Laura Dern, Bradley Cooper i Will Arnett: "L'humor ens ajuda a superar qualsevol cosa"

Nova YorkHi ha dues històries a la pel·lícula Sin conexión, protagonitzada per Will Arnett i Laura Dern i dirigida per Bradley Cooper, que s'estrena aquest divendres 20 de febrer. La primera és la història que explica: l’Alex (interpretat per Will Arnett) és un pare de família casat amb la Tess (Laura Dern), una excampiona de voleibol frustrada, que estan a punt de divorciar-se. Per casualitat, ell entra en el món de la comèdia stand-up i hi troba una inesperada via d’expressió emocional. L’altra història parla de tres amics a la vida real que exploren les seves experiències compartides i les seves debilitats i les traslladen a la pantalla. Cooper i Arnett són amics íntims des de fa un quart de segle, i Dern i Cooper des de fa una dècada. Tots tres estan a la dècada dels cinquanta, tenen fills i divorcis al darrere. La seva complicitat, les seves bromes internes –fins i tot les partides de jocs de taula– es reflecteixen en el film.

"Després d’anys de conèixer-nos profundament –explica Dern–, vam fer una pel·lícula junts". La crítica ha reaccionat positivament al film, especialment al registre dramàtic d’Arnett.

Bradley Cooper va ajudar Arnett i el seu company d’escriptura, Mark Chappell, a desenvolupar el guió, que està inspirat en la vida del còmic britànic John Bishop. Cooper també és el director i interpreta un dels amics de la parella, un actor anomenat Balls, que ofereix el contrapunt còmic de la història. La pel·lícula es va rodar amb un pressupost molt ajustat, en un estil gairebé de guerrilla, amb un equip molt reduït i pocs recursos, en clubs de Nova York com el Comedy Cellar, amb còmics reals –i fins i tot els gossos de Cooper– omplint les escenes.

En una entrevista feta fa uns dies a Manhattan, els tres protagonistes van seure per parlar dels seus inicis professionals, de fer gags amb Conan O’Brien i d’una frase de la pel·lícula que els va remoure especialment: "Vull ser infeliç amb tu". Al llarg de la trobada hi va haver moltes rialles i també molta tendresa. A continuació, alguns fragments de la conversa.

Les vostres amistats són a la base d'aquesta història. Com va anar?

DERN: Vam anar directament al nucli de les relacions.

COOPER: Era com preguntar-nos si podíem abordar la realitat de la condició humana i, tot i això, tenir un final esperançador.

ARNETT: Tots sabem que es poden tenir. El Bradley ha estat molt important per a mi, m'ha exigit molt i ha aprofundit molt en la meva vida, més enllà de la feina. Ha estat un amic increïble en aquest sentit.

La pel·lícula planteja com pot ser de necessari tenir una via d’escapament fora del matrimoni. Podeu parlar d'aquest tema?

COOPER: Tot es redueix al fet que, personalment, sento que si no faig alguna cosa fora de la meva zona de confort, si no creixo, això afecta les meves relacions íntimes, sens dubte. Això és el que significa l'stand-up en aquesta pel·lícula. No té res a veure amb fer riure.

ARNETT: Fer això va ser una cosa que no sabia que necessitava. La Laura i jo fèiem una escena molt emocional i jo pensava: "Sempre és tan difícil?" I llavors el Brad em deia: "Sí. Ser vulnerable així sempre és difícil". Em vaig adonar que feia molt de temps que no m’exigia a mi mateix. No estava estancat com a persona, però necessitava obrir aquesta via creativa. Em va canviar molt, de manera similar a com el stand-up canvia el meu personatge de l’Alex.

COOPER: És l'efecte que té la pel·lícula en nosaltres, en parlàvem cada dia. Acabàvem la jornada sentint-nos molt satisfets i alhora esgotats.

DERN: Som molt afortunats si podem fer alguna cosa que realment ens agrada. La majoria de la gent mai no té aquest privilegi. Però ens ho hem de recordar cada dia. Jo faig això des dels onze anys. I fer-ho com al principi, en una pel·lícula d’un milió i mig de dòlars, quan només som quinze persones entre equip i repartiment, corrent per gravar plans i sense saber si tens permís per ser-hi… Per tot això me’n vaig enamorar. A més, poder estar amb aquest grup de dones amb qui jugava a voleibol, poder viure la passió que elles sentien, com si allò fos el seu món de la mateixa manera que el cinema és el meu, allò em va reactivar profundament.

Com va afectar la vostra feina l’estil de rodatge amb la càmera a l’espatlla i amb el Bradley fent d'operador?

COOPER: Sempre recordo Gene Hackman parlant de la pel·lícula Los Tenenbaums. Ell deia que el que més li agradava era ser lliure dins d’una estructura molt estricta. Per exemple, en aquella escena amb Anjelica Huston tenen la conversa just al límit del quadre. Com a actor, m’encanta això. Com més estret és l’espai, més lliure em sento de vegades.

ARNETT: Quan en Bradley va llegir el nostre primer esborrany, el que li va cridar l’atenció va ser la idea de veure l’Alex omplint la pantalla, aquell primeríssim primer pla.

COOPER: Sí, no volia veure’l frontalment fins a aquell moment de la pel·lícula en què es revela davant nostre.

ARNETT: És quan diu: "M’estic divorciant". I era l’espai més confinat possible, dret damunt l’escenari, arribant a la marca. La gent em pregunta si és incòmode tenir la càmera tan a prop. Perquè en Bradley era allà mateix [davant la cara d’Arnett]. A vegades el mirava als ulls i ell em parlava. I, curiosament, hi havia una llibertat enorme.

COOPER: Això ho vaig aprendre treballant amb el director i guionista David O. Russell. Amb ell va ser la primera vegada que treballava amb un director que no seia al video village [l’espai de l’equip tècnic allunyat dels actors], cosa que sempre m’havia generat una mica de por. Normalment, sents que xiuxiuegen i tothom espera, i després venen a dir-te què pensen. En canvi, en David era sota la taula. Des d’aquella experiència, sempre que he actuat en una pel·lícula he demanat al director que estigués a prop.

COOPER: Per sort ens coneixem molt bé, perquè vaig haver de dir-li: "Ho sento molt, però has d’obrir les cames".

DERN: A banda d’un ginecòleg, ningú no havia estat tan a prop meu d'aquesta manera.

ARNETT: Ell era a la seva cara, a la seva falda, damunt seu. Ella no tenia diàleg. Però podies sentir en Bradley donant indicacions. Si haguessis entrat en aquella sala, hauries pensat: què està passant? Jo fent stand-up i en Bradley com un apèndix de la Laura, parlant-li a la cara.

COOPER: Amb 120 persones.

DERN: Mirant.

ARNETT: I rient i reaccionant, perquè Steve Morrow, el tècnic de so, ho feia tot en directe.

Will, per preparar-te vas fer stand-up comedy. I vas fracassar.

ARNETT: Una vegada!

COOPER: Ho va fer increïblement. És la veritat.

ARNETT: Gràcies. Al principi fa por. Però arriba un moment que és tan absurd que has de continuar igualment. Acabes rient de tu mateix. Per a mi va ser una experiència molt valuosa. La primera vegada que vaig pujar a l’escenari, en Bradley i jo vam anar a Austin. El còmic Shane Gillis ens va cedir amablement part del seu temps. Em vas dir: "Absorbeix-ho tot. Cada pas".

COOPER: Va ser el millor assaig possible, perquè després ho portes a dins, fins i tot el fet de caminar cap a l’escenari.

P: Tots heu fet molta comèdia. Quin impacte ha tingut en vosaltres?

ARNETT: Ella ha fet molta comèdia.

DERN: [riu] Simplement no en diuen comèdia. Jo pensava que ho era.

COOPER: La comèdia ha estat una part fonamental de la meva vida; m’ha ajudat a superar-ho tot. Recordo parlar amb Zach Galifianakis (actor i company de repartiment al film Resacón en Las Vegas) minuts després que morís el meu pare, i em feia riure molt. Plorava i reia alhora. L'humor ens ajuda a superar qualsevol cosa.

Will i Bradley, vau ser veïns a Los Angeles fa dècades, oi?

ARNETT: Sí. Durant dos anys. L'actor Ron Rifkin [conegut per la sèrie Alias i les pel·lícules LA Confidential, Misterioso asesinato en Manhattan i JFK, entre d'altres] i la seva dona, l'Iva, vivien a la casa principal. I al darrere hi havia un edifici dividit en dos apartaments.

COOPER: Tu vivies al bo. Jo no me’l podia permetre.

ARNETT: Compartíem paret. Les portes feien com una L, sempre obertes.

COOPER: M’havia trencat el tendó d’Aquil·les, vaig deixar Alias [la sèrie], vaig estar sis setmanes al sofà i després un any de rehabilitació.

ARNETT: Jo mirava la tele, fumant una cigarreta, i en Bradley apareixia com si continués una conversa.

COOPER: Tots dos dèiem: hem de baixar les escombraries.

ARNETT: En Ron Rifkin es va enfadar molt amb mi per no baixar-les. Algú em va dir que no podia ser que estigués enfadat amb tu. I fa poc algú em va dir: "Ah, sí, vivies al costat de Ron Rifkin. He sentit que mai no baixaves les escombraries". Vint anys després!

COOPER: Ens encanta en Ron Rifkin. No sé si ell estimava gaire en Will. Amb mi sí que s’entenia molt bé.

DERN: Tu baixaves les escombraries!

P: Un gag pot durar massa?

ARNETT: No. Mai no hi ha prou gags. Els gags fan girar el món.

COOPER: Els moments més divertits són quan els gags duren massa. Llavors es descontrolen.

DERN: Quan veus aquests dos improvisar junts, t’adones que, si continuen, el gag es torna gairebé absurd. I si continuen encara més, apareix una veritat profunda. He estat feliç sempre que he estat amb ells dos. I parlant de gags, una amiga em va trucar ahir plorant. Em va dir: "Al mig de la pel·lícula, el meu xicot i jo vam adonar-nos que la nostra relació s’estava trencant. Ell em va dir: «Hem de demanar ajuda; hem de començar a parlar» Hem trucat a un terapeuta de parella. Crec que ens casarem –ell és la meva persona–. Em va agafar i em va dir: «Vull ser infeliç amb tu». I per sempre sabrem quina és la pel·lícula que ens va unir". Aquesta és la pel·lícula que volíem fer.