Catalunya és un país petit on els famosos es coneixen tots. Potser no personalment, però, si fa o no fa, les celebritats s’identifiquen ràpidament entre elles encara que pertanyin a àmbits molt diferents. Mentre que a Madrid Isabel Díaz Ayuso presumia de la ciutat assegurant que t’hi podies passejar tranquil·lament sense trobar-te amb el teu ex, a Catalunya és més aviat fàcil que un famós ensopegui amb un altre famós de casualitat, quan estan fora de servei, en hores en què, suposadament, cap dels dos està exercint com a tal sinó que procuren fer vida de persona anònima. Han sortit al carrer a fer un encàrrec, estan sopant en un restaurant del seu barri o estan fent cua per veure un concert i topen amb un altre famós. Potser coincideixen al vestíbul d’un teatre abans d’una funció, en una cafeteria, pagant el tiquet en un pàrquing, esperant les maletes a la cinta d’un aeroport o al taller del mecànic. La trobada té una gràcia afegida quan els dos famosos no han estat presentats amb anterioritat. No han parlat mai, no han participat en cap activitat conjunta, ni la feina els ha fet coincidir en cap acte rellevant. Senzillament, es troben per primera vegada en un espai indefinit, neutral, on tots dos es limiten a desenvolupar el seu paper de ciutadà.

Al creuar les mirades, s’identifiquen. Potser s’han vist l’un a altre per televisió o s’han escoltat a la ràdio, saben quina pel·lícula acaba d’estrenar l’altre, o quin premi ha rebut, o quin disc acaba de treure, o quina cançó el va catapultar a l’èxit. Aleshores s’acosta el moment magnífic de la comèdia. Toca exercir. Tots dos personatges són conscients que ha arribat el moment de reconèixer la condició de famós de l’altre i, per tant, també la pròpia. Els nostres protagonistes agafen aire, interioritzen el seu paper de celebritat i comencen el ritual. L’hora del divertit fenomen conegut com la salutació del famós, que s’esdevé sobretot quan tots dos són homes. Normalment, un dels dos s’anticipa una mica i l’altre correspon de seguida. Sol ser un gest inicial executat amb timidesa, no fos cas que, per les raons que sigui, l’altre famós no tingués cap ganes d’interactuar. Si tot va bé i accepten el ball, el primer estímul és pràcticament simultani. Un petit moviment amb el cap, un somriure o la modificació de la trajectòria per apropar-se al seu interlocutor. Se saluden de manera cordial i discreta i aleshores es produeix la màgia: comencen la conversa com si es coneguessin de tota la vida. Trenquen el gel sobre les circumstàncies personals que els han portat fins allà.

El Famós 1 explica que li van regalar les entrades per l’aniversari, o que està cansat perquè acaba de fer un vol d’onze hores o que se li ha espatllat el cotxe per tercera vegada en els últims mesos. El Famós 2 mostra empatia per les seves circumstàncies i exposa també les seves. Després passen a l’etapa de reconeixement de l’altre. El Famós 2 li comenta: “Et vaig veure a...” o “Just ahir llegia l’entrevista que et van fer a...”. I el Famós 1 assenteix i demostra que l’interès és recíproc: “Un matí vaig sentir que comentaves que...” o “Ostres, aquell duet que vas fer amb la...”. A continuació, recorden algun amic o conegut que tenen en comú: “Sempre em parla de tu l’Enric de Cal Jonc, que es veu que hi vas de tant en tant, per allà”. Tots dos s’adonen que tenen tant en comú! “Un paio molt ferm” o “Un tio molt normal” pensen l’un de l’altre. I, finalment, s’acomiaden contents d’haver-se conegut emplaçant-se a fer un dinar a Cal Jonc més endavant. “Ja li diré a l’Enric, que estarà content”. Hi ha una certa vanitat en el ritual, la confirmació de l’estatus. Però pot ser l’inici d’una gran amistat. L’amistat del famós. Aquella que després d’una primera trobada casual i una conversa superficial, el Famós 1 li dirà al Famós 3: “I tant, amb el Famós 2 som molt amics”.