Vaig descobrir qui era la poeta Amanda Gorman veient per televisió l’acte d’investidura de Joe Biden. Diuen les cròniques d’aquell dia que la dona del nou president l’havia convidat a participar-hi arran de veure-la recitar en un acte a la Biblioteca del Congrés el 2017. Quatre anys després, Gorman declamava un llarg poema amb una musicalitat hipnòtica des de les escales del Capitoli amb un abric molt bonic de color groc i una diadema de setí vermell. La poeta afroamericana va néixer a Los Angeles el 1998. Té una germana bessona, la Gabrielle, que és cineasta i activista com ella. Són filles de Joan Wicks, mare soltera i professora d’anglès de l’escola pública de Watts.
D’adolescent, Amanda Gorman va guanyar el Youth Poet Laureate de Los Angeles i el National Youth Poet Laureate. Amb divuit anys va fundar una ONG, la One Pen One Page, que ofereix programes d’escriptura a nois i noies sense recursos. La seva sensibilitat per l’alfabetització té l’origen en un trastorn auditiu de naixement que a ella li va dificultar la parla, però que va poder superar amb molt d’esforç. Ella mateixa ha explicat que Malala Yousafzai la va inspirar a alçar la seva veu. I arran d’això es va convertir en delegada juvenil de les Nacions Unides. La seva participació en l’acte d’investidura va comportar que la premsa més prestigiosa del país reconegués la seva trajectòria professional i el seu compromís.
Fa pocs dies, a través de Twitter, feien córrer que aquell abric groc tan bonic de Gorman era de Prada, que valia més de dos mil euros i que la diadema en costava uns set-cents. Eren arguments per desacreditar el seu activisme. I tot perquè la poeta ha volgut exercir el seu dret irrefutable a escollir els traductors de la seva obra i prioritzar les dones -preferentment negres- als homes -especialment els blancs-. S’ha bramat per tele, ràdio i Twitter per quina raó un home blanc no pot traduir una dona negra, com si fos una qüestió d’estricta capacitat laboral. De poder, pot. Una altra cosa és que Gorman vulgui. S’han esgrimit comparatives forçadament absurdes per ridiculitzar el criteri de l’autora d’El turó que enfilem. Per exemple, que a un autor que ha patit càncer només el podria traduir un traductor que ha passat per la mateixa malaltia. O que a un escriptor addicte al tabac només el podria traduir algú enganxat a la mateixa marca de cigarretes.
Gorman utilitza la seva condició per crear oportunitats per a persones que sovint en tenen menys. I per això li han retret el preu de l’abric, que hagi estudiat a Harvard i fins i tot que no hagi tingut problemes amb les drogues ni amb la policia. Ningú amb seny li retrauria a Lluís Llach que defensi els ideals de la CUP tot i tenir un patrimoni més que folgat. Keita Baldé és un futbolista català que porta joies arrebossades de brillants als dits i les orelles, que condueix cotxes esportius i que va pagar de la seva butxaca l’allotjament, el menjar i la roba de més de dos-cents temporers de Lleida durant la pandèmia que les administracions van abandonar al carrer en condicions indignes. Malgrat els seus privilegis, aquests dos homes tenen valors, consciència de classe i un elevat sentit de la justícia. Però, en canvi, Amanda Gorman té molta barra perquè prefereix que la seva obra la tradueixin persones que habitualment són invisibilitzades o tenen menys oportunitats en aquest sector.
Aquest biaix, i alimentar la burla i el menyspreu contra Gorman, és la prova que la poeta fa molt bé d’imposar aquest criteri perquè és obvi que encara hi ha molt masclisme per combatre i que es nega a perdre els seus privilegis.