Barcelona“Si una es decideix a ser dona ha d’escollir el camí de la responsabilitat o el de la submissió. Abans no era així, abans a una dona li donaven tot fet. Ara no. Ara ha d’escollir quina serà la seva actitud davant la vida”. Aquesta frase de l’escriptora i política Maria Aurèlia Capmany sorprèn. Què vol dir si decideixes ser dona? Alerta. Ens hem de posar en el context del moment, no en el d’ara. Quan Capmany escriu aquest text el 1977 pel fotollibre Antifèmina –l’origen de l’exposició al Disseny Hub Barcelona (Dhub) oberta fins el 25 de gener que motiva aquest article–, les dones tot just començaven a creure’s que tenien drets, és a dir, que eren persones que podien decidir per elles mateixes el que volien fer a la vida. L’adulteri estava penat, com l’avortament, i el feminisme reivindicava coses tan bàsiques que ara ens ferien avergonyir.

El llibre és feminista però no és reivindicatiu, això ja ho feien les dues autores a la revista Vindicación feminista. El llibre, però, és revolucionari, i per això quan hi va haver un relleu al capdavant d’Editora Nacional, el seu nou responsable el va retirar de circulació per subversiu. Recorda el comissari de la mostra, Francesc Polop, que Capmany deia en una entrevista que era “un llibre sobre dones normals que fan coses normals”. Un llibre sobre dones fet per dones que, senzillament, pretén aportar una mirada honesta i directa a la realitat de les dones en aquell context concret.

Colita. Antifèmina, però, és una exposició que va més enllà del llibre. Primer perquè Colita –de nom real Isabel Steva (Barcelona, 1940-2023)– és una de les grans fotògrafes que ha tingut Catalunya al segle XX i aquestes imatges, que va escollir del seu arxiu d’entre les que havia fet al llarg dels anys seixanta i primers dels setanta, són en molts casos obres d’una gran bellesa plàstica. Però, en segon lloc, perquè també són documents històrics rellevants de la vida quotidiana d’una època que ella va retratar de manera brillant. L’exposició segueix els capítols del llibre i incorpora també frases de Capmany que li donen context, però és bàsicament, recorda Polop, una exposició de fotografia. I val a dir que en aquest sentit les fotos de Colita agafen un millor relleu i segurament s’entenen millor en l’exposició que en el llibre. La visió de les fotos, còpies noves que ella –indica Polop– va poder revisar abans de morir-se, guanya molt en la presentació expositiva i es guanya intensitat emocional.

El primer apartat, però, és el que marca el relat i el discurs. Es titula Història d’una solitud i reflecteix, sobretot, la vellesa de les dones en uns retrats esplèndids, a vegades un punt esgarrifosos pel que simbolitzen, de Colita. Escriu Capmany: “Però un home vell encara és un home, tot i que sigui vell; una dona vella no és res. Ha de ser un cos apetible, un cos fecundable, ha deixat de ser el genèric que ha estat acceptat com l’essència de la feminitat. La fèmina s’ha convertit en antifèmina”. No són dones “femenines”, un adjectiu que sempre té un punt despectiu, recorda, tot i que és el que s’exigeix que siguin les dones perquè ells, els homes, les considerin dignes de dir-se dones.

En fi, amb això segurament les coses no han canviat gaire i, després de la contrarevolució iniciada a mitjans dels noranta i rearmada els últims anys, tornem a estar gairebé al mateix punt. “Es curiós perquè quan vam fer aquesta exposició al Círculo de Bellas Artes de Madrid, el 2024, veies que la gent jove hi connectava molt, des de molts llocs”, comenta Polop. “Penso que l’exposició, a més del valor fotogràfic, que és el principal, és idònia perquè la gent prengui consciència d’on venim, d’un passat que no està tan lluny i que encara ens interpel·la perquè, en essència, continua parlant del mateix”.

Així, a més de sobre la vellesa o sobre les nenes, hi ha apartats dedicats a les núvies, les treballadores, les monges, les prostitutes, les models, les dones gitanes i també, cosa que ara ens sembla una mica insòlita, les ‘majorettes’. Capmany tenia 58 anys i Colita en tenia 36 quan van decidir fer el llibre juntes. S’entenien, eren amigues i companyes de lluita política i feminista però, com reconeix Polop, al llibre no hi apareixen elles, no hi ha dones emancipades i lluitadores com elles. Al llibre hi apareixen les altres dones, les reals, les que normalment estan invisibilitzades i que en aquest llibre treuen el cap per dir “ei, que existeixo, que estic aquí”. Com les treballadores del camp, les segadores i les obreres de la fàbrica –quina meravella la imatge amb elles corrent amb cara de felicitat sortint de la feina– o les monges refugiades sota uns vels que avui elles s’han tret però altres s’han posat.

Polop és l’hereu de l’arxiu Colita i el responsable també de la reedició del llibre que es va fer el 2021 i que ara té una segona edició amb motiu d’aquesta exposició amb la qual l’Ajuntament de Barcelona ret homenatge a les autores. Recorda que les úniques imatges fetes expressament per Colita per la publicació van ser per l’apartat Esquarterar un cos. Mostra imatges de cartells publicitaris d’espectacles del Paral·lel en el qual el cos de la dona es mostra a trossos –el malucs, la boca, els pits, el tors...–, objectes de desig que no necessiten cara perquè només cal que representin el sexe sublimat. Potser és l’apartat més simbòlic i reivindicatiu tot i que, com bé diu Capmany, tot hi és, a la vista sempre, i forma part de la normalitat. El que fan elles és mostrar-ho i, sobretot, sorprendre’s que les coses siguin així. Aquesta sorpresa, aquesta revisió de la mirada des d’una perspectiva no masclista, aquesta reivindicació de les dones normals que fan coses normals i tenen cossos normals és el que continua sent vigent avui en dia. Més que mai, potser, vist el que ens cau a sobre.