50 anys de sèries d'investigadors literaris
Es podria dir que el Pepe Carvalho de Vázquez Montalbán va ser pioner entre els detectius de ficció moderns, que, més enllà de la llarga tradició dels clàssics, han introduït profunditat, humor i diversitat en la cada cop més celebrada novel·la negra actual
Quin orgull devia sentir Manuel Vázquez Montalbán al saber que el seu estimat Pepe Carvalho era el pare dels investigadors literaris moderns. Biscuter i Charo, Casa Leopoldo, una escudella i una taula d’embotits, el Raval, els mars del sud i els baixos fons. L’imaginari Carvalho, poètic i fatalista, es va estroncar un dia del 2003 en què el cor del seu creador es va aturar imprevistament. Al gran Andrea Camilleri, que recentment també ha abandonat aquest món, li agradava molt explicar que el seu comissari Montalbano es deia així com a homenatge i reconeixement al pare de Carvalho. Els plaers insubstituïbles de la gastronomia els uneixen a tots quatre, creadors i criatures, i ve de gust imaginar-los en uns llimbs indesxifrables gaudint d’un bon tiberi.
Agafem Montalbano com a referència. És més o menys el punt de partida d’una febrada per la sèrie negra sorgida a principis dels anys noranta i que ha sigut llarga i fecunda. Ho està sent, de fet. Ha contribuït a consolidar definitivament el prestigi mundial d’aquest tipus de literatura, antany relegada a una segona divisió, al pulp, la novel·leta de quiosc, l’entreteniment sense importància. Esclar que abans de Montalbano ja existien el Brunetti de Donna Leon, el Kurt Wallander de Henning Mankell, el Harry Bosch de Michael Connelly i el sempre heterodox però eficaç Adamsberg de Fred Vargas.
Del mateix any de naixement de Montalbano, el 1994, són els Kenzie i Gennaro de Dennis Lehane (per cert, traslladats al cine per Ben Affleck en un film fabulós com Adeu, nena, adeu) i poc després va arribar l’avui imprescindible Harry Hole de Jo Nesbo i el comissari Kostas Kharitos de Petros Màrkaris. A la literatura espanyola tenim dues parelles de detectius ja amb certa aroma de pedigrí clàssic com els Bevilacqua i Chamorro de Lorenzo Silva i, sobretot, la Petra Delicado (ajudada pel subinspector Garzón) d’Alicia Giménez Barlett.
Un punt d’inflexió decisiu va ser el sorgiment de la saga Millenium, de Stieg Larsson, amb la química inflamable de Mikael Blomkvist i Lisbeth Salander (portada al cinema en una celebrada trilogia sueca i un remake sensacional de David Fincher). La inesperada mort de Larsson (no va veure publicada cap obra de la seva trilogia) va contribuir a afegir sal i pebre a la història d’unes novel·les que esdevindrien autèntics fenòmens editorials. El 2015, onze anys després de la mort de Larsson, va aparèixer una quarta entrega de Millenium escrita per David Lagercrantz, l’escollit per recuperar les històries de Blomkvist i Salander. I, ves per on, setze anys després de la mort de Manuel Vázquez Montalbán, a principis d’aquest 2019 va aparèixer Problemas de identidad, el retorn de Pepe Carvalho, aquest cop a les mans expertes de Carlos Zanón. Qui sap si algun dia Carvalho podria creuar el seu camí amb Amaia Salazar, el personatge imaginat per Dolores Redondo que avui és la protagonista de la saga literària del Baztan, la negra de més èxit a l’Estat.