Viatges

Qui va intentar assassinar Bob Marley?

Viatge als escenaris de la vida del cantant a Jamaica, on encara no es posen d'acord sobre qui va voler acabar amb la seva vida

BarcelonaNi atletes com Usain Bolt, ni líders polítics com Marcus Garvey. El jamaicà més famós segueix sent Bob Marley, figura omnipresent a l'illa caribenya. Cada any segueix venent discos i les seves cançons s’escolten a les plataformes. Maltractada per la corrupció i la violència, Jamaica s’espolsa de sobre les penes ballant, després d’haver creat un munt d’estils musicals com l’ska, el reggae, el rocksteady, el dub o el dancehall. Ritmes nascuts gràcies a la barreja del llegat dels esclaus africans amb influències europees o americanes. Del mestissatge en neixen nous ritmes i Marley era mestís, fill d’anglès i jamaicana d’origen africà. 43 anys després de la seva mort, el cantant segueix sent venerat, però també corre el risc de convertir-se en una marca comercial més, si es va buidant d’idees i continguts. Cada cop més persones escolten la seva música apartant-ne les idees del músic, sense voler entendre les seves lletres. Un negoci més.

L’Oneika es queixa d’això, tot i que ho fa sense deixar de riure. Mentre passeja per la mansió del segle XIX on va viure el cantant a Kingston, canta les seves cançons en veu alta. "Three little birds pitch by my doorstep..." i de sobte calla, per veure si els visitants saben com segueix la lletra. Molts callen, tímids. "Singing sweet songs of melodies pure and true..." acabes dient en veu baixa, ja que costa cantar tan bé com un jamaicà. I l’Oneika riu, mentre admet que "cada cop venen més turistes que en saben poc, d’ell. I encara menys de Jamaica o el moviment rastafari" afegeix. Milers de nord-americans baixen de creuers amb una polsera, els porten als escenaris de la vida de Marley amb un bus, i els tornen al vaixell després que s’hagin fet unes fotos i manifestat poc interès per la complexa vida d’un home que ara torna a l’actualitat gràcies al film One love, dirigit per Reinaldo Marcus Green i amb l’actor Kingsley Ben-Adir en el paper del cantant, que s’ha estrenat aquest 14 de febrer. La pel·lícula se centra en un moment clau de la vida de Marley que va passar, precisament, en aquesta mansió on l’Oneika fa de guia. "Sabeu què va passar aquí, oi?" pregunta a la part posterior de l’edifici. En un mur es poden veure uns forats. "Són les bales. Aquí gairebé assassinen Bob Marley" diu. A Jamaica, encara avui en dia la gent no es posa d’acord sobre qui el va intentar assassinar el 3 de desembre del 1976.

Cargando
No hay anuncios

Com tampoc els experts es posen d’acord en com va sorgir la religió rastafari, un culte nascut als anys 30 a Jamaica. Una religió monoteista que venera Jah, tal com s'anomena Haile Selassie, l’emperador d'Etiòpia a qui es reconeix com a encarnació de Déu. Selassie, gairebé tan omnipresent a Jamaica avui en dia com Marley, era llavors l’únic líder africà que plantava cara als europeus, així que els trets devien anar per aquí. Es va barrejar un retorn a les arrels africanes amb la política del moment. Una religió on es canta i, evidentment, es fuma marihuana. La música, les rastes i la marihuana acompanyen els viatgers que travessen Jamaica buscant les arrels de Bob Marley. Un viatge que comença i acaba al mig de les muntanyes selvàtiques, a Nine Mile. Un lloc on costa arribar.

Cargando
No hay anuncios

És una població de tot just 300 habitants situada, per descomptat, a nou milles de la carretera principal. Per això es diu Nine Mile. Aquestes nou milles no estan asfaltades i bona part dels vehicles que hi arriben són transports privats carregats de turistes nord-americans que venen de Montego Bay, el gran centre turístic de l'illa al nord. Si vas per lliure, és una petita aventura, excepte si pagues a un conductor perquè t'hi porti directament. A Nine Mile hi va néixer el 6 de febrer del 1945 Marley, que va demanar ser enterrat aquí al costat de la seva mare, Cedella Booker, en una gran tomba de marbre de Carrara, donació del govern italià. Una tomba inspirada en les de l’església etíop. De fet, el govern d’Etiòpia va pagar una capella que hi ha dins d’aquesta propietat gestionada per membres de la família de Marley, que han ampliat el recinte amb zones d’exposició, un restaurant i una botiga. A més, es pot visitar la casa natal i també una segona caseta turó amunt on passaven les nits quan feia massa calor, on Marley passava estones reflexionant en una pedra que anomenava "coixí de roca", on buscava inspiració. Al poblet, et vas creuant amb gent que afirmen ser familiars de Marley. Costa saber si menteixen o diuen la veritat, ja que va tenir 10 fills amb 6 dones diferents. I potser d’altres no reconeguts.

Els Marley van deixar Nine Mile quan el cantant encara era un nen per anar a buscar fortuna a Kingston, la capital. Van anar a parar a una habitació modesta a la zona del Government Yard del barri Trench Town, espai que cita en la seva famosa No woman no cry. Als anys 50 es van construir uns edificis grisos i els Marley van ocupar dues habitacions diferents, on avui en dia encara hi viu gent i cal anar-hi amb guia, ja que aquest segueix sent un barri perillós. A la zona hi ha el Trench Town Culture Yard Museum, propietat del barri, que dona feina a joves i ofereix guies que et porten pels escenaris de la joventut del cantant, i també l’edifici on hi ha la discogràfica que va crear ell, la Tuff Gong Record, encara en funcionament. Trench Town era i segueix sent un barri dur on arriben persones de la resta de l’illa per buscar feines que solen ser precàries. Marley recordaria controls policials, trets de nit i robatoris, però mai va deixar de sentir-se fill de Trench Town, barri al qual va dedicar un munt de cançons, com Natty Dread, un passeig pels carrers de la zona.

Cargando
No hay anuncios

Kingston ha canviat. Llavors va esdevenir una ciutat perillosa, però viva, amb empresaris nord-americans i britànics que arribaven buscant-hi descobrir nous talents. Es deia que Kingston era la ciutat amb més botigues de vinils del món, en aquell moment. A la popular Orange Street van arribar a haver-hi més de 100 negocis, i ara només en queda un, Rockers International, on tenen els vinils poc cuidats, però posen música al carrer i ploren pel que van ser. "No t’ho pots ni imaginar. Cada dia concerts, cada dia et creuaves amb gent famosa. Ara el carrer és perillós de nit, el centre de la ciutat està fatal. Arriben encara visitants que busquen vinils perduts i evidentment, coses del Bob. Però ell no hauria existit sense altres músics", diu l’Augustus Pablo, el propietari, que admet que el negoci aguanta, ja que reben diners d’uns cosins que van obrir un negoci de música a Nova York.

Diferents iniciatives han omplert el centre de Kingston de murals amb les cares dels genis musicals locals, per intentar atraure turisme. Però sempre la cara més representada és la de Marley, que va arribar a odiar ser famós. L’èxit és una arma de doble tall. Et permet travessar fronteres, però també et condemna que tothom et vulgui utilitzar. Marley no va tenir més remei que deixar els barris on s’havia criat a mesura que li costava més sortir al carrer i tothom li aconsellava que es protegís, ja que la situació política a l’illa a mitjans dels anys 70 era volàtil. El govern de Michael Manley, d’esquerres, era massa proper a Cuba. Políticament i geogràficament, fet que espantava els nord-americans. Marley havia donat suport a Manley el 1972, tot i que a mesura que s’acostaven les eleccions del 1976 va decidir ser neutral, en veure com la tensió política no deixava de créixer, amb enfrontaments violents i atemptats. "No defenso ni el marxisme, ni el capitalisme. Nosaltres som rastafaris" diria el cantant per desmarcar-se d’uns i altres. Els Estats Units no volien un altre govern marxista a la zona i ajudaven el Partit Laborista d’Edward Seaga, mentre que el Partit Nacional del Poble de Manley es reunia amb Fidel Castro. Tal era la tensió, que Marley va fer cas als consells dels seus amics i el 1975 va comprar la casa de Hope Road, al nord de Kingston, en una zona plena de cases senyorials on vivien els homes més rics de la ciutat. La casa era coneguda llavors com a Island House, ja que pertanyia al britànic Chris Blackwell, propietari de la gran discogràfica local, Island Records. La presència del cantant i la seva colla de músics va escandalitzar un barri que encara avui en dia és benestant. Ell deia que havia portat "el gueto a la part alta de la ciutat", i provocava les trucades dels veïns a la policia perquè aturés els partits de futbol o els concerts improvisats al jardí de la casa. Marley no s’hi sentia bé, aquí, però tenia por, ja que tothom comentava que algun dia el voldrien assassinar. I tenien raó. A finals del 1976 Marley preparava un concert anomenat Smile Jamaica, inspirat en un altre que el nord-americà Stevie Wonder havia fet a Kingston un any abans. La idea era fer un concert on no es parlés de política per rebaixar la tensió i unir tothom. Però el govern de Manley va avançar la data de les eleccions acostant-la al concert, i això va provocar que la dreta considerés que el concert ajudaria el primer ministre socialista.

Cargando
No hay anuncios

Dues bales

El vespre del 3 de desembre del 1976, dos dies abans del concert, un grup format per set persones va irrompre a la propietat baixant de dos cotxes blancs. A la porta van trobar la Rita, la dona del cantant, a qui van disparar al cap. Per sort, amb mala punteria. Després van dirigir-se a l'estudi, on van disparar dues bales a Marley. Una va tocar-li el braç i una segona, l’espatlla. També van rebre bales el productor Don Taylor i un ajudant, Louis Griffiths. Coses de la vida, en el moment de l’atac la banda estava fent proves amb una cançó que parla de trets, I shot the sheriff.

Cargando
No hay anuncios

Marley estava segur que darrere dels pistolers hi havia Edward Seaga i el seu partit. De fet, un dels membres del grup The Wailers, el bateria Alvin Patterson, va reconèixer un tal Lester Coke entre els assaltants, un home que era guardaespatlles de Seaga. Molts testimonis van afirmar que els cotxes van fugir cap al barri de Tivoli Gardens, un feu de la dreta. Aquella mateixa nit, el telegrama que l’ambaixada nord-americana va enviar a la Casa Blanca deia: "Han disparat a estrella del reggae, motiu segurament polític". Timothy White, biògraf del cantant, afirmaria després d’investigar el cas que la CIA va pagar diners i va ajudar el partit de Seaga per assassinar Marley, feina encarregada a Lester Coke, que s’havia fet fort com a traficant de drogues. Coke mai seria acusat per aquest crim, però el 1990, després d’anys de cobrar diners de la CIA, la seva sort va canviar. Ja no era útil als nord-americans, que van aconseguir que fos extradit i empresonat a Nova York, on moriria en un incendi molt estrany a la seva cel·la. Dos pistolers poc coneguts serien detinguts i jutjats per l’atac a Marley, sense que mai quedés clar qui els havia ordenat fer-ho. Els van executar. Encara avui hi ha debats sobre qui va ser-ne el responsable. La major part de jamaicans acusen la CIA i Seaga.

Cargando
No hay anuncios

Malgrat les ferides, Marley va decidir no suspendre el concert, fet al National Heroes Park de la ciutat davant de 80.000 persones. El cantant, encara amb una bala al braç, va patir de valent per poder tocar durant més de 90 minuts, però els presents afirmen que va ser una actuació memorable. Va ser un moment màgic, però l’endemà ell va enfilar-se en un avió cap a Londres i passaria un any fora. La violència no es va aturar, a Jamaica. Marley tornaria a la seva casa de Hope Road el 1978, any en què faria un segon concert per la pau on se les va empescar per reunir a l’escenari Manley i Seaga, i els va obligar a donar-se la mà davant d’una gentada. Els dos polítics semblaven incòmodes, per descomptat.

Una casa preciosa, però amb un preu d’entrada que espanta a més d’un i genera debats entre els admiradors de la seva obra. No tothom està disposat a pagar 45 dòlars per entrar a la casa, on no es poden fer fotos i cal fer la visita per força en grup, amb un guia. Algunes, com l’Oneika, són guies excel·lents, que expliquen amb passió la vida i miracles de la gran icona del reggae. No passa el mateix a l’altre museu que existeix a l'illa dedicat a Marley, el de Nine Mile. Aquí els guies de la casa natal no s’hi esforcen gaire, però. Es limiten a oferir marihuana mentre canten cançons, més per divertir-se ells que no pas per agradar als visitants. "Em dic Pelé", diu un rastafari d’uns 50 anys. "Com el jugador de futbol?" pregunto. I obre molt els ulls: "Sí, el més gran! Aquí normalment venen ianquis que no saben res de futbol, quina sort que hagis vingut. A Marley li encantava el futbol", explica. I la visita s’anima una mica parlant d’aquest esport. Marley sempre ho deia, que la música i el futbol servien per unir a tothom. De fet, una llegenda explica que va morir d’un càncer originat per una ferida mal curada que s’havia fet jugant, ja que allà on tocava, organitzava partits amb jugadors de futbol locals. Una llegenda que tampoc sabem del tot si és certa, com tampoc ho és una altra història que explica que el càncer l'hi va provocar un agent de la CIA. La vida de Marley encara està envoltada de misteris per resoldre, de llegendes poc clares, però embriagadores, com el fum que surt de la boca d’en Pelé, mentre fuma marihuana davant la tomba del cantant, en mig dels turons jamaicans.