Acabem amb la llegenda urbana que diu que la relació entre mares i filles és complicada
BarcelonaLa meva mare té vuitanta-sis anys i viu en una residència. Fa anys que pateix una demència severa i la dona que llegia Tolstoi s’ha convertit en una nena de tres anys que juga amb una nina. Ja no recorda qui és. Ja no recorda qui soc. Ja no recorda que escric, ni que surto per la tele o la ràdio, i ja no en pot presumir perquè ja no sap què vol dir “presumir”. Tampoc recorda allò que pensava d’Anna Karènina, que quin disbarat enamorar-se del comte Vronski amb l’home tant com cal que tenia. Fins aquí les males notícies.
Ara comencen les bones i aviso que no són políticament correctes. Ara, cada vegada que em veu, la meva mare somriu. Ja no ho fa perquè ha pogut explicar a les companyes del casal d’avis que m’ha vist al programa de la Melero. O perquè algú li ha dit que s’ha llegit un llibre o un article dels meus o perquè han vist el meu nom als crèdits de la sèrie del migdia. Somriu perquè està contenta de veure la meva cara. D’acord, com diu una de les meves germanes (no en diré el nom, no el diré), somriu a tothom. I què. A mi també. Perquè en temps AAN, o sigui, Abans de l’Apocalipsi Neuronal, la meva mare cada cop que em veia de vegades somreia, però la majoria sospirava. Un sospir d’aquells dramàtics que tenia mil significats i cap de bo. M’estimava. Moltíssim. Però d’una manera complicada i patriarcal. I em fotia que aquella merda de llegenda urbana que diu que la relació entre mares i filles és complicada es complís fil per randa.
Quan em vaig quedar embarassada per primera vegada vaig demanar a totes les deesses de l’Olimp que em concedissin una filla per poder reescriure la maledicció familiar. I així va ser. I des de fa vint-i-sis anys provo de construir una relació diferent i molt més lliure entre la meva filla i jo. Que ningú pensi que tenim la típica relació simbiòtica que surt a les pel·lícules on apareixen mares i filles que són i actuen com les millors amigues (d’amigues ja en tenim, coi). I tampoc puc dir que hagi sigut fàcil. Però estic contenta de poder explicar que tenim una relació madura i profunda. I que ens respectem. Que la respecto.
Fa poc ha pres una decisió que em va enganxar per sorpresa. Veiem la vida de manera molt semblant però no sempre. I sé que quan m’ho va explicar patia per com m’ho agafaria. El rastre de tants anys de relacions tòxiques entre mares i filles deixa empremta i encara que en nosaltres no és així, el passat pesa i molt.
Un dia que m’explicava detalls i s’afanyava a justificar-se (“mama, ja sé que això a tu no...”) la vaig tallar. I li vaig prometre de tot cor que en tot allò que decidís em tindria al seu costat. Que el més important era que fos feliç. I que, sisplau, s’oblidés de donar-me explicacions. Fa riure molt que en algunes coses siguem tan diferents, però en realitat és una gran fortuna, un regal que m’envia l’Univers, perquè ara puc demostrar que la història familiar no té per què repetir-se. I que les malediccions sobre mares i filles s’esborren amb llum i amb amor.