L’onada feminista ha comportat en els darrers mesos un huracà de reconeixement merescut a les mares. S’han fet cançons que lloen les mares que sempre tenien caldo dins la nevera, les mares de la carmanyola, les mares escarràs de qui es valora la seva predisposició culinària i el seu imperi domèstic de l’organització, les atencions familiars i la paciència. Però hi ha unes altres mares que sembla que no hagin existit. Com si totes les mares estiguessin tallades pel mateix patró. 

Dones que ara són àvies i que van trencar amb tots els estereotips com també ho van fer d’altres abans. I ara, l’estereotip d’una maternitat tradicional les ha esborrat del mapa. Són les mares que no tenien mai caldo a la nevera perquè no tenien ni temps ni ganes de preparar-lo. 

Mares que no han fet mai la millor truita de patates del món, que no en tenien ni idea de cuinar una paella, que no han fet mai fricandó i que les croquetes les compraven congelades. Mares que no tenien cap interès en passar hores a la cuina, sinó que intentaven sortir-ne de pressa perquè van negar-se que aquell espai fos el seu lloc. Mares que després de parir no van donar el pit i van optar pel biberó. Eren mares que treballaven no amb el pretext d’ajudar a arribar a final de mes, sinó perquè volien. Mares que estimaven per sobre de tot les seves filles i els seus fills però que on se sentien realitzades era a la feina. Mares que tenien una vocació. Mares a qui mai ningú se li acudiria trucar per demanar la recepta d’uns canelons però que es podien passar hores al telèfon parlant amb una companya de feina. Mares que no et llevaven al matí perquè marxaven les primeres de casa. Mares que ni tan sols tenien temps de fer-te un petó de fins al vespre perquè corrien per agafar el tren o l’autobús per no arribar tard a la feina. Mares que no hi eren quan arribaves a la tarda de l’escola. Mares que quan tenies dotze anys et donaven les claus de casa, et demanaven que no les perdessis i te les feien guardar a la butxaca petita de la motxilla. Mares que el berenar ja te’l prepararàs tu mateixa. Mares que aquí tens cent pessetes i abans de pujar a casa compres el pa. Mares que tenien en la cangur i en les veïnes les grans aliades per a les emergències. Mares que teixien xarxes de suport amb altres dones des de la complicitat d’haver escollit aquella opció de vida. Mares que, quan una filla es posava malalta, si era prou grandeta la deixaven sola a casa amb un paper amb el número de telèfon de la feina: “Si et puja la febre, truca aquí. Demana per la Nati i ella m’avisarà a mi”. Mares que estaven cansades, que a vegades estaven nervioses o de mal humor, mares que no podien més, però que aquella vida les feia més felices. Mares que es despistaven. Mares que no en tenien ni idea de quin dia et tocava educació física a l’escola perquè la bossa ja te la prepararàs tu quan et toqui. Mares que si no et posaves tu mateixa la bata a la motxilla, arribaves a l’escola sense. I pobra de tu. Mares que a l’hora de sopar explicaven els seus maldecaps d’aquell dia i que et sabies els noms dels seus companys de feina sense haver-los vist mai. Mares que no sabien cosir un botó. O que deien que no en sabien. Mares que no van perdre ni un segon a pensar què volia dir conciliar, però que ho van fer tan bé com van poder. I déu n’hi do.