El Hassan és conegut com el Saharaui. Va néixer a Tinejdad, un petit poble de la zona d’Er-Rachidia, al desert del Sàhara marroquí. Té 17 anys i fa sis mesos que va arribar a Melilla. Sempre està ocupat fent alguna cosa o ajudant algú, mai no es queixa ni demana res. Quan té qualsevol cosa, ho reparteix. És tímid i afable. Parla poc i sempre somriu. Però els seus ulls delaten una història dura. La història dels menors no acompanyats de Melilla.

Es va criar en una família amb molts germans. El pare els va abandonar i la mare es va tornar a casar. Als 13 anys va haver de deixar els estudis per posar-se a treballar. Va aprendre l’ofici de flequer i més tard va trobar feina de venedor. “Un dia el meu padrastre va decidir que ja era prou gran i que no podia continuar vivint a casa amb la meva família -explica amb un nus a la gola-. Aquella mateixa nit em vaig trobar dormint al carrer”. Aleshores va recordar que feia temps un veí havia anat a Espanya i enviava diners regularment a la seva família. Veient les poques possibilitats que li oferia el Marroc, va decidir emprendre el mateix camí. Sense res a la butxaca ni papers, es va embarcar en l’aventura d’arribar a Europa amb l’objectiu de trobar una feina. Li era igual on i de què. Només volia treballar i tenir un lloc on viure.

La primera vegada que va creuar el pas fronterer de Beni Ensar, que separa el Marroc de la ciutat autònoma espanyola, la policia el va enxampar. Recorda que era una nit molt freda: “Em van portar a la comissaria. Allà em van pegar molt, em van tirar aigua freda i un d’ells em va prémer molt fort els ulls amb els dits. Em van fer molt de mal”. Tot i que com que era menor tenia dret a quedar-se a Melilla, el van retornar al Marroc. Malgrat aquella mala experiència i empès per la necessitat, l’endemà a la nit ho va tornar a intentar i va tenir sort. Ja era a Espanya. “Què esperava d’Espanya? No ho sé... Una feina, gent amable... El que no m’esperava és tot això que m’està passant”.

El Saharaui dorm al voltant del Centre d’Estada Temporal (CETI) on els immigrants que han saltat la tanca o han entrat a Melilla amb un passaport fals s’esperen mentre es tramita el seu trasllat a la Península. La part del darrere d’aquest recinte protegit per una tanca d’uns deu metres és un abocador improvisat. La pudor és tan forta que costa de respirar. Però en aquest racó no fa la calor insuportable de l’estiu africà, ni hi arriba el fort vent de la nit i el fred s’aguanta bastant bé. El Saharaui i una desena de menors més conviuen aquí en una tenda feta amb mantes i canyes on dormen sobre mantes brutes i infestades d’insectes.

Explica que els dos primers dies se’ls va passar amunt i avall pel barri de La Cañada Real. Tenia molta gana i dormia al carrer. “Em sentia molt trist i sol, però em consolava pensant que aviat tot canviaria, que m’esperava alguna cosa molt bona, però estava molt perdut. No sabia què havia de fer”. Van passar tres dies fins que va conèixer uns altres nois com ell que el van ajudar. Li van fer saber que podia anar al centre de menors La Purísima. I hi va anar. “Estava molt content perquè pensava que allà m’ajudarien: em van explicar que podria estudiar i fins i tot alguns nois n’havien sortit amb papers”, afegeix.

Però com la majoria de nens del carrer de Melilla, va acabar fugint del centre: només hi va aguantar una setmana i va preferir el carrer. “Els dies que vaig ser al centre dos cuidadors em van estar pegant contínuament. Jo em pensava que havia fet alguna cosa mal feta i que m’ho mereixia. Callava i no deia res. Vaig estar sempre tancat en un mòdul aïllat. Vaig demanar per favor si un metge em podia mirar el problema que tinc a les cames. Se m’inflen les venes i és molt dolorós. Però no em van escoltar. Tampoc em van donar roba neta ni res. Estava espantat. Vaig pensar que havia de sortir d’allà i ara visc al carrer”. Ho explica mig avergonyit i capcot, sense apartar la mirada del terra mentre frega una pedra a la sorra.

El Hassan no és l’únic testimoni dels maltractaments al centre de menors La Purísima. Molts altres nois entrevistats per fer aquest reportatge que viuen als carrers de Melilla expliquen experiències d’abusos al centre. Un educador social que hi treballa ha volgut parlar d’aquestes pràctiques a l’ARA de forma anònima. No vol donar el seu nom per por: “No em matarien, però espantar-me amb alguna ganivetada... Això sí que podria passar...” Però vol denunciar les irregularitats administratives i els maltractaments físics i psicològics als menors.

“És cert que al centre els peguen. Benestar Social i la Fiscalia ho saben i ningú no hi fa res”, denuncia. Assegura que els cuidadors que hi treballen no tenen estudis ni preparació de cap tipus. “Quan hi ha una entrada massiva de menors es posen nerviosos, no saben què han de fer i els peguen”, explica. I continua: “N’hi ha un en concret que és molt conegut a la ciutat... Fa diners amb negocis il·legals i... bé, tothom el coneix -de sobte s’incomoda i desvia el tema-. No ve cada dia però ell es cuida del mòdul d’acollida”. Allà és on ingressen els menors que acaben d’arribar a Espanya. El protocol diu que haurien d’estar-s’hi pocs dies, però “de vegades s’hi estan setmanes o mesos i n’hi ha tants que han de dormir a terra”.

L’educador té moltes coses per explicar i sembla que tingui pressa per fer-ho. Reflexiona abans de dir alguna cosa i ho deixa anar ràpid: “Els fa molt de mal i li agrada. No és ningú, no té cap càrrec, però és qui mana. Els nens li tenen por. I és funcionari de l’Estat!”, diu, horroritzat. “Fa molts anys que treballa en aquest centre i abans ja havia estat en d’altres”, afegeix. El seu relat confirma les experiències que expliquen alguns menors: “Aquest home és l’encarregat d’acompanyar els xavals al metge forense. Per la dentadura i una radiografia al canell es determina l’edat que tenen. Els cobra diners per portar-los a fer la prova. Si no li paguen no els hi fan, i si no els hi fan es queden aïllats indefinidament al mòdul d’acollida”. Afegeix que els treballadors del centre saben que cobra diners als menors: “Se’n riuen i fan broma entre ells. Els fa pagar 20 o 50 euros, depèn del dia”. La conselleria de Benestar Social de Melilla no va respondre a la sol·licitud d’entrevista per donar la seva versió.

La Fundació Prodein, creada per José Palazón, és l’única entitat que vetlla pels drets d’aquests nens a Melilla i ha denunciat repetidament les irregularitats al centre. Aquestes denúncies van forçar que s’obrís una investigació i el Defensor del Menor va visitar La Purísima: “Aquella setmana es va estar preparant el centre per a la visita. Van amenaçar els nens perquè no parlessin. A aquell home li va semblar tot correcte i va marxar. És tot una mentida. I ningú diu res”.

L’educador remarca que “aquests xavals no importen a ningú”. És fàcil adonar-se’n també al carrer. A Melilla la gent no s’hi acosta. Hi ha nens que els peguen, insulten i amenacen sota la mirada impassible d’algun adult. La majoria de melillencs pensen que viuen al carrer perquè volen i que són uns delinqüents. Però la majoria dels joves s’estimen més passar gana al carrer abans que robar.

Els maltractaments físics i psicològics, però, no són l’únic motiu que fa que els nens marxin del centre. També són objecte d’un maltractament institucional. Abans es quedaven al centre aguantant els abusos perquè quan arribaven a la majoria d’edat podien sortir-ne amb papers i un ofici que els permetia trobar feina. Ara no. Ara si fan els 18 anys encara a Melilla els fan fora del centre i es troben al carrer sense documents i abocats a la marginalitat. “Aquest tema... -fa una pausa i agafa aire mentre troba la manera de fer-se entendre-, ningú vol explicar com funciona”. Quan el menor ingressa al centre per voluntat pròpia o perquè la policia el recull i l’obliga a anar-hi, ja està sota la tutela de l’Estat. És Benestar Social qui tramita la documentació d’ingrés al centre de menors. Al cap de nou mesos ja queden regularitzats. Però aquests papers caduquen cada any i no es renoven. “I quan el xaval arriba a la majoria d’edat i ha de marxar del centre ja no té papers perquè han deixat que caduquessin”. Es queda pensant en veu alta i murmura que no sap si és mala fe per part de l’administració o senzillament deixadesa.

Si abans els menors volien anar a Melilla per aconseguir papers, ara el que els mou és la idea de colar-se en un vaixell de càrrega per creuar l’Estret i plantar-se a la Península, on, allà sí, quan arriba un menor és internat en un centre fins que fa els 18 anys i en surt amb la situació regularitzada. Molts es juguen la vida cada any i n’hi ha que es queden al camí, aixafats o atrapats en els contenidors de càrrega.

Al Saharaui la idea de colar-se al ferri per arribar a Màlaga i d’allà buscar-se la vida en algun lloc d’Europa no li crida l’atenció. Remarca que ell va marxar de casa perquè el van fer fora i que no té somnis ambiciosos al cap. Només vol treballar i tenir una vida senzilla i digna. La majoria de nens com ell, però, gairebé cada nit arrisquen la vida saltant les tanques del port per intentar amagar-se sota l’eix d’un camió que s’embarqui destí Màlaga. Alguns ho han aconseguit. Els que són descoberts tenen sorts diferents: n’hi ha que diuen que la policia els ha pegat, d’altres que un guarda del port els ha tirat al mar en ple hivern i hi ha nois que han quedat ferits quan intentaven fugir.

Lluny del port el Hassan fa vida al voltant del CETI. Ell no perd mai el temps. Passa els dies amunt i avall fent qualsevol cosa a canvi d’algun cèntim d’euro o algunes restes de menjar. Els seus principals clients són els sirians que viuen temporalment al CETI. Li encarreguen tot tipus de feines: preparar i encendre el foc, cuidar-los algun nadó o enviar-lo a comprar menjar, i el fan enfilar per la tanca de deu metres d’altura del centre per fer passar les bosses dins. Mentrestant, el dolor de les cames cada vegada és més intens i la seva situació s’agreuja. Però això no ho sap ningú. Sempre somriu, diu que sí a tot i descansa poc.

De l’afectació que té a la sang i que se li manifesta a les cames no en parla mai. Tampoc sap de quina malaltia es tracta. Amb molta tristesa explica que una vegada va anar a urgències de l’Hospital de Melilla. Com que sap que no té dret a assistència sanitària per la seva condició d’immigrant, un conegut li va deixar un passaport i es va intentar fer passar per ell. Però el van descobrir de seguida i el van fer fora, i li van advertir que no calia que hi tornés, que no allà hi havia res per a ell. De sobte es posa a plorar. És la primera vegada que ho fa i li costa parlar. Abaixa el cap. Té vergonya. Amb un fil de veu afegeix: “Explico la meva història perquè vull que el món sàpiga en quines condicions he de viure. Jo no he demanat mai res a ningú. Al meu poble no em queda res. M’he quedat sense família. Només vull una feina per tirar endavant i viure dignament, com qualsevol altra persona. No demano res més”.

Obre un suc i en fa un glop. De seguida arriba un noi, es diuen alguna cosa en àrab i l’altre se’n va content amb el suc a la mà. El Saharaui somriu, com sempre, i arronsa les espatlles resignat. Tots tenen gana. “Cada dia quan em desperto estic molt trist i enfadat amb el món. Però faig un esforç i intento ser positiu. Em convenço a mi mateix que el que m’espera és molt millor i em dono esperança. Però no, esclar que no estic bé. Com pot estar bé una persona que viu al carrer?” Cada vegada s’encongeix més, la timidesa el venç però agafa aire: “El que he passat aquests últims mesos vull oblidar-ho i tirar endavant”.

Però no sap que aquest país té uns altres plans per a ell. Les irregularitats administratives i la vulneració dels drets del menor que es practiquen a Melilla condemnen els nois com el Hassan a no tenir cap futur a Espanya. Sense família i sense lloc on viure, tampoc tenen futur al Marroc. Estan atrapats a Melilla.