Josep Piqué (Vilanova i la Geltrú, 1955) és doctor en Ciències Econòmiques i llicenciat en Dret. Va ser ministre d’Afers Exteriors i de Ciència i Tecnologia en diversos governs del PP entre 1996 i el 2003. Va ser president del PP de Catalunya i de l’empresa Vueling, i fins al 2016 va ser conseller delegat i vicepresident d’OHL. Publica El mundo que nos viene (Deusto), un assaig sobre geopolítica i relacions internacionals.

Al llibre assegura que el paper d’occident cada vegada anirà a menys, tot i que els valors occidentals romandaran. ¿Aquest és el món que ve?

És un desig. Som en un món postoccidental. L’hegemonia d’occident, basada en la superioritat tecnològica derivada de les revolucions industrials, en aquests moments està desapareixent a un ritme vertiginós. Quan parlem del Japó, la Xina o el sud-est asiàtic, ens hi referim com a l’extrem orient. Hem de saber que ells són al centre i que occident és a l’extrem llunyà. Dit això, el pes dels valors occidentals, que en termes polítics és la democràcia representativa; en termes econòmics és el lliure mercat; i en termes socials, culturals i ideològics són les societats obertes de Popper basades en llibertats i igualtats, són molt sòlids i profunds i han de jugar un paper. Però també és cert que hi ha una crisi d’aquests valors al mateix occident. La proliferació de populismes, el qüestionament de la democràcia representativa i el replegament del món anglosaxó van en la direcció contrària a mantenir els valors tradicionals d’occident.

Vostè ha parlat d’un mon apolar...

Hem passat d’un món bipolar a un món pretesament unipolar. Quan occident va guanyar la Guerra Freda molts van pensar que venia un món dominat per l’hegemonia dels EUA, i ara veiem que no és així. No sabem com acabarà, però potser s’està dibuixant un bipolarisme nou, imperfecte i asimètric entre els EUA i la Xina, amb potències que jugaran un paper cada cop més determinant. Les antigues potències imperials, perquè la història sempre torna: Rússia, Turquia i l’Iran. Però també l’Índia o països relativament nous que han de tenir un paper important, com Indonèsia, el Brasil, Mèxic o Sud-àfrica. Encara som en un món que no és multipolar, i tampoc és clarament bipolar, tot i que va en aquesta direcció.

Parlant de la Xina, al llibre diu que durant els últims 25 anys han tingut una aportació del 4% al PIB mundial, i que en els pròxims 5 anys aquesta aportació serà d’un 21%. En canvi, representen un 18% de la població mundial. Occident i les seves empreses han cregut que la Xina era el gran mercat on anar a vendre els seus productes, i no és així si no jugues les seves regles. ¿Ens hem equivocat, amb la Xina?

Hi va haver un temps, quan la Xina es va començar obrir, que podia ser un lloc d’oportunitats per a empreses occidentals. Però ja fa temps que no és així. La Xina ja no és un lloc d’oportunitats per a occident, però la resta del món és un lloc d’oportunitats per a la Xina. Estan actuant en conseqüència. La presència xinesa a Àfrica, Amèrica Llatina o Europa cada vegada és més rellevant...

En empreses d’infraestructures i transport...

I, cada vegada més, tecnològiques. Hi ha un altre tòpic que hem d’abandonar. Durant molt de temps vam dir que la Xina era la fàbrica del món. Era un lloc on es manufacturava i hi havia costos salarials baixos. Això ja no és així. La fàbrica del món són l’Índia i el sud-est asiàtic, i la Xina s’està convertint en una gran potència tecnològica que fa un esforç estratègic extraordinari en l’educació i en la formació de capital humà. D’aquí 20 anys veurem que sectors fins ara monopolitzats pel món anglosaxó, les grans potències tecnològiques i els Google de torn, tindran competidors xinesos molt rellevants. La gran batalla per l’hegemonia tecnològica es desenvoluparà a l’espai i al ciberespai.

Vostè assegura que Europa té una crisi d’identitat, i que el futur ha de passar per la seva aparença d’unitat...

Europa només pot ser un subjecte polític si aprofundeix en la seva integració i en el seu projecte polític, i si és vista com a tal des de l’exterior. En aquests moments té una crisi d’identitat perquè les posicions internes són molt divergents. Només sortirà d’aquesta situació si hi torna a haver una entesa entre França i Alemanya. França té una posició clarament europeïsta, i una fortalesa política evident. Alemanya té un govern de gran coalició, però és feble. Depèn de circumstàncies polítiques conjunturals, com hem vist fa poc amb el que gairebé ha sigut una ruptura entre la CDU i la CSU. Mentre no sapiguem el resultat de les eleccions de Baviera a la tardor, segurament Alemanya no farà passos significatius.

Què passarà amb el Brexit?

El que està passant és una expressió molt clara del gran error històric que és el Brexit. El Brexit el que fa és trencar amb una convicció que havíem adquirit al cap dels anys: la idea que el projecte europeu era lineal, irreversible. Ens hem adonat que no és així. Per això és important que la negociació es faci bé. D’una banda, hem d’intentar que hi hagi la menor trencadissa possible i, per tant, les consideracions econòmiques ens porten a un Brexit suau. Però des del punt de vista polític hem de transmetre el missatge que sortir d’Europa no pot ser barat ni de franc, sinó que ha de ser costós. Si més no, perquè no assenti precedents. Per tant, des del punt de vista polític això ens porta a un Brexit dur. Però les pitjors conseqüències del Brexit no són per a Europa, són per al Regne Unit. Es desentén del projecte d’integració més ambiciós des del punt de vista de la globalització que tenim en aquests moments al planeta, i la pretensió de substituir això per la tradicional special relationship entre Regne Unit i els EUA, atesa l’actitud dels EUA, també és il·lusòria.

¿Hi haurà futur després de Trump?

Hi ha qui opina que els EUA són prou forts per sobreviure a Trump, però que 8 anys poden ser excessius fins i tot per als EUA. Trump està trencant amb la tradició històrica i la política tradicional dels EUA des del final de la Segona Guerra Mundial, que era una política orientada a la defensa del multilateralisme, del lliure comerç i la globalització. I de la projecció dels valors occidentals cap a l’exterior. Ara som en una situació en què, paradoxalment, el que està fent és intentar protegir-se de les influències que li puguin venir de fora. Està trencant amb tot el que és multilateral. Va en la direcció contrària del que ha sigut sempre el concepte d’occident, el concepte de solidaritat i el vincle altàntic entre els EUA i Europa a través del lligam amb el món anglosaxó. Per això defenso la necessitat d’occident de construir un vincle atlàntic sobre unes bases diferents: Amèrica Llatina cada cop cobra més rellevància.

¿Està en crisi el sistema de partits?

Sens dubte. I això no només té a veure amb la globalització i la crisi d’occident, sinó que també està lligat a la digitalització i a la quarta revolució industrial. Una de les conseqüències de la digitalització és que els intermediaris tradicionals que casaven oferta amb demanda estan desapareixent. Els demandants tenen un accés a la informació diferent i ja no necessiten intermediaris. Això afecta, per exemple, les agències de viatges a l’hora de comprar un bitllet d’avió. Els partits polítics són intermediaris tradicionals. Per això estan en crisi.

Quins intermediaris polítics poden aparèixer?

Està per veure. Els partits polítics tradicionals casaven oferta i demanda. L’oferta era el poder polític i la demanda eren les aspiracions dels ciutadans. Els ciutadans, com que no tenien accés a tota la informació rellevant, confiaven les seves decisions en uns intermediaris com són els partits polítics. Ara això ha entrat en crisi: el ciutadà considera que no necessita aquest tipus d’intermediaris. És molt més fàcil que abans arribar al poder, però encara és més fàcil perdre’l. ¿Això vol dir que estem davant de la desaparició dels partits polítics? No, estem davant de la seva transformació, de la mateixa manera que els intermediaris tradicionals s’han hagut d’adaptar a les noves circumstàncies i apareixen amb noves formes. Però els que pensin en analògic haurien de saber que el seu destí immediat és la desaparició. S’ha de pensar en digital.

¿Anem cap a una democràcia participativa?

La democràcia s’ha basat molt en la representació. Els ciutadans participen votant i deleguen en els partits polítics la gestió quotidiana dels afers públics. Ara això sembla difícil de sostenir. Els ciutadans volen tenir un paper molt més actiu, i això vol dir que hem de trobar un camí intermedi entre la democràcia representativa tradicional i la democràcia participativa.

¿Estem preparats per a això?

Al final hem de parlar del gran tema, l’educació. És on segurament tenim enormes dèficits. No és una casualitat que en aquest procés de què parlàvem abans sobre la Xina i la seva capacitat de conversió en una potència tecnològica la seva aposta per l’educació i el capital humà sigui substancial. El problema és que està orientada a la supremacia tecnològica, no a garantir la sobirania política dels ciutadans.

Com veu la crisi del PP?

Fa uns quants anys que estic fora de la política. Observo amb atenció i molt interès, però crec que el que ens interessa en aquest món en crisi és que no tot es desarticuli. De la mateixa manera que sempre he defensat la necessitat de l’existència d’un partit socialista fort, qualsevol país necessita també un partit liberal conservador fort. És un espai molt important de l’opinió pública que necessita el seu canal de participació.

I com veu la situació a Catalunya?

La situació del país no la veig bé. Veig un país dividit. Molt capficat en els seus problemes, amb poca capacitat de projecció cap a l’exterior. I amb una pèrdua de pes específic relatiu claríssima. Aquestes circumstàncies es poden superar si recuperem la cohesió interna i partim del reconeixement de coses que per a mi són elementals. Crec que no es pot construir res des de fora la legalitat. Si hi ha el compromís de respectar les regles del joc, a partir d’aquí tot es pot parlar.

¿Han caducat l’estat de les autonomies i el pacte de la transició?

No, em sembla que la transició és un èxit del qual ens hem de sentir orgullosos.