí”. El govern va acabar aixecant la prohibició i va caure el ministre de l’Interior. L’anime havia entrat, literalment, a la política.

Per entendre com un símbol d’anime pot arribar a tenir aquesta potència, cal mirar enrere. Als anys noranta i primers dos mil, l’anime era percebut com un producte friqui o marginal fora del Japó, malgrat fenòmens puntuals com Bola de Drac o Pokémon. A Catalunya, TV3 va ser pionera en incorporar-lo a la televisió pública, creant imaginaris compartits potents entre els infants de l’època i normalitzant-ne el consum. Com recorda Torrents, “els qui vam créixer amb Bola de Drac ho fèiem en un context sincrònic i col·lectiu. Era gairebé un ritual comunitari molt vinculat a la televisió generalista”. Aquell model sincrònic produïa un relat compartit molt homogeni, que avui contrasta amb la fragmentació digital.

En les últimes dècades, l’escenari ha canviat radicalment. L’economia de plataformes i les xarxes socials han globalitzat l’anime i han alterat la manera de consumir-lo. “La generació Z ha crescut en un ecosistema digital i transnacional”, explica Torrents. “Gràcies a l’estríming i a les xarxes socials poden veure My Hero Academia o One Piece quan volen i participar en comunitats globals a Twitch, TikTok o Reddit. No només les miren, sinó que les comenten, les remesclen i les converteixen en mems, en fan art o vídeos d’anàlisi”. Aquesta nova relació —activa, participativa i global— ha convertit l’anime en un espai compartit de producció cultural, on els símbols circulen lliurement i poden ser reapropiats amb significats nous.

El pas de la cultura pop a la política també té a veure amb l’afectivitat. Molts joves estableixen vincles emocionals intensos amb personatges i mons de ficció; quan aquests universos es converteixen en repertoris compartits, poden travessar l’espai privat i ocupar l’espai públic amb naturalitat. La bandera dels Barret de Palla funciona com a condensador d’idees simples, però potents —llibertat, amistat, resistència—, i alhora com a codi de reconeixement entre comunitats transnacionals que es mobilitzen i s’organitzen en temps real.

El cas de Katmandú i Jakarta és paradigmàtic: allò que era un element d’una cultura juvenil s’ha convertit en una eina per articular dissidència col·lectiva en contextos polítics molt diferents. A diferència de generacions anteriors, que sovint consumien anime amb certa càrrega d’estigma, la generació Z l’ha incorporat com a part estructural del seu univers simbòlic. Figures, banderes o frases d’anime esdevenen repertoris comuns que travessen fronteres lingüístiques i geogràfiques. Allò que uneix aquests joves no és només l’afició per una sèrie, sinó una gramàtica visual compartida que pot activar complicitats, afectes i fins i tot moviments polítics.

Límits i riscos del fenomen

Alhora, aquest fenomen obre preguntes sobre els límits i els riscos: fins a quin punt la mercantilització global pot neutralitzar la força simbòlica? Pot l’estètica desplaçar el contingut polític? Fins ara, la creativitat dels fans i la capacitat d’autoorganització han demostrat que és possible reapropiar-se de símbols comercials per dotar-los d’un sentit col·lectiu i emancipador. Alba Torrents creu que aquest procés encara està en expansió: "Som davant d’un llenguatge cultural en transformació constant, que les noves generacions adapten i ressignifiquen a una velocitat que les institucions encara no han sabut entendre del tot.

El canvi de percepció també és econòmic i industrial. L’anime ha passat de nínxol a mercat global, amb cadenes de producció deslocalitzades, i plataformes que estrenen sèries alhora a múltiples països. Per exemple, fa uns anys seria impossible veure una estrena als cinemes d’un anime com el de Kimetsu no Yaiba, que ha tingut un èxit espectacular en taquilles, generant més de 1.000 milions de dòlars en recaptació. “Aquest tipus d’esdeveniments són una prova clara de fins a quin punt el consum d’anime s’ha normalitzat i ha guanyat visibilitat arreu del món”, apunta Torrents.

Aquest entorn ha eixamplat públic i ha trencat el vell estigma: dir “m’agrada l’anime” ja no és confessió de friquisme, sinó una declaració cultural compartida per actors, esportistes i creadors d’arreu. A Catalunya, l’aposta primerenca de TV3 va sembrar un hàbit que avui es retroalimenta amb el consum digital i les comunitats de fans.

També hi ha un factor generacional que explica la velocitat del fenomen. La generació Z no només és consumidora; és productora constant de significat. Clips, edicions, cosplay, fanfiction i lectures polítiques circulen amb una facilitat inèdita. Quan un símbol com la Jolly Roger dels Barrets de Palla apareix en una protesta, no cal traducció, ja que milers d’usuaris n’han compartit prèviament imatges, acudits i interpretacions. Això redueix el cost d’entrada simbòlic i converteix la bandera en un llenguatge comú, immediatament llegible.

En aquest marc, l’anime actua com a pont intercultural. Les seves històries de perseverança, comunitat i justícia ressonen en societats molt diferents, i ofereixen un repertori ètic flexible que cada context reinterpreta. Quan a Jakarta s’alça la Jolly Roger contra una regulació percebuda com a injusta, o a Katmandú es rebutja la censura digital, no s’està invocant una identitat japonesa tancada, sinó una constel·lació de valors que els joves han fet seva i que poden projectar sobre conflictes locals.

Aquesta plasticitat, però, no és il·limitada. El risc de banalització sempre existeix, i la possibilitat de convertir la protesta en marxandatge o en gest estètic sense conseqüències és ben real. Tanmateix, els esdeveniments d’Indonèsia i Nepal apunten a una altra direcció: l’ús col·lectiu i persistent del símbol ha anat acompanyat d’organització, de demandes concretes i d’efectes polítics reals. La bandera no és un fi; és una interfície entre efecte i acció. Avui, allò que alguns despatxaven com a “dibuixos” és un sistema potent de signes capaç d’articular comunitats i, si cal, de plantar cara al poder. I és que com apunta Torrents: “Quan són els ciutadans els qui els fan seus per expressar demandes col·lectives, el símbol no es banalitza, sinó que guanya una nova dimensió política".