Per què ara Rosalía vesteix de blanc?
Darrerament, el blanc ha tenyit l’univers de Rosalía. Un blanc que evoca espiritualitat, intimitat, fragilitat, puresa i transformació. Tot plegat per escalfar motors en la recta final abans de l’estrena del seu nou disc, Lux, prevista per al 7 de novembre, del qual ahir ja en va deixar caure el primer senzill: Berghain. El color esdevé aquí l’eix vertebrador d’un estilisme que no és només aparença, sinó el vestit simbòlic d’una nova etapa creativa. Com les engrunes que Hansel i Gretel deixaven al bosc per trobar el camí de tornada, Rosalía ha anat sembrant, en les seves darreres aparicions, les pistes per comprendre aquesta metamorfosi.
Una de les pistes més clares la va deixar al setembre, amb l’anunci de roba interior per a Calvin Klein. Amb una estètica d’essencialitat i depuració ornamental, fidel a la tradició minimalista de la marca, la campanya deixava clar que Rosalía no és una mera model que presta la seva imatge a un encàrrec comercial. La cantant va intervenir activament en la direcció creativa i simbòlica, com ho demostra la tria de la serp albina com a element conceptual central: un recurs visual plenament inscrit dins la seva nova identitat artística i l’univers simbòlic que està construint amb Lux. No és casual tampoc que a l’anunci s’hi senti de fons un fragment de la inèdita De madrugá, tema que tot apunta que formarà part del nou disc.
Al juliol, Rosalía va donar més pistes en la campanya de les vambes 204L de New Balance. Tot i que no adopta de manera explícita aquesta simbologia espiritual, sí que hi revela la mateixa voluntat de depuració estètica. En aquesta línia, destaca també el vestit blanc impecable amb cos rígid de Balmain que va lluir a la darrera Met Gala, al qual se sumen els nombrosos conjunts que ha exhibit a les setmanes de la moda, tots d’un blanc immaculat i que molts han batejat com a “white era”. Tampoc podem oblidar el vestit del mateix to que portava quan, la setmana passada, corria entre una multitud de fans desfermats a la plaça de Callao de Madrid. Un vestit que adquiria un to místic gràcies al nimbe daurat pintat als cabells i que connectava amb l’estètica de monja o santa que avançava la imatge promocional del nou disc.
En Rosalía, l’estètica és sempre un complement necessari de la música i de la posada en escena. Una proposta que contrasta amb la del seu anterior disc, Motomami, on es combinava el món motard postapocalíptic amb l’horterisme choni i la cultura urbana del Japó per construir-se una cuirassa —resistent com un carenat— carregada d’agressivitat i empoderament, amb la qual protegir la seva acabada d'estrenar fama en un món hipervisual.
Ara, però, la cosa és ben diferent, perquè, segurament, Rosalía també és diferent. L’estil visual del disc acompanya el discurs: llum (Lux) com a evolució i introspecció. No només festa i extravagància, sinó un gir cap a l’essencial que correspon a una major maduresa tant vital com creativa. Amb Berghain, s’atreveix amb un to orquestral i un cant més líric, en sintonia amb l’espiritualitat de l’imaginari catòlic, per reflexionar sobre la fragilitat humana i el patiment emocional. Juga amb tres colors altament simbòlics dins la tradició catòlica —el blanc, el negre i el vermell—, complementats amb detalls sacres com unes sandàlies nuades amb rosaris. I, constantment, Rosalía encarnada en una “verge dolorosa” renaixentista, amb el leitmotiv del “cor dolorós” traduït en un electrocardiograma que batega al ritme de la seva nova etapa. A més a més, uns vestits blancs esfilagarsats, desconstruïts i gairebé desintegrats pel patiment, tal com es desintegra un terròs de sucre en el cafè.
Amb aquest canvi estilístic, Rosalía escenifica el pas de l’exuberància de Motomami a la introspecció de Lux, amb una identitat artística que muta camaleònicament en cadascun dels seus projectes, posant l’estètica —una vegada més— al servei de la seva creació musical i el seu estat vital. Com ella mateixa diu: “I am a moodboard in flesh!”