Antoni Alomar i Esteve (Palma, 1937) és el responsable d’algunes de les construccions més raonades, singulars i interessants de l’arquitectura mallorquina moderna. Destaquen les esglésies de la Colònia de Sant Jordi i es Llombards, als municipis de ses Salines i Santanyí, respectivament, i l’edifici de l’Institut de Secundària Antoni Maura, a Palma. Alomar també és un dels homes que més han treballat per recuperar i donar a conèixer la tradició i la tècnica de la construcció de pedra en sec, una tasca que l’any 1986 el va dur a fundar l’Escola de Margers de Mallorca, la primera d’aquesta mena a l’estat espanyol.

Estudi i reflexió sobre l’arquitectura

Tot i que ja fa molts d’anys que Alomar, un senyor venerable i animós que necessita un gaiato per caminar però a qui les ganes de parlar no se li estronquen mai, va deixar de banda el disseny de projectes, continua dedicant-se intensament a l’estudi i a la reflexió sobre l’arquitectura, sobretot a la relació entre el llegat de la tradició i les necessitats del present. “A una illa mediterrània com Mallorca -explica-, el canvi climàtic obligarà a repensar les cases. Com que cada vegada hi farà més calor i en moltes èpoques de l’any s’estarà millor fora que dintre, una part de les sales d’estar haurà de quedar a l’exterior, coberta només per una porxada, per quan plogui”. Li dic que potser la por a possibles pandèmies futures reforçarà aquesta tendència. “No hi havia pensat, però segurament és cert”, reconeix. I de seguida incorpora el factor pandèmic a la reflexió que desgrana. Té vuitanta-quatre anys, però el món encara li interessa molt i tot ho absorbeix i ho analitza amb avidesa.

Fill de l’arquitecte i urbanista Gabriel Alomar i Esteve, responsable de la gran reforma de la ciutat de Palma que es va fer durant els anys 40 del segle XX (coneguda com a Pla Alomar), i parent de Gabriel Alomar i Villalonga, el prolífic escriptor i polític combatiu, Antoni Alomar ens rep a la possessió que la seva família té a foravila del municipi de Muro. Mentre prenem posició al voltant d’una austera però elegantíssima taula de pedra i ferro dissenyada per ell mateix -“És una taula per estar defora, per tant no la podia fer de fusta”-, Alomar ens informa de l’origen del lloc: “Ja al segle I després de Crist, en aquests terrenys hi havia una possessió romana, al cap dels segles els jesuïtes l’adquiriren i, ja al segle XIX, després de la desamortització, la meva família va comprar-la a l’Estat”.

Durant anys, Antoni Alomar s’ha dedicat a reformar-la i a (re)construir-la i, pel que en puc veure, diria que ha convertit la possessió familiar en una mena de culminació de la seva concepció de l’arquitectura: moderna però respectuosa amb el passat i la tradició, harmonitzada amb l’entorn -les cases estan envoltades de jardí, de boscos de garriga i d’un estany-, austera però d’una gràcia extraordinàriament hospitalària.

La relació d’Antoni Alomar amb el seu il·lustre pare va ser sempre excel·lent. En parla amb afecte, admiració i gratitud, i conserva un bon record de les moltes estones que van passar junts. “De petit, jo ja dibuixava. En vaig aprendre al seu despatx. Vaig aprendre molt amb mon pare, sobretot quan viatjàvem per feines relacionades amb la Unesco i el Consell d’Europa, quan jo l’acompanyava com a ajudant. Encara recordo la reunió en què es va inventar el tema del Patrimoni de la Humanitat. Avui sembla obvi, que hi ha coses que no són ni d’un ajuntament ni d’un país sinó de tota la humanitat, però no ho era tant aleshores”.

Protecció del patrimoni

Format a l’Institut Superior d’Arquitectura de Sant Lluc i a l’Institut d’Urbanisme Aplicat de Brussel·les, Alomar es va especialitzar en protecció del patrimoni arquitectònic. Un dels seus interessos primordials ha estat la relació entre l’ésser humà i la naturalesa, per això s’ha interessat més per l’arquitectura del món rural que per la de ciutat. “He viatjat molt, sempre buscant la pedra en sec. Agafava un avió fins a una ciutat, llogava un cotxe i des d’allà emprenia una ruta pels pobles de la Provença, d’Itàlia, del Marroc... Intentava trobar les persones que sabien fer feina amb aquella tècnica, que eren capaces encara de fer aquelles construccions. La pedra en sec, un fenomen universal, és l’arquitectura que hi havia abans de l’inici del que oficialment es considera història de l’arquitectura. Eren construccions amb les quals et protegies i, alhora, feies net l’entorn”.

Funcionalista militant

Tot i les afinitats i la bona entesa, Antoni Alomar no té, com a arquitecte, res a veure amb el seu pare: “Jo soc un funcionalista, mentre que ell era més de mostrar”. Del seu pare diu que en va aprendre “la importància de la construcció amb qualitat”, però que el funcionalisme és el que defineix tot el que ell ha fet. “La gent pensa que l’arquitectura és decoració, però és ordenar l’espai en funció de les distintes necessitats humanes”.

Amb aquesta concepció de l’arquitectura, és lògic que per a Antoni Alomar el context sigui fonamental. “Tot té un context i no es pot obviar. El context pot ser climàtic, però també urbanístic i social. Quan projectes un edifici en una ciutat, no pots ignorar què hi ha al voltant. En aquest sentit, la protecció d’edificis històrics hauria d’incumbir l’entorn. Al costat d’un edifici com la Llotja de Palma, els constructors no hi haurien de poder fer el que els vingués de gust”. Parlar de context també és parlar de qüestions tan elementals com el trànsit. “A l’església des Llombards, la sortida donava just sobre el carrer, amb tots els cotxes que hi passen, i per això vaig decidir fer-hi una porxada, perquè la gent pogués sortir defora sense passar pena que l’atropellessin”.

La possibilitat de fer arquitectura religiosa des de la modernitat ha estat i és percebuda com a difícil i problemàtica per molta gent. No és el cas d’Antoni Alomar. “Per a mi no és un repte fer arquitectura religiosa moderna. No sé fer-ne d’una altra manera. Jo soc modern i, per tant, em surt modern”. Alomar, que es declara ateu, diu que mai no es va plantejar que les tres esglésies que ha dissenyat -les ja esmentades de la Colònia de Sant Jordi i es Llombards, més l’església de l’Encarnació, a Palma- haguessin de tenir en compte la dimensió espiritual de l’edifici. “Les construccions havien d’estar al servei d’una litúrgia i d’uns rituals: això era el que importava i l’únic que tenia en ment quan hi feia feina”.

Per a l’església des Llombards (1955-1960), el punt de partida reflexiu d’Alomar va ser el següent: “No diuen que les esglésies són la casa de Déu? Doncs vaig decidir que el que calia era fer una casa gran, en la qual hi cabés més gent que en una casa familiar, esclar, però que no fos gaire diferent, ni per la façana ni pels materials, de les altres cases del poble”. En efecte, un dels encants més gloriosos de l’església des Llombards és l’austeritat, la força de la seva senzillesa, l’esperit d’habitatge comunitari que desprèn. I, a més, té la gràcia escenogràfica que es veu des de dos punts de vista diferents i amb molt de contrast. Segons per on t’hi aproximes, primer en veus un lateral modest -amb una creu que és com un signe, o un logotip- o bé la façana -amb més força i presència.

El pragmatisme i la renúncia a les espectacularitats gratuïtes sovint han fet que Alomar busqués maneres més eficaces i barates de concretar els projectes que li encarregaven. Per a l’església de l’Encarnació (que data de principis dels 60), el bisbat de Mallorca va dir-li que disposaven d’un solar per construir-hi una església, però Alomar els va fer veure que no calia destinar-lo tot al temple: “Per què només voleu fer una església quan podeu fer l’església a la planta baixa i, després, pisos? Els vaig dir que una església no ha de tenir sempre una façana i un volum. En lloc d’un supermercat o un aparcament, a la planta baixa aquests pisos hi tindran una església”. La meitat dels pisos es quedaren en mans del constructor i l’altra en mans del bisbat, que amb els diners que va estalviar-se i guanyar va poder construir el Museu Diocesà, entre altres projectes.

El disseny de l’església de la Colònia de Sant Jordi, també d’una austeritat estilitzada, acollidora i oberta, és de nou un exemple de pragmatisme aplicat al context. Com que la Colònia és bàsicament un lloc d’estiueig -ja ho era a principis dels 70, quan es va fer l’església-, on als hiverns hi viu molta menys gent que als estius, Alomar va tenir-ho en compte. “Per què havíem de gastar diners per construir un edifici per a un poble de sis mil persones, si als hiverns, és a dir, durant la major part de l’any, allà només n’hi vivien sis-centes? Per això vaig fer un edifici amb una part coberta pensant en un poble de sis-centes persones i, després, un gran pati pensant en un poble de sis mil. Per què, a l’estiu, la gent no pot oir missa des de davall un pi? Això és tenir en compte el context, tal com et deia abans”.

Irònic i savi, Antoni Alomar diu que sempre ha tingut sort amb els clients. “En arquitectura tot hauria de ser senzill. El client hauria de dir què i l’arquitecte hauria de dir com. Els problemes venen quan els clients també volen decidir el com”.