Zygmunt Bauman es posaria les mans al cap amb aquests gràfics, per tots els mals que atribuïa als “amors líquids” forjats a través d’internet i les aplicacions. El sociòleg polonès creia que aquesta manera de relacionar-se és víctima de la mercantilització de la societat contemporània i que està mancada de profunditat, però deunidó el suc que se’n pot treure: funciona molt bé per a les persones que busquen alguna cosa més específica, començant pels gais i les lesbianes. Tot i així, a Tinder –l’aplicació que encapçala el rànquing amb 66 milions d’usuaris arreu del món– hi tenen cabuda totes les opcions. Potser per això les altres estan més atomitzades i la plataforma xinesa Tantan ocupa el segon lloc de la llista, amb 26,9 milions d’usuaris.Precisament la Xina és el país on més es fan servir les aplicacions de cites, seguida de diversos països llatinoamericans i centreamericans, com l’Argentina (50%), Colòmbia (50%) i Mèxic (49%), i del Sud-est Asiàtic, amb l’Índia (48%), Tailàndia (48%) i Indonèsia (46%) al capdavant.

Les primeres pàgines webs de cites van aparèixer a mitjans dels anys 90, mentre que els telèfons intel·ligents van fer-ho cap al 2007. Els mòbils hi van aportar l’avantatge de la geolocalització i permetien portar a la butxaca les eines per aconseguir una cita, amb moltes més possibilitats que les que ofereix l’entorn immediat. I, sobretot, permetien mantenir-se anònim: no a tothom li agrada quedar amb algú conegut de la família i els amics ni tampoc conegut a través de xarxes socials com Facebook i Instagram. El futur de lligar gràcies a les noves tecnologies encara serà més potent: es podran mesurar les expressions facials d’un mateix per valorar l’atracció cap a una altra persona.