Auroville: quan la utopia pot durar 50 anys

D’un petit altiplà semidesèrtic, amb una cinquantena de hippies de tot el món i uns quants revoltats del Maig francès, vinguts per un ideal de canvi en l’ésser humà i enamorats d’una velleta parisenca de consciència universal, a una selva amb milions d’arbres, una població autòctona amb feina i educació i uns tres mil residents permanents -nens, adults i alguns ancians- vivint en un lloc sense polítics, sense policia, sense jutges, sense circulació de moneda física i fent de l’ecologia i la bellesa una vivència quotidiana”. Aquestes dues frases, pronunciades per Alfonso Galiana, podrien descriure perfectament dos indrets diferents i ben allunyats geogràficament. Però, de fet, es refereixen a un mateix espai, amb cinquanta anys de diferència.

Auroville, la Ciutat de l’Aurora, va néixer en un antic enclavament francès al sud de l’Índia, de la mà i la ment d’una parisenca, en plena efervescència de comunes contraculturals als Estats Units, d’experiències llibertàries com la de Christiania al cor d’Europa i a poques setmanes de la icònica revolta estudiantil de París. Fins a cinc mil persones, en representació de 124 països i de tots els estats de la Unió Índia, es van concentrar el 28 de febrer del 1968 a una desena de quilòmetres de la ciutat costanera de Pondicherry per deixar simbòlicament grapats de terra dels seus llocs d’origen al centre d’una futura (i futurista) ciutat internacional (i intencional).

Aquest veritable experiment espiritual, cultural, social, ecològic i econòmic sense parangó, secundat repetidament i efusivament per la Unesco i el mateix govern indi, era el somni de Mirra Alfassa (1878-1973), una francesa de mare egípcia i pare turc que el 1914 va entrar en contacte amb el polític nacionalista i anticolonial reconvertit en guru espiritual Sri Aurobindo (1872-1950).

La Mare, com és coneguda Alfassa, va traduir les idees del pensador i místic indi en un projecte internacional concebut per fer avançar la nostra espècie biològica cap a un model superior d’unitat humana i sostenible. Segons la carta fundacional de quatre punts escrita per ella mateixa i llegida en tretze idiomes durant la cerimònia inaugural de la nova ciutat, “Auroville no pertany a ningú en concret, sinó al conjunt de la humanitat”, i és “el lloc de l’educació permanent, del progrés constant i d’una joventut que mai envelleix”.

“Auroville vol ser el pont entre el passat i el futur”, es diu en un altre punt. Un pont que es plasma a la perfecció en la gegant esfera daurada del Matrimandir, el melic meditatiu i geogràfic de la nova ciutat, on s’uneix la tradició espiritual índia amb les tècniques científiques i arquitectòniques més innovadores del segle XX. En l’espai de 20 km( 2) que envolta aquesta immensa estructura i els seus jardins, l’arquitecte francès Roger Anger va rebre l’encàrrec de desplegar-hi una urbs per a 50.000 habitants, en forma de galàxia, amb edificis experimentals i dividida en quatre àrees: la internacional, la cultural, la industrial i la residencial. I, tot plegat, encerclat per un cinturó verd reforestat.

25 residents catalans

En la inauguració de fa 50 anys amb les primeres llums de l’alba no hi consta presència catalana, però sí ben poc després. Com la del tortosí Alfonso Galiana, actual president de l’associació Auroville International a Espanya, que s’hi va estar un any al principi de la dècada del 1980. O el Joan i la Núria, una parella implicada des del 1991 en el mètode d’educació integral de la ciutat, que mira de sortir del vell esquema de l’ensenyament com a escola i exàmens per defensar que tota la vida és un aprenentatge. O com l’Aloka, arribada aquell mateix any a Auroville tot i haver passat abans, del 1972 al 1987, per l’asram de SriAurobindo a la veïna Pondicherry: “Entre una cosa i l’altra he viscut més aquí que a Catalunya”, s’exclama. I Matilde Mir, establerta amb el seu millor amic i actual company Marc des de ja fa dues dècades en un dels cent vint barris o comunitats que formen ara mateix l’única ciutat alternativa dels anys 60, juntament amb l’escocesa Findhorn i la nord-americana Arcosanti, que continua creixent i tirant endavant: “De fet, els meus dos fills, l’Aloe i l’Eden, han nascut a Auroville. Realment no se senten identificats amb l’Índia al 100%, perquè som catalans i mengem, parlem i pensem en català. Però és cert que a Europa passen inadvertits, enyoren la llibertat d’Auroville o l’Índia, i no s’hi senten com a casa”, afirma.

“Hi vaig venir amb 27 anys -continua explicant la Matilde-, amb una tot per viure i molts somnis; no tenia projeccions, sinó la intenció de viure el dia a dia a la recerca d’un món millor per a mi i les generacions futures”. Des d’aleshores, el seu dia a dia es reparteix entre la feina en “una companyia de torrar cafè, una consultoria i tres cafeteries”, que pertanyen a la Fundació Auroville com totes les empreses i propietats de la ciutat, la pràctica del ioga i la meditació al Matrimandir, el visionat de pel·lícules al cinema comunitari o el Polònia per internet, i la feina “sempre voluntària” a la comissió d’admissió de futurs aurovilians, que abans de poder-hi residir permanentment han de passar un procés d’integració d’un any i obtenir un visat especial. Detalla que ara mateix hi ha 2.800 residents permanents de gairebé una cinquantena de nacionalitats, 25 dels quals són catalans. “I cal sumar-hi uns 1.500 voluntaris a l’any, molts visitants o viatgers que venen a passar-hi tres mesos per participar en el projecte”. Com també uns 5.000 tàmils de la dotzena de pobles del voltant que treballen diàriament a Auroville, amb sous i condicions laborals millors i amb educació i assistència mèdica primària gratuïtes, i els milers de turistes que s’hi acosten cada dia atrets sobretot pel lluminós Matrimandir.

Malgrat els ideals superiors de la carta d’Auroville, com a experiment de convivència humana que és no s’ha pogut escapar del tot de les inevitables desavinences, divergències i diferències entre els seus membres al llarg dels anys. De fet, es podria dir que hi ha tantes visions del projecte com aurovilians. “Hi ha gent que m’agrada molt i gent que no tant -se sincera la Matilde-. Però els conflictes que hi pugui haver s’intenten solucionar amb mediacions, paciència i parlant-ne”. I és que, com a tot arreu, la realitat sol ser una mica diferent quan en formes part: “A vegades estic baixa de moral i penso: «On anem, amb aquestes actituds a Auroville?» Però dins meu hi ha la seguretat que aquí és on haig de ser i fer el que faig, com ho faig i, si puc, millor”. I es referma amb un exemple: “Un parell de cops a l’any porto grups de l’Argentina a visitar Auroville. Molts d’ells, any rere any, amb llàgrimes als ulls em diuen que encara que no hi visquin estan en pau mental sabent que hi ha un lloc així”.

Del desert a la jungla

No ha sigut l’únic escull, ni el més difícil de superar. El desafiament més gran a què es van haver d’encarar els primers pioners arribats a la plana d’Auroville per fundar-hi les comunitats de Fertile, Forecomers i Kottakarai va ser una terra a punt de morir: quatre palmeres mal comptades, un grapat de mangos i arbustos creixien solitaris en una vasta extensió de terra roja recremada pel sol. Gràcies a programes d’aprofitament de l’aigua i de conservació del sòl, juntament amb una reforestació intensiva, el paisatge desert i erosionat fruit de dos segles de pasturatge extensiu i d’abandonament s’ha acabat transformant en una espessa jungla que traspassa els límits de la ciutat. L’agricultura orgànica i la permacultura són omnipresents a la seva bioregió, com també milers de plaques solars. “L’ús de combustibles fòssils no només exhaureix recursos naturals, sinó que també contamina de manera important l’atmosfera, cosa que contribueix a l’escalfament mundial i el canvi climàtic”, s’alertava ja a The Auroville Handbook del 1998. Experimentar amb les energies renovables i no contaminants (solar, eòlica, biomassa) és la política que segueix Auroville per ser autosuficient energèticament i tenir el mínim impacte en el medi.

El mateix criteri d’autosostenibilitat es va aplicar a l’organització financera, el maldecap més complex de resoldre a Auroville. Ho intenta aclarir l’Alfonso: “No s’han de confondre les relacions d’Auroville amb l’exterior (treballadors, turistes, visitants…) amb el que és de portes endins. Hi ha una unitat d’intercanvi que és la rupia índia, que serveix per pagar sous i cobrar despeses a forans. Ara, dins d’Auroville hi ha diverses maneres d’enfocar l’economia per donar llibertat als aurovilians de formar part d’una alternativa econòmica o una altra. Sí que és comú que no hi hagi rèdits en els dipòsits, els diners no han de crear diners, i s’intenta que no hi circuli moneda. Per això els visitants han d’adquirir unes targetes anomenades Aurocard”.

Auroville, amb els seus alts i baixos, és des de fa cinc dècades una gran sala d’experimentació en economia, educació, sostenibilitat, autogestió... i multilingüisme, amb l’anglès internacional com a llengua franca. “És només un petit laboratori on fer les proves preliminars del canvi, però és la humanitat sencera qui està en joc i jugant-se-la... L’evolució continua, amb nosaltres o malgrat nosaltres”, assegura Galiana, que el 28 de febrer tornarà a la seva segona llar i hi portarà aigua de rius de Catalunya, del País Valencià, de Navarra, de Galícia i de Portugal per a una cerimònia del cinquantenari paral·lela a la de la terra d’aquell mític 1968.

Convençut del salt que ha fet el projecte en tots aquests anys, s’aventura a pronosticar la ciutat del 2068: “Auroville serà autosuficient, exemple a tot el món de convivència i d’unitat humana, i a l’avantguarda de la tecnologia, enfocada al benestar de la societat”. Un bon reclam per interessar-s’hi, acostar-s’hi o quedar-s’hi. Tot i que sempre, tractant-se de l’ésser humà, hi pot haver un però: “No em plantejo deixar Auroville -conclou la Matilde-, però em tempta saber que Catalunya podria acabar sent independent”.

La ciutat de Sri Aurobindo

El nom d’Auroville no només fa referència simbòlica a l’albada de la nova humanitat que persegueix, sinó també al seu inspirador: l’influent filòsof, pensador, poeta i polític indi Sri Aurobindo. Nascut a Calcuta el 15 d’agost del 1872, va ser una de les figures centrals del moviment d’alliberament nacional contra les autoritats colonials britàniques, davant les quals va defensar la independència total del país en comptes de propostes de més autonomia respecte a la metròpoli. El 1908, acusat de sedició i conspiració, va ser engarjolat durant un any, un pas per la presó que va marcar un canvi decisiu en la seva vida.

Poc després de sortir-ne, el 4 d’abril del 1910, va demanar asil polític a Pondicherry, un territori francès veí de l’actual estat de Tamil Nadu, decidit a despertar l’ànima dels indis i consagrar-se exclusivament al ioga integral, un treball revolucionari per afavorir la manifestació d’una consciència nova. Va ser en aquesta ciutat de la costa de Coromandel on, amb l’ajuda de la parisenca Mirra Alfassa, va fundar un asram i va començar a publicar el seu pensament filosòfic, amb el poema èpic Savitri al capdavant.

Quan el 5 de desembre del 1950 Sri Aurobindo “va abandonar el seu cos” a Pondicherry, una ciutat aleshores a punt de deixar de dependre de París i ja plena de centres i establiments amb Auro- al seu nom, la Mare va continuar la seva obra fins a la fundació d’Auroville, convençuda que la humanitat no era l’última baula de la creació terrestre: “L’evolució continua i l’home serà superat. Cadascú ha de saber si vol participar en l’adveniment d’aquesta nova espècie. Per als qui estan satisfets amb el món actual, Auroville no té, evidentment, cap raó d’existir”.